30.11.11

Tranquilitzants bipolars

Arriba el dimecres i això vol dir que parlarem d'un grup emergent. La setmana passada us vam presentar Purkije, una bona dosi de hardcore. Per això avui us proposem un grup totalment oposat al de les terres de l'Ebre: ells són Llumia. 


Pels qui no els conegueu, Llumia van ser semifinalistes del Sona 9. Van entrar a la fase de 9 en lloc dels Catarres i sort que ho van fer! Si no, ens haguéssim perdut un dels projectes amb més personalitat del concurs. Finalment però, es van quedar a les portes de la gran final. Llàstima, perquè no tots hi cabien. Malgrat tot, ens han sorprès, i és per això que us en direm quatre coses.

Primer, la tranquil·litat que transmeten. Escolteu per exemple Indret. El to reposat de moltes de les seves cançons ve donat per diferents factors. Una bateria reduccionista amb pocs timbals i l'ús d'escombretes, guitarra acústica, flauta, teclat sense estridències i corda fregada. En concret, un violí i un cello. Grups de referència com Antònia Font han apostat per la sonoritat simfònica i hi ha una tendència més o menys generalitzada d'anar incorporant, ni que sigui de manera puntual, intruments de corda -The Mamzelles en són un altre exponent.

La plenitud del cello fa gruixut el conjunt, mentre que el violí aporta nitidesa. Però resulta que Llumia són (una mica) bipolars. I el que podria semblar un grup enquistat a l'estil acústil més asserenat es transforma en una proposta de folk tradicional molt interessant. Aprofitant el violí i la flauta i canviant radicalment la percussió, els de la Floresta fan un gir de 180 graus a la seva música. Així, podem trobar cançons com La platja. L'heu d'escoltar fins al final si voleu veure de què parlem. Hem de reconèixer a Llumia una cosa que no gaires grups de folk fan: tocar folk. No alguna cosa que se li assembli. Els últims anys hi ha hagut un auge considerable d'aquest estil, però poques formacions el respecten.

Esperem doncs, a veure com aquest projecte tan personal progressa. Només podem recomanar perseverància i tenir una línia clara a seguir. 

PD: Felicitats a Tomàs de los Santos pel IV premi Miquel Martí i Pol! Escolteu-lo aquí

28.11.11

Què fem?

Avui dimarts cinc recomanacions pensades per tota la setmana. Pels afortunats que hi pogueu anar, gaudiu-les molt! 


Surfing Sirles i Esperit!
Aquest dijous, dins el festival Temporada Alta, podeu escoltar a la Sala Platea-Tourmix de Girona els grups Surfing Sirles i Esperit!. Les entrades anticipades valen 6€ i a taquilla, 8. No us ho perdeu!

Obrint Pas, Kòdul i Ebri knight
El divendres 2 de desembre, a Valls, teniu l’oportunitat de sentir Obrint Pas en acústic, un format no gaire habitual en aquesta banda. A més, també podreu escoltar l’ska de Kòdul i el rock cèltic d’Ebri knight. Tots aquests grups donen el tret de sortida de les Festes Anyals de la Colla Jove Xiquets de Valls. No us perdeu la combinació de festa i castellers! L’entrada és gratuïta.

Catarres i Llumia
Aquest divendres, a la Sala Stroika de Manresa, toquen els Catarres i Llumia,  grup finalista del concurs Sona 9. Una bona oportunitat per descobrir les cançons dels Catarres, més enllà de Jennifer, i també de conèixer Llumia, un grup amb futur dins del panorama musical català. Les entrades anticipades valen 8€ i a taquilla, 10. 

Cesk Freixas
Un altre concert per divendres! El Casal Boira Baixa de Manlleu celebra el 9è aniversari i ho fa amb l’actuació del cantautor Cesk Freixas. No us oblideu de consultar els altres actes de celebració. L’entrada és gratuïta, no us el perdeu!

Amelie
Aquesta banda que té nom de pel·lícula toca aquest dissabte 3 de desembre, a les 8 del vespre, al Museu del Rock. Us ho recomanem!

27.11.11

El repte

Així ha titulat el seu nou disc Paul Fuster, un músic que de moment definirem com a peculiar. Potser pel seu nom no us sona, però és possible que el recordeu per una escena al programa de TV3 El Convidat dedicat a Gerard Quintana. Però tornem al tema. Avui us presentem un individu d'arrels catalanes, que va néixer als EUA i que finalment s'ha decidit a cantar en la llengua de Joanot Martorell (o d'Ausiàs March, segons a qui li preguntis).


I qui coi és Paul Fuster? Bona pregunta. Tenim ganes de descobrir-lo en català. Però com que el nou disc no arribarà fins al gener us intentarem explicar tan bonament com puguem el que sabem fins ara.

Hi ha qui el coneix pels seus treballs en format LP, cal destacar. No sabem si per voluntat retro o per ser el CD una cosa ja antiquada. Potser us sonarà un dels temes més coneguts que ha tret Fuster, Montserrat. Però més enllà de l'estil rock-folk-independent, el músic de Minnesota s'ha submergit en el funky, el blues, el punk, fins i tot el hip-hop... Clarament influenciat per tots aquests corrents, ens agradaria destacar alguns aspectes de la seva música, que fa més d'una dècada que està en evolució constant.

