El rock més acústic

Deixem fins la setmana que ve el nostre especial Sona9 i parlem d’un grup ben consolidat, els manresans Gossos. El grup es va presentar l’any 93 com una banda totalment acústica, quatre veus, tres guitarres i un baix i no va ser fins nou anys més tard que van incorporar-hi la bateria.

En un inici, Gossos s’enquadra dins d’aquest gènere, una mica ambigu, del rock català. Al començament és un grup més relaxat que la resta, poques estridències i molta tranquil·litat. Els anys fan que el grup evolucioni i, poc a poc, incorporen nous ritmes, tocs més roquers i patrons de reggae i rap, sempre però, sota l’empremta de Gossos. Fins i tot s’atreveixen amb algun remix d’algun dels seus temes més coneguts!

Les seves lletres van des del customisme quotidià, a les cançons d’amor i desamor, passant pels temes més socialment compromesos. Tot plegat una barreja que els ha fet molt propers al públic, cosa que sol ser garantia d'èxit.

Gossos anuncien una parèntesis pel proper 2012, sense alarmismes, que el grup no s’acaba. Diuen ells mateixos que es tracta d’una aturada “saludable i natural, en cap cas la fi d’un projecte". Sigui com sigui, desitgem que tornin ben aviat per poder continuar gaudint de noves cançons i nous directes.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El concert a l’Auditori per celebrar el quinzè aniversari del grup. D’aquí en va sorgir el CD Gossos a l’Auditori, 15 anys.

El disc: Cares. És el sisè disc del grup, la tornada al català dels de Manresa. Aquest disc inclou un dels clàssics de la banda, Pilar.

La cançó: En un instant és una cançó que parteix d’un fet real, la mort d’un jove a la Festa de la Patum de Berga. D’aquesta mort tràgica, neix un dels temes més sentits del grup.

Força Dharma

La Companyia Elèctrica Dharma

Després de més de 30 anys, laCompanyia Elèctrica Dharma s’acomiadava sobre el millor dels escenaris, el Palau de la Música. Molt ben acompanyats per Roger Mas, Obrint Pas, Inspira, Mesclat, Jordi Molina i el Petit de Cal Eril, entre d’altres, l’Elèctrica posava un punt i a part a més de 30 anys de So Dharma. L’entrada d’avui, és el nostre homenatge particular.

El naixement de la Dharma s’entén dins d’un corrent estètic-ideològic, el moviment hippy, i una situació social i política particular, els últims anys del franquisme i els primers de la transició. La Companyia Elèctrica Dharma és la gran creació dels germans Fortuny; neix quan encara estudiaven a l’institut, però es consolida a la comuna situada a una masia de Girona. 

La Dharma és un grup que aconsegueix barrejar les melodies d’arrel tradicional catalanes, amb el rock provinent d’Estats Units i els ritmes africans. El saxo soprà que des d’un bon principi s’incorpora al grup recorda el so de la tenora, cosa que dóna a la banda un so molt Mediterrani, i alhora global, conegut com el So Dharma. Les posteriors col·laboracions amb cobles o amb el tenora Jordi Molina, encara accentuen més la característica mediterrània de la Dharma.

De la unió amb els Comediants neixen els concerts de la Dharma convertits en espectacles sorprenents. Són dels primers a popularitzar les cercaviles i el seu èxit rau, possiblement, en la capacitat de connectar amb el públic, encomanar energia desbordant i fer-los partíceps de la festa.  

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El comiat de la Dharma, celebrat just aquest dilluns al Palau de la Música.

El disc: Homenatge a Esteve Fortuny. És provable que sigui el disc més sentit de la Dharma, un homenatge a l’Esteve, germà i amic dels Fortuny, mort als 32 anys.

La cançó: Stella Splendens del CD, 20 anys de la Companyia Elèctrica Dharma. Un exemple de com al música medieval pot sonar ben actual. 

Ben diferent és la versió de Stella Splendens interpretada pel músic i estudiós de la música medieval, Jordi Savall. La lletra i la música estan extretes, directament, del Llibre Vermell de Montserrat. 

Un quart de segle amb els Lax

Un quart de segle. És el temps que porten Lax’n’busto fent música en català a dalt dels escenaris. Van néixer al mateix any que Els Pets, i com ells, pertanyen a aquella espècie de grups que tenen corda per estona. I com que no es poden fer 25 anys sense celebrar-ho, els Lax’n’busto van començar una gira per Catalunya que els va portar fins al Gran Teatre del Liceu.

Els Lax’n’busto s’etiqueten dins del gènere, més o menys ampli, del rock català. Durant aquests 25 anys s’han fet grans i han tingut la virtut de l’evolució, que no sempre és fàcil. Les primeres cançons més estripades com Toca’m els ous Maria  o Miami Beach continuen sonant als concerts amb molt d’èxit, però els últims discos han guanyat en qualitat musical i instrumental, sense abandonar l’estil propi.

Sobre la trajectòria musical dels Lax cal destacar un punt d’inflexió, l’any 2006. Just quan complien les dues dècades Pemi Fortuny, el cantant, va deixar el grup per marxar a Sierra Leone en un projecte solidari. Però els Lax continuaven, no es volien quedar sense veu i aquell mateix any van incorporar Salva Racero com a cantant del grup.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El Liceu és una sala de concerts amb solera, i més si hi vas per celebrar-hi els 25 anys. Per això, ens quedem amb el concert del 15 d’abril d’aquest any, a la casa de l'òpera.

El CD: Amb tu, un disc enregistrat en directe que inclou els grans èxits del grup. L’emoció del públic i del grup concentrades en un CD!

La cançó: Difícil, molt difícil... No és la cançó més clàssica dels Lax’n’busto, però ens agrada molt; es diu El blues del diumenge i és del disc Relax (2007). Potser més d’un se sentirà identificat amb la lletra...

Els incansables de Constantí

Inaugurem l’entrada dedicada als grups consolidats amb un grup que va néixer a Constantí, Els Pets! L’any 91 Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït i els Pets omplien de gom a gom el Palau Sant Jordi. De les quatre bandes, els  tarragonins són els únics “supervivents” d'aquesta generació.

L’aventura però, començava uns quants anys més enrere, justament la nit de Nadal del 85, data del primer concert. L’èxit els va arribar relativament ràpid, primer per les comarques tarragonines i més endavant per tot Catalunya.

Lletres ben treballades i compromeses, música influenciada pel soul i admiració incondicional pels Beatles són algunes característiques d’un grup que amb els anys s’ha anat enriquint musicalment. Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres són l’ànima del grup, la resta de la banda ha variat al llarg de tota la trajectòria. Tot plegat forma part d'una història d’èxits que costen de resumir en poques línies.

Si hem de triar un concert ens quedem amb el del Moll de la Fusta (Barcelona 96), que va arribar als 60.000 espectadors. I un CD? Indubtablement el “Bon Dia” (1997) que va trencar rècords amb més de 100.000 còpies venudes. La cançó ja és més difícil, per això li deixem triar al mateix Lluís Gavaldà. A una entrevista a 365d365e va dir que de totes les cançons dels Pets, Agost és de la que se sent més orgullós. 

El pròxim projecte es diu Els pets fan més teatre i és una gira renovada de Els pets fan teatre. I és que amb tants anys de carrera, un té temps de fer gairebé de tot!