18.2.13

Zarigüeya, amb festa i ritme

Són festius i alegres; encara els queda molt camí per recorrer, però tenen moltes ganes de tocar i de fer-ho bé, i això es nota. Ells són Zarigüeya, un grup de rumba fusió que van començar el seu projecte fa un parell d'anys. Si els voleu sentir, us esperen a Breda el dia 23 de febrer.
Primer però, descobrim com sonen!

Text: Aina Amat

Pels que no us coneguin, com us definiu els Zarigüeya?
Viñals: Som un grup de rumba fusió, ja portem temps tocant, veníem d’altres grups i vam tenir la idea de començar una cosa nova. Encaixàvem en  alguns estils, tot i que les influències eren molt diferents.
Com va començar aquest projecte?
V: Vam començar l’Andi i jo, vam quedar per tocar, provar idees… L’Andi no havia provat de cantar i jo tocava el piano, però al principi era tot molt instrumental. Després van venir l’Uri i en Bernat i les dues noves incorporacions són en David, el bateria, i en Marc, que és el trombonista.
Zarigüeya és el nom d’un animal semblant a una rata. Com vàreu arribar a aquest nom?
Andi: Vam fer moltes propostes i per votacions va sortir aquesta.
David: Quan ja s’havia decidit el nom vaig trobar una llista i vaig pensar que Zarigüeya tampoc estava tan malament…
Us definiu com un grup de rumba fusió, però quins altres estils hi ha?
V: Qualsevol roda d’acords que fa l’Andi amb la guitarra ja sona com una rumba. I a part d'aquest estil, el que hi ha més és reggae, ska, i una mica de latin.
Quins grups us han inspirat?
A: Des de sempre m’ha agradat Canteca de Macao perquè té molts ritmes, estils i  fan molts canvis, com intentem fer nosaltres.
Com creeu les cançons?
V: algunes de les que hem fet han començat amb una melodia que anem desenvolupant. Després, el que treu més la lletra és l’Andi. A vegades també agafem una roda d’acords, uns ritmes, mirem on pot anar bé l’estrofa... Normalment partim de la música.
De què parlen les lletres?
A: Hi ha una mica de tot, a vegades són històries, com La irlandesa, també n'hi ha alguna d’amor o alguna més reivindicativa.
Es parla molt de la crisi de la música, des de la perspectiva d’un grup que acaba de començar, penseu que és així?
Marc: Ara mateix gravar un disc amb una discogràfica no surt a compte. Val més anar a un estudi de gravació i que el mateix grup s'autogestioni.
V: Tocar amb sales també és difícil, moltes t’exigeixen vendre un mínim d’entrades i si ets un grup nou, és complicat.
David:  Per sort hi ha gent com els de la “Casa de la Música” que t’ajuden. És una associació que promou els grups joves de música, et donen l’oportunitat de fer un concert, et deixen una sala, l’equip i et graven en vídeo. Però a part d'això hi ha molt poques ajudes. 
"Gravar un disc amb una discogràfica no surt a compte"

Com contribueixen a la difusió de la vostra música les xarxes socials?
D: Hem creat un canal de youtube, sense ell hi hauria molta gent que difícilment ens escoltaria.
Com definiríeu els vostres directes?
A: De festa! Cada vegada fem més espectacle. Sempre intentem que les cançons animin a ballar.
V: Creiem que encara ens falta millorar molt, però hem notat que hi ha hagut una evolució. Intentem que els concerts siguin el màxim d’entretinguts possible.
De moment teniu gravada una maqueta. Com ho vàreu aconseguir?
V: A través del baixista, en Bernat, vam conèixer els Gusano Records, que ens han ajudat bastant. Són una gent que s’ha implicat amb el nostre projecte. Vam gravar quatre cançons que estan molt enfocades pels concerts.
D: Els directes són la millor promoció. És la manera que la gent ens conegui i a nosaltres també ens serveix per conèixer gent. 
"Els directes són la millor promoció"
La música la viviu com un hobby o com una professió?
V: És un hobby però tenim ganes de prendre-ns'ho seriosament perquè creiem que és una oportunitat, cal perdre hores amb això. Pensem que realment pot sortir una cosa interessant.

Com veieu els diferents concursos que existeixen? Són una oportunitat, valen la pena?
A: Depèn de quin, si són per votacions t’has de moure molt tu. El grup que té més gent o més amics al facebook guanya.
D: A més, hi ha concursos que gairebé et fan pagar per tocar, i això és una estafa. 