En primer lloc, no és un cantautor de guitarreta i fot-li. Darrere la seva música hi ha reflexió i selecció d'idees musicals. Cada cançó culmina un procés de treball que es veu manifestat en el resultat final de la següent manera: ni hi sobra ni hi falta cap nota. Feu-ne la prova. Mireu d'escurçar algun dels seus temes i veureu que, en la majoria dels casos, és gairebé impossible.

Aquesta reflexió no ve sola, però. És acompanyada per la preocupació d'aprendre i interioritzar la música. A banda del seu instrument principal, que és la guitarra, Fuster ha acumulat coneixements sobre percussió. I això es nota escoltant algunes de les seves cançons, que introdueixen instruments més exòtics que no pas el bombo i els plats, omnipresents i monopolitzadors de la secció rítmica de tants i tants grups.

A Fuster l'hem vist també amb un projecte de música experimenta: Proton-proton. Entre d'altres convencionalitats, consistia en utilitzar materials reciclats per a construir-se les guitarres. Doncs endavant. Ho hem dit anteriorment i ho continuem sostenint: l'experimentació és bona per a l'art i per a la cultura.

I resulta que ara treu disc en català. Tot un repte, sí senyor. I més tenint en compte la qualitat que corre pel nostre país. Un projecte tan arriscat com el seu segur que no deixarà indiferent.



25.11.11

Amb caràcter japonès

Comenceu a encarregar sushis perquè avui us parlarem d’un grup amb nom japonès que fa música en català, Mishima. El nom és un homenatge a Yukio Mishima, un escriptor nipó molt versàtil. De moment però, el deixem per un altre tipus de bloc.

Els Mishima de Barcelona fan una música d’estil pop independent, molt minimalista. A cavall entre l’indie i la cançó d’autor, també s’inspiren en un grup islandès que ha fet fortuna, els Sigür Ros. Els Mishima fa alguns anys que trepitgen escenaris, van començar el 1999 en anglès fins que el 2005 van treure el primer disc en català.  I de moment, s’hi han quedat.

Tot i el nombre considerable de músics que hi ha sobre l’escenari (guitarra, baix, teclats, bateria i veus) les cançons de Mishima sonen totalment depurades i sòbries. El tempo pausat, sumat al to greu del cantant, contribueix a la construcció d’unes cançons aparentment senzilles, però amb una solidesa musical remarcable. Podríem dir que els Mishima fan bo el tòpic “més és menys”.

Les lletres dels Mishima es caracteritzen per un marcat to literari, en cap moment són un element trivial de la cançó. En el seu últim disc, per exemple, les lletres són veritables poemes que mantenen, en tot moment, l’estil que defineix el grup.

Us animem a escoltar un grup d'aquells que fa que la música catalana sigui cada vegada una mica més rica.

Un concert, un disc, una cançó
El concert: El concert a la Sala Apolo del juny de 2010. Les crítiques immillorables i un públic fascinat van completar una nit màgica.

El disc: Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005) Va ser el primer disc en català d’un grup que fins llavors havia cantat en anglès. Des de llavors, Mishima ha anat creixen en popularitat i qualitat.  

La cançó: Un tros de fang, inclosa en el disc Set tota la vida. Una de les cançons més conegudes de Mishima i una bona mostra de com és la seva música.



24.11.11

Crida!


La cançó de la setmana a l'Està Sonant és justament aquesta, Crida, del grup igualadí Faèrica. Concretament, pertany al seu segon CD -a les botigues des de l'estiu-, Morfeu i Julieta, editat per Picap. 



Ens agradaria destacar un parell de coses d'aquest vídeoclip. En primer lloc, el caràcter de la música. Faèrica aconsegueix, a través d'un so de guitarra electrècia moderna i de bateria més aviat dura, transmetre força i molta energia des d'un bon inici. Però cap a la meitat de la cançó veureu que el to baixa: predomini del piano i canvi de registre de la guitarra momentàniament per començar a créixer i tornar a agafar amb contundència el tema inical fins al final. La lletra coincideix amb aquest procés i fa que finalment obtinguem una estructura interna molt efectiva. 

I per acabar, un apunt per a qui hagi produit el vídeoclip. Ens sembla molt ben trobada la combinació de música i imatges i creiem que és un producte ben acabat i que ajuda a realçar el caràcter de la cançó. 

22.11.11

Compromís i denúncia

Lletres compromeses i sonoritat contundent. El hardcore no és l'estil predominant a dia d'avui a Cataunya. Però hi ha una sèrie de grups que estan treballant bé en aquesta línia i a l'Està Sonant us en volem parlar. És el cas dels Alls Nous Piquen -finalistes del Sona 9- i també dels protagonistes d'avui: Purkinje.


