"Som un grup inde, independent absolut"

"No tinc nòvia" és un grup nou, ple de músics experimentats. Es nota per la maduresa de les cançons i la qualitat musical. Si els demanes que es defineixin ho tenen clar: "som un grup inde, independent absolut". 

Per comprovar com sonen en directe, els podeu escoltar el dia 22 de març a la sala Mític de Reus, el 23 a la sala Les Paul, a Lleida i el 4 d'abril a la Sala Sidecar. 

Mentrestant podeu començar escoltant el single, "Un dia qualsevol de setembre", inspirat en el setge de Barcelona de 1714.

 

Text: Aina Amat

El nom del vostre grup crida l’atenció, això de “no tinc nòvia” d’on ha sortit?

Jordi Vives: Ens va costar molt trobar un nom. Estàvem a punt de treure el disc i encara no en teníem, de fet, no és idea nostra. Tenim una amiga que ens va dir: “en el món del rock qualsevol nom és vàlid, com si vols dir que en Micky no té nòvia”. Llavors vam decidir escurçar-lo i no fer-lo tan personal i ens vam quedar amb el "No tinc nòvia".

No sé si la música agradarà o no, però almenys el nom queda. De fet però, el més important és la música. 

Ja teniu el primer treball discogràfic, “Mil direccions” a punt de sortir. Com ha estat el procés?

J: El procés ha estat molt divertit. Vam agafar unes quantes cançons que ja teníem, d’altres noves i vam buscar un productor. Després vam començar a produir les cançons, vam reunir un parell de músics més i vam anar a gravar a un estudi. Com que trobar una companyia de discos és molt complicat vam decidir auto editar-ho. El món de la música va cap a l’autogestió, després les grans companyies es quedaran amb els grups que hagin tingut més èxit.  

"El món de la música va cap a l'autogestió"

Què hi trobarà la gent al nou disc?

Micky Laborde: Hi trobarà les nostres cançons. Sobretot lletres que parlen d’experiències pròpies, d’amor i de desamor, de sentiments, d'emocions...

Precisament el single del disc parla d'una guerra!

M: És l’excepció!

J: La cançó està inspirada en un llibre que vaig llegir sobre el setge de Barcelona el 1714. Ja estava escrita des del 2010 i musicalment ens agradava com funcionava. Per això vam decidir que fos el single.

La imatge del videoclip del single és molt narrativa, és això el que buscàveu amb el videoclip?

M: El videoclip és una petita història, intentem transmetre la por que poden tenir tres nois sols enmig d’una guerra. Al director del videoclip li vam demanar que agafés referències de La delgadas línea Roja de Terence Malick 
Sou capaços de definir-vos en algun estil? 

J: Nosaltres som un grup inde, independent absolut. Fem rock, però el disc té moltes tessitures.

Es parla molt de la crisi de la música, des de la perspectiva d’uns músics que ja fa anys esteu en aquest món, com ho veieu?

J: El món de la música ha canviat moltíssim en 10 anys. Abans l’única manera de tirar endavant un disc era a través d’una companyia de música, en canvi ara tothom s’ho organitza a la seva manera, i això seguirà evolucionant. La cultura de la música seguirà viva, però s’haurà d’organitzar d’una altra manera.

M: Estem en un país que la cultura no està gens valorada.

"La música seguirà viva, però s'haurà d'organitzar 

d'una altra manera"

I a part de la indústria discogràfica, com estan les sales de concert?

M: Si vols tocar has de pagar. A més, els músics que ens acompanyen són professionals i han de cobrar. Nosaltres ens ho paguem tot, però fins a un límit.   

J: Si ara mateix a Catalunya hi ha música és perquè els músics l’aguanten. A més, la música que es fa és original, hi ha un ventall molt ampli. L’èxit però, depèn de tercers, de si els agrades o no, de la idiosincràsia...

M: Si segueixen havent-hi músics és perquè som uns romàntics!

Per acabar, els demanem que triïn un concert, un artista i una cançó. Apunteu-vos les recomanacions perquè aquests nois han escoltat molta música! 

Concert: J: El de The Smithereens a Barcelona/ M: El de l'Alicia Keys, em va impactar que una noia tan jove tingués tan de talent.

Artista: M: Siamese Dream, sobretot el disc Smashing Pumpmkins.

Cançó: J: Everybody's got something to hide except me and the monkey de "The Beatles"/ M: Secretly del grup Skunk Amansie 

Zarigüeya, amb festa i ritme

Són festius i alegres; encara els queda molt camí per recorrer, però tenen moltes ganes de tocar i de fer-ho bé, i això es nota. Ells són Zarigüeya, un grup de rumba fusió que van començar el seu projecte fa un parell d'anys. Si els voleu sentir, us esperen a Breda el dia 23 de febrer.

Primer però, descobrim com sonen!

Text: Aina Amat

Pels que no us coneguin, com us definiu els Zarigüeya?

Viñals: Som un grup de rumba fusió, ja portem temps tocant, veníem d’altres grups i vam tenir la idea de començar una cosa nova. Encaixàvem en  alguns estils, tot i que les influències eren molt diferents.