Per acabar, els demanem que ens recomanin un concert i un artista que els agradin especialment i ens han dit això. Us deixem amb Canteca de Macao i el videoclip de "Nunca es tarde"
Concert :
D: Algun d’Ska-p
Artista:
D: els inicis de la Pegatina, que són un exemple d’autogestió.
A: Canteca de macao


13.2.13

Vuitanteros molonguis

Text: Albert Tomàs

Avui us presentem un grup per tots aquells que creuen que la música dels vuitanta no mor mai. De fet, Xiu xiu plàstic ens ho demostra clarament. A nosaltres ens agrada definir-los així, vuitanteros molonguis. I perquè veieu que no ens ho hem tret de la màniga, aquí en teniu una mostra: Supernova.


D'entrada, els hem de felicitar pel valor de fer una música totalment diferent a la que està de moda. L'originalitat sempre és benvinguda i enriqueix el panorama. Més enllà d'això, ens han semblat destacables no pel fet de fer música dels 80 sinó per fer-la bé. 

Xiu xiu plàstic sap aprofitar molt bé la base vuitantera i una mica norantera dels sintetitzadors i la bateria, sobre la qual construeixen la melodia i la lletra, respectant l'esperit dels 80. La fidelitat a l'època arriba a tant que les cançons comencen i acaben amb el so de fregit típic del vinil. Han sabut, però, definir-se dins aquest estil. S'ha de dir que hi ha cançons amb més personalitat que d'altres i probablement Supernova sigui la més ben aconseguida. Tant per la lletra, la melodia, però també en els efectes/distorsions incorporats. Tu tots, tothom a ballar és un altre bon exemple, tot i que la lletra sigui més típica.

En definitiva, una bona alternativa a la música pop actual, que només fa un any que rutlla però que va arribar a la semifinal del Sona 9 2012. Des d'aquí, els animem a continuar. La bona música no té res a veure amb l'any en què està feta.

5.2.13

Música de fantasmes

Text: Albert Tomàs

Álex Torío ha presentat nou disc aquest dilluns: Ghosts of Comala. És el seu cinquè CD i, segurament, el més madur de tots. Una hora de música que us recomanem tant pel que fa a les lletres com a la qualitat sonora. Torío s'ha inspirat en la novel·la Pedro Páramo, de Juan Rulfo, un dels exponents del realisme màgic, per conformar un total de 16 temes que volen emular l'esperit de llibre. En la novel·la, Juan Preciado, fill de Pedro Páramo, arriba a Comala, a Mèxic, per trobar el seu pare -tampoc volem avançar gran cosa del llibre, que us recomanem tant com el disc- i es va adonant que, en realitat, Comala està ple de fantasmes.

Els fantasmes que tan bé ha sabut captar Torío al disc, a través, bàsicament, de dos elements. En primer lloc, unes harmonies difuses però treballades que exemplifiquen a la perfecció aquesta idea impressionista del Mèxic rural i desert de la novel·la. En segon lloc, els instruments utilitzats. Entre d'altres, cor, glockenspiel, corda, theremin -instrument interessant, busqueu-ne alguna cosa- i, en definitiva, la conjunció d'aquests instruments amb la veu mig trencada de Torío, piano i guitarra, en tempos lents i arrossegats, buscant la creació d'una atmosfera fantasmagòrica. Escoltant-lo, segur que us ve al cap alguna imatge d'aquelles pel·lícules de l'oest: un poble abandonat, sense ni una ànima -en aquest cas, sí que hi ha ànimes, però en el sentit literal, perquè són fantasmes- i el protagonista que hi arriba i es troba les cases mig enrunades. I si encara no hi caieu, feu un cop d'ull a les fotografies del disc, del les quals se'n farà una exposició a partir del 9 de març, dia que també està previst que es presenti el videoclip.


Torío ha presentat un disc inspirat en la novel·la de Juan Rulfo, Pedro Páramo


Tot això serveix de coixí perquè es puguin entendre les lletres, també inspirades en Pedro Páramo. Al llarg del disc, diferents personatges de la novel·la van agafant la veu, tal com passa al llibre, on el narrador va saltant i hi ha moments que no està clar qui parla. Al CD de Torio és més explícit, perquè l'estructura està marcada per quatre temes instrumentals agrupats de dos en dos que divideixen el disc en tres parts i marquen el canvi de personatge que agafa la veu.

En definitiva, una idea de música molt elaborada, on tots els elements estan relacionats i que res no hi sobra ni hi falta. Es tracta sense dubte d'un disc amb una unitat buscada i aconseguida, un tribut a Pedro Páramo que Torío porta molts anys esculpint i que no decepciona gens tant als que s'hagin llegit la novel·la com els que no. Estarem atents a l'agenda de concerts de Torío, que de moment té una cita al teatre Eòlia el 23 maig.

Si teniu ganes de saber com sonen els Ghosts of Comala, escolteu-ne un tast al bandcamp de l'Álex Torío.