Tal i com succeeix en el hardcore, bateria i guitarres tenen un paper destacat a Purkinje. Juntament amb el baix, creen l'atmosfera tan característica que identifica clarament aquest l'estil. I entremig, la veu. Fins aquí, res nou, no descobrirem la sopa d'all. Hauríem de matisar, però, que Purkinje no és del hardcore més dur que hem sentit, i segurament el pes de la lletra és major que no pas en altres grups. 

Per afirmar això ens basem en dos motius. Primer: hi ha molts grups de hardcore que no calibren bé el volum dels instruments i la veu queda en un segon pla. Molts cops no s'entén el què diu i algunes vegades costa sentir-la. Ja sabem que tot això forma part de l'estil, però una lletra que no s'entén no té sentit, i una veu que no se sent, encara menys.

I segon. El contigut de l'element líric en Purkinje és un valor per si sol. Amb un to clarament reivindicatiu i de denúncia social, aquest grup de les terres de l'Ebre toca temes candens i no s'arruga davant de res. En això només els podem aplaudir: la música també és una via per fer política i per fer sentir la veu d'aquells que no compten amb cap altra plataforma mediàtica. Hem de dir que les lletres de Purkinje ens han recordat força a les de Soziedad Alkoholika i Piperrak i, salvant la diferència d'estils, d'Ska-p, que també van utilitzar la música amb la finalitat de plantar cara al sistema establert i les injustícies socials que genera.

PD: Purkinje, en l'àmbit científic, són un tipus de neurones. Si voleu aprofundir en el significat del nom del seu nou disc, Bukkake Social, podeu fer-ho clicant aquí. La pregunta és obligada: què coi passa per les neurones d'aquests nois?

21.11.11

Què fem?


Arriba el dimarts a l'Està Sonant (i també a la resta del món) i per tant us oferim les cinc recomanacions imprescindibles per a aquesta setmana. No us ho perdeu!


Obeses
La sala Luz de Gas B (C/ Muntaner, 246, Barcelona) acull dijous un dels concerts més interessants de la setmana. Obeses tocarà pels socis del TR3SC, i per tant les entrades són amb invitacions. Afanyeu-vos si no us ho voleu perdre! 


La pegatina
La rumba més rumbera arriba divendres a Terrassa, concretament a la Faktoria d'Arts La Rasa (C/ de la rasa, 64-66) a les 22:00h. Les entrades costen 12 euros anticipades i 14 a taquilla.  


La Locomotora Negra
En motiu del 43è Festival de Jazz de Barcelona, el jazz més pur de la Loco aterra al Palau de la Música (C/ Palau de la Música, 4-6). Si us agrada la música negra nord-americana, aquesta cita és ineludible. Entrades de 18 a 48 €, no us en quedeu sense!


Nyandú i Virus
Els estruços tornen a casa després de guanyar el Sona 9 d'enguany. Tocaran a la Festa Major d'Oristrà (que divendres comptarà amb Rauxa) juntament amb Virus. El concert tindrà lloc a la Sala Polivalent, a la Plaça de Catalunya a les 23:30h.


Manel
I per acabar, Manel continua tocant per les ciutats catalanes. Dissabte els trobarem a Granollers, al Teatre Auditori (C/ Torres i Bages, 50) a les 22:00h. Les entrades van escasses!

20.11.11

Unint poesia i música

La música i la poesia catalana. Els Premis Miquel Martí i Pol, promoguts per Lluís Llach i patrocinats pel Celler Vall Llach, intenten unir aquestes dues arts en una de sola. Nosaltres pensem que la lletra és un element fonamental de les cançons i més encara quan la música serveix per popularitzar la poesia.

Aquesta setmana hem conegut els finalistes de la IV Edició d’aquest certamen, potser artistes poc coneguts, però que han demostrat qualitat musical i sensibilitat a l’hora de musicar els poemes. Ells són Guillem Soldevila amb el poema Teoria de l’absència de Ponç Pons; El Petit de Cal Eril amb Decapitació I de Pere Quart; Kibor amb Tarongina d’Apel·les Mestres; Tomàs de Los Santos amb Homenatge Anònim XV del valencià Vicent Andrés Estellés; Yacine&The Oriental Groove musicant Nodreix l’amor de Joan Maragall i Imma Ortiz amb el poema A mig aire de Miquel Martí i Pol.

El 29 de novembre es coneixerà el guanyador, premiat amb 5000€ i una escultura original de Josep Bofill. Aquest dia també es presentarà un llibret i un CD amb els millors poemes musicats del 2010 i 2011.

No volem acabar sense recordar els cantautors de la generació de la Nova Cançó, els primers que van unir poesia catalana i música, els precursors d’una tendència que, en certa manera, s'ha mantingut fins ara. Lluís Llach, per exemple, va musicar molts poemes de Martí i Pol, com aquest Cafè Antic; Raimon va popularitzar els poemes d’Ausiàs March; Maria del Mar Bonet va traduir Rosalía de Castro en aquesta Ombra Negra i Ovidi Montllor va dedicar tot un CD a Salvat Papasseit.

Us deixem amb Corrandes d'exili, de Pere Quart, interpretada per Lluís Llach



Molta sort a tots els finalistes!