Com va començar aquest projecte?

V: Vam començar l’Andi i jo, vam quedar per tocar, provar idees… L’Andi no havia provat de cantar i jo tocava el piano, però al principi era tot molt instrumental. Després van venir l’Uri i en Bernat i les dues noves incorporacions són en David, el bateria, i en Marc, que és el trombonista.

Zarigüeya és el nom d’un animal semblant a una rata. Com vàreu arribar a aquest nom?

Andi: Vam fer moltes propostes i per votacions va sortir aquesta.

David: Quan ja s’havia decidit el nom vaig trobar una llista i vaig pensar que Zarigüeya tampoc estava tan malament…

Us definiu com un grup de rumba fusió, però quins altres estils hi ha?

V: Qualsevol roda d’acords que fa l’Andi amb la guitarra ja sona com una rumba. I a part d'aquest estil, el que hi ha més és reggae, ska, i una mica de latin.

Quins grups us han inspirat?

A: Des de sempre m’ha agradat Canteca de Macao perquè té molts ritmes, estils i  fan molts canvis, com intentem fer nosaltres.

Com creeu les cançons?

V: algunes de les que hem fet han començat amb una melodia que anem desenvolupant. Després, el que treu més la lletra és l’Andi. A vegades també agafem una roda d’acords, uns ritmes, mirem on pot anar bé l’estrofa... Normalment partim de la música.

De què parlen les lletres?

A: Hi ha una mica de tot, a vegades són històries, com La irlandesa, també n'hi ha alguna d’amor o alguna més reivindicativa.

Es parla molt de la crisi de la música, des de la perspectiva d’un grup que acaba de començar, penseu que és així?

Marc: Ara mateix gravar un disc amb una discogràfica no surt a compte. Val més anar a un estudi de gravació i que el mateix grup s'autogestioni.

V: Tocar amb sales també és difícil, moltes t’exigeixen vendre un mínim d’entrades i si ets un grup nou, és complicat.

David:  Per sort hi ha gent com els de la “Casa de la Música” que t’ajuden. És una associació que promou els grups joves de música, et donen l’oportunitat de fer un concert, et deixen una sala, l’equip i et graven en vídeo. Però a part d'això hi ha molt poques ajudes. 

"Gravar un disc amb una discogràfica no surt a compte"

Com contribueixen a la difusió de la vostra música les xarxes socials?

D: Hem creat un canal de youtube, sense ell hi hauria molta gent que difícilment ens escoltaria.

Com definiríeu els vostres directes?

A: De festa! Cada vegada fem més espectacle. Sempre intentem que les cançons animin a ballar.

V: Creiem que encara ens falta millorar molt, però hem notat que hi ha hagut una evolució. Intentem que els concerts siguin el màxim d’entretinguts possible.

De moment teniu gravada una maqueta. Com ho vàreu aconseguir?

V: A través del baixista, en Bernat, vam conèixer els Gusano Records, que ens han ajudat bastant. Són una gent que s’ha implicat amb el nostre projecte. Vam gravar quatre cançons que estan molt enfocades pels concerts.

D: Els directes són la millor promoció. És la manera que la gent ens conegui i a nosaltres també ens serveix per conèixer gent. 

"Els directes són la millor promoció"

La música la viviu com un hobby o com una professió?

V: És un hobby però tenim ganes de prendre-ns'ho seriosament perquè creiem que és una oportunitat, cal perdre hores amb això. Pensem que realment pot sortir una cosa interessant.

Com veieu els diferents concursos que existeixen? Són una oportunitat, valen la pena?

A: Depèn de quin, si són per votacions t’has de moure molt tu. El grup que té més gent o més amics al facebook guanya.

D: A més, hi ha concursos que gairebé et fan pagar per tocar, i això és una estafa. 

Per acabar, els demanem que ens recomanin un concert i un artista que els agradin especialment i ens han dit això. Us deixem amb Canteca de Macao i el videoclip de "Nunca es tarde"

Concert :

D: Algun d’Ska-p

Artista:

D: els inicis de la Pegatina, que són un exemple d’autogestió.

A: Canteca de macao

El foc i la música de Coriolà

Coriolà és una banda que neix del foc, unes flames simbòliques que destrueixen el passat per començar un futur diferent. Carles Chacón és el líder d'aquest grup que va aconseguir endur-se el Premi Joventut de l'última edició del Sona 9. Avui l’entrevistem i, d'entrada, us proposem banda sonora perquè us acompanyi la lectura.

Coriolà, El so que fan les flames

Text: Aina Amat

Quina relació té Coriolà amb el foc?

El foc és un símbol molt honest, m'ha servit per intentar tornar a començar de nou amb la música després que em fessin fora de la feina. Tot plegat suposa una crisi bastant profunda, t'has de replantejar tota la vida, en sintonia amb els temps. El foc em va venir al cap com un símbol de destrucció, abandonar un estil de vida i tornar a començar. 

Per què  el nom Coriolà?