17.11.11

Fents amics

Fa pocs dies els Amics de les Arts anunciaven el nom del seu pròxim CD, “Espècies per Catalogar”. Del disc en sabem poca cosa i per això, mentre no arriben novetats, ens proposem conèixer-los una mica més.

Diuen els Amics, que el títol del nou disc defineix bé la globalitat del CD. La veritat és que nosaltres pensem que també els defineix bé com a grup. Ells són, sens dubte, una espècie per catalogar. Se’ls etiqueta dins d’un estil pop-folk-indie, però el concepte és tan ampli que les paraules es queden curtes a l’hora de descriure la seva música.

Els Amics de les Arts van néixer com un quartet poc convencional, una guitarra acústica, una elèctrica i uns teclats. I el que és més important, quatre veus. Els Amics no tenen un cantant, en tenen quatre, sense protagonismes. A l’última gira han incrementat el nombre d’instruments amb la incorporació de la Bed & Banda, una formació de vent metall que els dóna una base harmònica més sòlida i una major riquesa musical. Pel següent disc els Amics incorporen un baix elèctric que també els seguirà a la gira.

No volem acabar sense parlar de les lletres d’aquest grup. D’entrada ens agrada l’utilització que fan d’expressions populars catalanes, la ironia, la introducció de diàlegs entre les cançons, els jocs de paraules i els de sons, com en aquest Exercici seixanta. Els seus concerts, a més, són plens de monòlegs humorístics que introdueixen les cançons. Hi ha qui diu que haurien de cantar més i no parlar tant. A nosaltres però, ens sembla que l’èxit del fenomen Amics no només és de la música o de les lletres, sinó de l’espectacle en conjunt.

Un concert, un disc, una cançó
El concert: Els Amics de les Arts al Palau de la Música, celebrat al març d’aquest mateix any, amb ple total de públic.

El disc: Bed&Breakfast és l’últim disc i, sobretot, el que els ha portat a l’èxit. A més, van editar una edició especial amb les cançons de l’anterior CD, Castafiore Cabaret.

La cançó: Ens decantem per Armengol, una cançó amb una de les lletres més originals dels Amics. Si us avorriu, podeu comptar quants animals hi surten.


16.11.11

Dolces havaneres


Sílvia Pérez Cruz  i Javier Colinas acaben de guanyar el Premi Arc 2011 de Jazz i Blues. Per això ens fa molta il·lusió que la cançó de la setmana l’interpreti la cantant palafrugellenca. En aquest cas no canta blues ni jazz, sinó una havanera.



Vestida de nit és una havanera que va compondre Cástor Pérez, el pare de la Sílvia, i que solien interpretar junts. Segurament per a ella la cançó té un valor sentimental incalculable. Pels que l’escoltem, la cançó és emoció i pell de gallina.

La varietat d’estils i el domini de la veu són la millor carta de presentació de Sílvia Pérez Cruz. En el cas de l’havanera, ens atrevim a dir que la cantant, juntament amb Els Cremats, ha aconseguit actualitzar un gènere musical que corria el risc d'estancar-se.

Acidesa

Després de la ressaca del Sona 9 tornem a la nostra activitat habitual dels dimecres: descobrir nous talents o grups amb projecció que creiem que poden tenir futur. Aquesta setmana us parlarem d'Àcid Úric. 

Abans de res, us recomanem que passeu per la seva pàgina web i mireu d'escoltar-los una mica. Ja ho hem expressat en altres ocasions, però ens reafirmem en la defensa d'aquelles bandes que decideixen penjar la seva música a internet de manera gratuita. 

A banda d'això, Àcid Úric ens ha sorprès. Es tracta d'un projecte que no concorda amb la moda pop-folk dels últims anys, sinó que aposta radicalment pel rock. El que volem dir amb això és que han anat a buscar la seva raó de ser a l'arrel del rock modern: els anys 70 (que no té res a veure amb el primer rock dels 50). A continuació desenvolupem els motius que ens porten a afirmar això.

En primer lloc, la guitarra elèctrica retorna a la sonoritat més roquera, que d'altra banda li és pròpia i que havia perdut pes a casa nostra. Torneu a escoltar un parell de cançons i ho veureu clarament. Un altre element significatiu és la bateria. Per una banda, per la utilització en molts casos de ritmes ràpids, que acceleren el caràcter de la música i ajuden a crear l'amosfera del rock més genuí. D'altra banda, aquesta sensació es completa amb la sonoritat dura i seca dels diferents timbals que componen la bateria.  

En un moment en què la música acústica predomina a Catalunya, és atrevit llançar un projecte d'aquestes característiques, però creiem que es parlarà i força d'aquest grup. Perquè Àcid Úric es marca una línia d'actuació clara i no la deixa. No volem dir amb això que no siguin polivalents, sinó que tenen un estil al cap i executen les seves cançons de manera coherent. Ens agrada la seva determinació perquè és el que moltes vegades trobem a faltar d'un grup.

I un apunt per les lletres. Força acidesa, hem de reconèixer, i un missatge contundent. Des de l'Està Sonant valorem molt l'aspecte líric perquè avui en dia estan integrades a la música. Les cançons tenen una raó de ser, i les lletres en són gran part del motiu. L'originalitat i la voluntat d'implicació social són dos valors positius que creiem que Àcid Úric concentra.

Esperem que segueixin creixent i que treguin, cada cop més, temes propis.

Àcid Úric: Últim Anònim, en directe al Mercat de la Música Viva de Vic



15.11.11

Felicitats a tots!

Els guanyadors i finalistes del Sona9

El Sona 9 ja té guanyadors. El grup osonenc Nyandú va ser qui es va endur el primer premi després d’una final ajustada on vam sentir música d’alta qualitat. Des d’aquí, però, volem felicitar Bremen. Per trencar el gel com ho van fer, que no és fàcil. Ens va agradar especialment l’últim tema, que va culminar l’efervescència creixent amb què van tocar els barcelonins.

Volem felicitar Alls Nous Piquen, perquè després que Bremen obrís la llauna van arribar ells amb el directe contundent que els caracteritza. I van complir amb les expectatives. Fidels al seu estil, van suar la samarreta i van oferir espectacle pur i dur. Nois, vau deixar l’Empordà molt amunt.

Felicitem també The Mamzelles, l’aposta més arriscada de la nit. Les noies –úniques representants del sexe femení a la final­– van ser un segon classificat molt digne. El seu projecte té futur, creieu-nos. I no només per la conya dels personatges, sinó per la musicalitat i per les lletres, creiem nosaltres, les més elaborades que van sonar ahir a la Bikini. Salvant molt les distàncies, quan les vam veure a l’escenari ens van recordar a la Trinca. Si se saben gestionar, poden arribar a ser-ne el relleu natural.

I, com no, Nyandú. Nyandú, Nyandú, Nyandú. Els estruços van ser justos guanyadors amb un producte acabat que van oferir a un públic entregat. Tot s’ha de dir, portaven dos autocars plens. Una mica més i no hi cabem els altres. El cas és que van sortir a l’escenari, van fer el que saben fer i van guanyar. D’ells en destaquem la polivalència, els recursos sonors i l’energia que desprenien. Us animem a escoltar-los. Especialment, Un indret privilegiat. No direm res d’ells que ja no haguem dit. Una abraçada, endavant i força!

Abans acabar, tres qüestions. La primera, el bon ambient entre grups. Abraçades, felicitacions mútues i cap mala cara. Admirable. Des d’aquí recolzem aquestes actituds i reconeixem a qui les practica. Segon punt. L’alt nivell musical de tots els grups. Algú del públic va dir que de 198 algun de bo n’havia de sortir. Potser sí, però no per això s’ha de desmerèixer la feina de tots quatre finalistes, que van deixar el llistó molt alt. I tres. Sabem que no és fàcil reservar la Bikini el cap de setmana, però un dilluns és molt mal dia. Sinó que ho preguntin als dels autocars o als Alls Nous Piquen, que van haver de creuar mig Catalunya. Un dia és un dia, però estaria bé intentar trobar un dia més adient per als grups de fora de Barcelona, que, com s'ha vist aquest any, no són genys menyspreables.

PS. Salutacions a Bläue, Pulpopops i la Iaia, finalistes i guanyadors de l'any passat, que van passar per la Bikini i van tancar un concert que, us ho podem assegurar, no oblidarem fàcilment.  


13.11.11

Què fem?

Avui us presentem les cinc recomanacions de la setmana, ens hem avançat un dia perquè demà tornem a tenir especial Sona9. Però no ens distraiem, perquè la setmana es presenta plena de concerts!


La Iaia i Very Pomelo
Gironins! Si us agraden aquests dos grups podeu sentir-los aquest dijous 17 de novembre al Festival de Temporada Alta. Una bona oportunitat de sentir dos grups diferents entre ells, però que trepitgen fort a l'escena musical catalana. Les entrades valen 8€ anticipades i 10 si les compreu a taquilla. 


Quart primera
El grup de pop català toca a Reus el divendres 18 de novembre dins de "El Ressupó, petits concerts de prop". Un cicle amb grups catalans i de fora que compta amb noms molt interessants. L'entrada val 3€ i pels socis del TR3SC, 1. Us animem a fer-hi una visita. 


Brams, KOP, El belda i el conjunt Badabadoc i Raska
Aquest dissabte podeu escoltar tots aquests grups a Granollers, al Pavelló Municipal del Parquet. Un programa apte per a tots aquells que tinguin ganes de música en directe i de festa (i que no es vulguin tancar dins d'una discoteca). L'entrada val 5€ pels socis, 10 anticipada i 13 a la taquilla. 


Strombers, Antídot i Malakaton
Als amants de la música reivindicativa us esperen, aquest dissabte, a l'Ateneu d'Avià. L'entrada val 7€. No us ho perdeu.


La Pegatina
A la sala el Clap de Mataró toquen, aquest diumenge, la Pegatina. Després de tornar de la gira a la Xina, no teniu més ganes que mai d'escoltar-los? L'entrada anticipada val 12€ i a la taquilla 14. 