El vaig descobrir llegint Shakespeare. Tinc una dèria amb les paraules i Coriolà sona molt bé. No és perquè ens assemblem gaire amb el personatge de Shakespeare.  Però tot i així hi ha coses que m'identifiquen,  la ràbia que té Coriolà, aquesta dèria destructiva, la fidelitat a uns valors que no es respecten... m’agrada molt tot això.

Des de la perspectiva d’un grup que acaba de començar, com es veu la crisi de la música?

Sempre hem estat en crisi. Supertramp ja va treure un disc que es deia Quina Crisi, però potser ara ho estem de veritat. Nosaltres estem en un moment en què la crisi ens afecta poc, jo crec que la notes quan arribes a uns nivells més professionals. Penso que hi ha coses que no pots controlar com el 21% de l’IVA o que les sales tanquin, però sí que hi ha coses que depenen de tu, com fer bones cançons. Jo poso tota la meva part en les coses que puc controlar.

"Poso tota la meva part

en les coses que puc controlar"

Davant d’això, quines són les perspectives de futur?

En primer lloc, gravar un disc, que intentarem que sigui aquest 2013, tot i que és molt difícil. I després els concerts, va tot una mica lligat. El següent pas ja és professionalitzar-se.

Què va suposar pel grup rebre el Premi Joventut del Sona9?

És una gran satisfacció, el Sona9 és un concurs que està molt ben muntat. A més, quan acompanyes el teu nom amb el del Sona9, la gent s’escolta la maqueta un parell de vegades. Ens ha obert portes.

S’ha dit de vosaltres que teniu molta densitat instrumental. Com ho aconseguiu?

Els meus companys són molt bons músics. Vénen de camps molt més sofisticats que el pop i això fa que el pop que toquem sigui més ric a nivell instrumental. El so l’anem evolucionant, busquem més densitat tímbrica que de notes. La virtuositat no és la rapidesa, sinó aconseguir fer una cosa gran amb poques notes.

Amb les cançons de la maqueta, creieu que es pot definir l’estil del vostre grup?

N’hi ha dues que ens defineixen especialment. Una és El so que fan les flames, tècnicament és molt senzilla, però a l’hora de tocar-la té una profunditat que ens agrada molt, et salva un assaig d’aquells que no et surt res bé. L’altre és Vent i ganivet.  

Quins grups us han inspirat?

L’any passat estava molt mishimero, és un grup del qual no te’n pots escapar. Per mi Mishima i Antònia Font són els dos grans grups de la cançó pop, però acostar-te a Antònia Font és perillós, perquè de seguida se’t veu el llautó. Dos músics que també són referents per nosaltres són Bill Callahan i Bonnie Prince Billy; no s´assemblen gaire al que fem però tenen una originalitat i una llibertat que ens ajuda molt.

Dos versos d'El so que fan les flames són del poeta Martí Rosselló. Fer servir poesia a les lletres de les cançons és habitual a Coriolà?

Em costa molt fer lletres i una de les coses que faig és llegir poesia. En Martí Rosselló era un poeta de Premià de Mar, amic meu, i quan va sortir la cançó vaig pensar a fer-li un petit homenatge, per això vaig incloure un vers seu. Llegir poesia et posa a to, t'ajuda a trobar un final de frase que esclati o a buscar una paraula que tingui alguna sonoritat especial. D'altres vegades deixo que em surtin paraules a l’atzar i, com si fos un teixit, vas omplint els fils de la lletra, buscant el sentit que vulguis donar-li.  

"Llegir poesia et posa a to, 

t'ajuda a trobar un final de frase que esclati

o buscar una paraula amb sonoritat especial"

El so que fan les flames, a més, té videoclip. Com va anar?

Va ser una proposta de la Marga Melià, una amiga periodista que es dedica al món del cinema. Vaig anar a Mallorca tres dies i vaig descobrir que el muntatge pel videoclip era molt més gran del que m’esperava. Ella va donar la seva visió de la cançó, la va desenvolupar i va muntar una història molt onírica amb imatges molt maques. El videoclip ens ha ajudat molt a donar-nos a conèixer.

Com us sentiu en els directes?

A cada concert fem un salt qualitatiu important, hi ha temes que sonen realment com els tens dins del cap. És una sensació estranya perquè no és habitual. Ara estem treballant el concert com a espectacle, no només com a música. Tot això ens ho van explicar durant el Sona9 la gent de la Casa de la Música, a Mataró, que són molt bons. La música és la part més important d’un concert, però no ho és tot. És com una narració, té els seus clímaxs i els seus punts baixos, en això estem treballant.

Per acabar, li hem demanat a en Carles Chacón que ens digui un concert, un artista i una cançó que l'hagin emocionat. Us deixem amb England, de The Nationals, la cançó que ens ha recomanat.

Concert: El de Sufjan Stevens al Primavera Sound. Em va impressionar que es quedava sol 3 o 4 cançons i era igual de bo que amb banda. Vaig sortir molt impressionat.

Artista: Aquesta és l’última descoberta, Epic Sound Tracks. Busca obsessivament la cançó perfecta. Només va treure tres discos i es pot veure tota l’evolució.

Cançó: England de The National, és una cançó rodona.