  

10.11.11

Joan Masdeu camina sol


Mentre esperem que arribi la final del Sona 9, fem un parèntesis per parlar d’un cantant consolidat dins el món de la música catalana. Us convidem a descobrir Joan Masdéu.



Masdeu fa anys que volta pels escenaris de les terres catalanes, primer amb Whiskin’s i des del 2009, en solitari. El resultat de l’aventura ha estat un disc, Casa Murada, que es va posar a la venda al març i que, aquest dissabte, es presenta a la sala Apolo de Barcelona.

A l’últim treball, Joan Masdeu es mou entre la cançó d’autor i el pop-rock català. S’ha de reconèixer que després de vint anys amb Whiskin’s és difícil treure's de sobre l’etiqueta de cantant del grup, i més quan la teva veu ha quedat gravada en cançons tan conegudes com On. Tot i així, Masdeu aconsegueix imprimir caràcter propi a cada una de les cançons de Casa Murada i, d’aquesta manera, es fa ben seu el disc.

Casa Murada és la consolidació de Joan Masdeu en la seva carrera en solitari. Abans però, l’excantant de Whiskin’s es va atrevir a portar els escenaris una gira que va anomenar Miniatures. El nom és molt gràfic, ja que Masdeu pujava a l’escenari acompanyat només per la seva guitarra. A nosaltres, la veritat, ja ens sembla bé perquè creiem que aquest cantautor té una veu privilegiada, que pot arribar a tenir molt de joc. Ara que ja s’ha fet gran i camina sol, l’animem a explorar i buscar els límits, tot és qüestió d'experimentar.   

Un concert, un disc, una cançó
El concert: Un que encara no s’ha fet, el d’aquest dissabte a la Sala Apolo. A més d’escoltar a Joan Masdeu presentant Casa Murada, podreu sentir altres artistes com Beth o Miquel Abras. 

El disc: Casa Murada. A part de ser el primer disc en solitari de Joan Masdeu, podreu escoltar la maduresa d’un cantant consolidat dins el panorama musical català.  

La cançó: El carrer dels jocs florals. És el single de Casa Murada, una cançó optimista i vital. Un cop hagueu escoltat la cançó original, us recomanem aquesta versió tan entrenyable.



9.11.11

Les guitarres de Bremen


Amics, avui és dijous i això vol dir que us hauríem de recomanar una cançó. Però com ja sabeu, aquesta setmana estem d'especial Sona 9. Així doncs, i sense més preàmbuls, us presentarem l'últim dels finalistes al concurs: Bremen.



El conjunt barceloní és, podríem dir, un dels més acústics dels aspirants a guanyar la gran final de dilluns. I així com ahir no ens atrevíem a classificar Nyandú dins del folk, amb Bremen la cosa és clara. A més, és un folk clarament influenciat pel corrent americà. L'ús del banjo n'és un exemple. O l'harmònica. Instruments que a Europa no són tan habituals però que són propis de l'estil.

Un altre element característic de Bremen i que no és freqüent és l'utilització d'un baix acústic. És a dir, un instrument amb forma de guitarra i per tant amb la sonoritat pertinent però que en comptes de sis cordes, en té quatre. A més, el registre també és el del baix. Dit d'una altra manera, es tracta d'un baix que sona com una guitarra. 

Acompanyant el baix, hi trobem una percussió molt suau. No es tracta d'una bateria convencional, sinó que predomina l'ús d'escombretes, molt típiques del jazz dels anys 20, que configuren una base rítmica tranquil·la i gens aclaparadora. Es pot percebre clarament a Creix. I és sobre aquest tàndem de baix acústic i bateria reposada que Bremen ubica el gruix de la seva música, les guitarres: una d'acústica, un banjo i elèctrica intercanviables i una altra d'acústica que s'alterna amb harmònica (als vídeos es veu clar). 

L'espai sonor, doncs, queda molt ple d'un mateix tipus de sonoritat: la guitarrística. I tot i que no es pot negar que es tracta d'un producte ben elaborat i cuidat musicalment, a nosaltres ens sembla que Bremen peca en aquest sentit. Perquè no té cap element de contrast. I, tot i que repetim, està englobat dins el seu estil, creiem que per acabar de créixer els faltaria buscar, buscar alguna cosa que destaqués, que els acabés de donar un plus de qualitat.

Però bé, no en va han arribat a la final del Sona 9. Els desitgem tota la sort del món i us convidem a escoltar-los.

Els estruços

Segons la wikipèdia, el nyandu és un gran ocell no volador, de la família dels Rheidae, que ronda per Amèrica del Sud. O el que nosaltres coneixem com a coi d'estruç, aquell ocellot que no vola i que, això sí, corre com una mala bèstia.

Però es veu que, pel jurat del Sona 9, Nyandú significa grup de música -powerfolk, s'autodefineixen- que té opcions a guanyar el concurs i que no, noi, no sonen gens malament.


Nyandú és el tercer grup que tractem en el nostre especial Sona 9. I estan bastant lluny de The Mamzelles i Alls nous piquen, que vam veure la setmana passada. Podríem dir que tiren cap al folk, tot i que nosaltres no creiem que sel's pugui encasellar en aquest estil, perquè, per exemple, a El savi redemptor hi veiem clares influències de rumba.

El conjunt capitanejat per Ferran Orriols utilitza com a element principal, a part de la veu, la guitarra acústica (versàtil com ella sola). Amb la sonoritat i el bon ús d'aquest instrument és molt fàcil anar d'un gènere a l'altre, especialment si, com és el cas, s'acompanya pertinentment amb una base rítmica adequada.

I no ens referim només als ritmes: les negres i les corxeres, perquè ens entenguem, sinó també a la sonoritat dels diferents timbals i plats que componen la bateria. A Nyandú no trobem la duresa de, per exemple, Alls nous piquen. Al contrari. Si proveu d'aïllar la percussió, veureu que és més amable, i fins i tot passa més desapercebuda que en grups més rockers. 

No cregueu que això els resta caràcter, sinó que imprimeix personalitat. L'optimització dels recursos que ofereix la bateria ha de ser un objectiu imprescindible de qualsevol grup que vulgui prosperar. Animem a Nyandú i al seu bateria Roger Orriols que continui explorant per aquest camí.  

També el baix és un instrument que tots els conjunts haguts i per haver tenen incorporat. El problema és que moltes vegades queda en un segon pla massa discret, condemnat fins a l'eternitat a la tònica-dominant (pels més amateurs, el recurs harmònic més simple que existeix). Per sort, no podem dir el mateix de Rubèn Pujol, que moltes vegades canalitza una línia melòdica secundària més o menys elaborada que recolza la principal des de dos vessants diferents: l'harmònic i el contrapuntístic. Així, a la vegada que fa de coixí a la veu, exerceix de segona melodia, i tot i que no és freqüent que sigui el baix qui compleixi amb aquesta funció, en un trio és una opció molt vàlida.

No hem parlat de les lletres perquè són força variades, ho copsareu si remeneu una mica al youtube. En tot cas, per acabar i en resum: esperem no haver estat massa tècnics, escolteu-los altre cop i veureu que tot us quadrarà una mica més.  

Sort i endavant! 

7.11.11

Què fem?

Cinc recomanacions prou interessants -potser no les més comercials- per a la setmana que just comencem. Esperem que us agradin! 

Sílvia Perez Cruz
Hem de confessar que, per a nosaltres, la cantant empordanesa és una debilitat. I ens posa de bon humor saber que continua cantant. En aquesta ocasió al Teatre Municipal de Girona, dins la Temporada Alta, dijous a les 21:00h. Els preus van dels 8 als 28 euros però creieu-nos que val la pena.  

Els Pets
No podíem obviar tampoc un dels clàssics més clàssics. Ja els vam recomanar la setmana passada, però si divendres al vespre no teniu plans, us fem una proposta: visiteu la bonica ciutat de Mataró i a les onze en punt us planteu a la sala El Clap (C/ Serra i Moret, 6) per acabar la nit ben animats. Entrades anticipades a 12 € i taquilla a 18. 

Obrint pas, KOP i At versaris
Dissabte no us podeu perdre aquest concert si correu per terres gironines. En concret a Salt, a la sala La Mirona (C/ Amnistia Internacional). Actuació solidària amb els presos i preses polítiques catalanes que comptarà amb tres dels conjunts més reivindicatius de l'escena a partir de les 21:00h. Entrades anticipades a 12 i taquilla a 15 €.


Joan Masdeu
Va, aquest pels de Barcelona! Actuació especialment recomanada, ja que el reusenc presenta el seu primer disc en solitari, Casa Murada. Pels més fans de l'ex cantant dels Whsikyn's, dissabte a la Sala Apolo a les 21:00h. Afanyeu-vos a treure entrades (9€ anticipat, 12€ a taquilla)!


High Times, Baratos i La noia i el xic
Finalment, un concert amb tres grups no tan coneguts però que promet. Si voleu gresca, la teniu assegurada a Sant Vicenç dels Horts, en aquest esdeveniment enquadrat dins el Correllengua 2011. Lloc: Teatre de la societat cultural la Vicentina (C/ Rafael de Casanova, 45). Hora, 21:30h. No us el perdeu!

Els guanyadors del Sona9

Queda just una setmana per la final del Sona 9 per això avui volem repassar els guanyadors de les últimes edicions. Per començar ens preguntem: el Sona 9 és com el Nobel, un premi que ningú és capaç de recordar el nom de l'últim guanyador, o tot el contrari?

Cal dir que el Sona9 és capaç de mobilitzar qualsevol grup  que tingui ganes de fer un bon salt al món de la música en català. D'entrada, el guanyador s’endú l’enregistrament d’un disc i la signatura d’un contracte discogràfic amb la companyia que triï l’artista (ja sabem que no és fàcil gravar un CD). En segon lloc, el grup comença una campanya publicitària per Catalunya Ràdio i TV3, a més de ser portada de l’Enderrock. I per acabar, els guanyadors fan una minigira de cinc concerts en escenaris tan importants com el Mercat de Música Viva de Vic o el Festival Acústica de Figueres.

2010 L’any de la Iaia
El grup de Vic es presentava al Sona 9 amb una proposta de pop-folck que va agradar molt al jurat del concurs. Durant l’últim any la Iaia ha aconseguit fer-se un lloc a l’escena musical catalana, han tret un disc i fins i tot han debutat al Palau de la Música en el cicle BandAutors.

2009 Mine!
Des que van guanyar el Sona9, als Mine! també els va bastant bé. Gràcies al premi van enregistrar el seu segon disc, que els ha portat a fer una gira de més de 60 concerts per dins i per fora de Catalunya.

2008 Rap de Cornellà
El 2008 va guanyar el concurs Sona 9 El Nota, tres rapers de Cornellà de Llobregat que s’allunyen del hip hop tradicional i que, a més, fan música en català. Un grup reivindicatiu i molt orgullós de la seva ciutat.

2007 Compte amb els finalistes
El premi del 2007 se’l van endur The Gruixut’s, però aquell any van ser finalistes ni més ni menys que els Manel. El rock del grup empordanès The Gruixut’s ha tingut bona acollida, de fet, són una formació força consolidada dins el panorama musical català. Ara bé, també és indiscutible l’èxit aclaparador dels finalistes d'aquell any, els Manel.

Sens dubte, guanyar el Sona 9 és un pas endavant per a qualsevol grup català. Ara bé, l’èxit depèn de molts factors i, al final, és el públic qui decideix. Dit això, molta sort pels finalistes d’aquest any!

Us deixem amb la música d'un dels guanyadors del Sona9 El Nota.


4.11.11

El rock més acústic

Deixem fins la setmana que ve el nostre especial Sona9 i parlem d’un grup ben consolidat, els manresans Gossos. El grup es va presentar l’any 93 com una banda totalment acústica, quatre veus, tres guitarres i un baix i no va ser fins nou anys més tard que van incorporar-hi la bateria.

En un inici, Gossos s’enquadra dins d’aquest gènere, una mica ambigu, del rock català. Al començament és un grup més relaxat que la resta, poques estridències i molta tranquil·litat. Els anys fan que el grup evolucioni i, poc a poc, incorporen nous ritmes, tocs més roquers i patrons de reggae i rap, sempre però, sota l’empremta de Gossos. Fins i tot s’atreveixen amb algun remix d’algun dels seus temes més coneguts!

Les seves lletres van des del customisme quotidià, a les cançons d’amor i desamor, passant pels temes més socialment compromesos. Tot plegat una barreja que els ha fet molt propers al públic, cosa que sol ser garantia d'èxit.

Gossos anuncien una parèntesis pel proper 2012, sense alarmismes, que el grup no s’acaba. Diuen ells mateixos que es tracta d’una aturada “saludable i natural, en cap cas la fi d’un projecte". Sigui com sigui, desitgem que tornin ben aviat per poder continuar gaudint de noves cançons i nous directes.

Un concert, un disc, una cançó
El concert: El concert a l’Auditori per celebrar el quinzè aniversari del grup. D’aquí en va sorgir el CD Gossos a l’Auditori, 15 anys.

El disc: Cares. És el sisè disc del grup, la tornada al català dels de Manresa. Aquest disc inclou un dels clàssics de la banda, Pilar.

La cançó: En un instant és una cançó que parteix d’un fet real, la mort d’un jove a la Festa de la Patum de Berga. D’aquesta mort tràgica, neix un dels temes més sentits del grup.


3.11.11

Hardcore empordanès


Seguim amb  l’especial Sona 9 i avui us presentem els segons finalistes, radicalment oposats a TheMamzelles. Ells són Alls nous piquen i aquest és el seu tema de presentació al Sona 9, L’Estel perdut. És una cançó recuperada i remodelada del seu antic grup ja dissolt Anterior Lasser i sona així.




Alls nous piquen és una banda de rock experimental, no apte per a oïdes massa delicades, amb un punt psicodèlic i amb una energia desbordant. Es presenten com una banda de rock clàssic: guitarra elèctrica, baix, teclats, bateria i cantant, però la seva música s’acosta al hardcore i al rock abstracte. Ara bé, també els hem pogut escoltar en versió acústica, molt més tranquil·la, però igualment interessant.

D’aquest grup palafrugellenc ens n’agrada la contundència, l’energia que desprenen i, sobretot, que s’hagin atrevit amb un tipus de música que no és la moda imperant, almenys en el panorama musical català actual. Nosaltres pensem que la varietat sempre és benvinguda. Alls nous piquen però, no inventen res, beuen dels clàssics catalans i, evidentment, d’altres bandes de hardcore i rock dur.

Diuen ells mateixos, i nosaltres ho subscrivim, que el seu grup és com els alls tendres, poden agradar o desagradar, però no deixen indiferent a ningú. També fan saber a tothom que els vulgui escoltar que són tan empordanesos com Josep Pla, tan surrealistes com Dalí i tan misteriosos com Josep Puntí. De moment, nosaltres pensem que encara són un grup massa jove per jutjar si ho han aconseguit, però la veritat és que ens agraden els referents que han triat.

Des d’aquí, molta sort per la final del Sona 9!