Felicitats a tots!

Els guanyadors i finalistes del Sona9

El Sona 9 ja té guanyadors. El grup osonenc Nyandú va ser qui es va endur el primer premi després d’una final ajustada on vam sentir música d’alta qualitat. Des d’aquí, però, volem felicitar Bremen. Per trencar el gel com ho van fer, que no és fàcil. Ens va agradar especialment l’últim tema, que va culminar l’efervescència creixent amb què van tocar els barcelonins.

Volem felicitar Alls Nous Piquen, perquè després que Bremen obrís la llauna van arribar ells amb el directe contundent que els caracteritza. I van complir amb les expectatives. Fidels al seu estil, van suar la samarreta i van oferir espectacle pur i dur. Nois, vau deixar l’Empordà molt amunt.

Felicitem també The Mamzelles, l’aposta més arriscada de la nit. Les noies –úniques representants del sexe femení a la final­– van ser un segon classificat molt digne. El seu projecte té futur, creieu-nos. I no només per la conya dels personatges, sinó per la musicalitat i per les lletres, creiem nosaltres, les més elaborades que van sonar ahir a la Bikini. Salvant molt les distàncies, quan les vam veure a l’escenari ens van recordar a la Trinca. Si se saben gestionar, poden arribar a ser-ne el relleu natural.

I, com no, Nyandú. Nyandú, Nyandú, Nyandú. Els estruços van ser justos guanyadors amb un producte acabat que van oferir a un públic entregat. Tot s’ha de dir, portaven dos autocars plens. Una mica més i no hi cabem els altres. El cas és que van sortir a l’escenari, van fer el que saben fer i van guanyar. D’ells en destaquem la polivalència, els recursos sonors i l’energia que desprenien. Us animem a escoltar-los. Especialment, Un indret privilegiat. No direm res d’ells que ja no haguem dit. Una abraçada, endavant i força!

Abans acabar, tres qüestions. La primera, el bon ambient entre grups. Abraçades, felicitacions mútues i cap mala cara. Admirable. Des d’aquí recolzem aquestes actituds i reconeixem a qui les practica. Segon punt. L’alt nivell musical de tots els grups. Algú del públic va dir que de 198 algun de bo n’havia de sortir. Potser sí, però no per això s’ha de desmerèixer la feina de tots quatre finalistes, que van deixar el llistó molt alt. I tres. Sabem que no és fàcil reservar la Bikini el cap de setmana, però un dilluns és molt mal dia. Sinó que ho preguntin als dels autocars o als Alls Nous Piquen, que van haver de creuar mig Catalunya. Un dia és un dia, però estaria bé intentar trobar un dia més adient per als grups de fora de Barcelona, que, com s'ha vist aquest any, no són genys menyspreables.

PS. Salutacions a Bläue, Pulpopops i la Iaia, finalistes i guanyadors de l'any passat, que van passar per la Bikini i van tancar un concert que, us ho podem assegurar, no oblidarem fàcilment.  

Visca el tofu

El Sona9 ja té finalistes! És per això que a l'Està Sonant obrim un monogràfic especial, que servirà perquè us feu una idea de qui són i què fan els quatre grups afortunats (o no). Per començar, The Mamzelles. Me sobren paraules davant la seva presentació.

Ens agrada (i no només a l'últim segon) l'alt grau d'atreviment d'aquestes noies. La seva posada en escena és trencadora i tot el que sigui experimentar és positiu per a la cultura i per a la música. Si us som sincers, estem esperant que treguin més vídeoclips (a part del dels pardals), ja que ens ha semblat sensacional la potència artística derivada de la combinació de la música i la imatge.

Si assistiu a qualsevol dels seus directes veureu, però, que el ventall de possibilitats que ofereixen les tres mamzelles és ben ampli. Escudat en tres personatges de ficció (Mamzelle Raibo, Mamzelle Mess i Mamzelle Mali), el trio barceloní és un show ambulant que domina la perfomance a la perfecció. La incorporació de minigags a les cançons els dóna versatilitat per moure's entre la música i el teatre de tal manera que, a nosaltres, ens sembla original.

I pel que fa a la música, és difícil fer-ne una anàlisi independent de la posada en escena i la lletra, però no per això s'ha de menysprear. The Mamzelles aposta per omplir l'espai sonor amb un element principal, les tres veus, sobre un coixí de guitarra/es i en alguns casos percussió, trompeta, fins i tot algun cello... És una aposta arriscada, no es pot negar, però amb bon gust es pot arribar molt lluny. La construcció de les veus està feta amb cap i coneixement i per això no sona buit. Al contrari, la distribució harmònica dóna cos i personalitat. 

Finalment, un apunt per a les lletres. Darrere la cortina de la imatge pallassa i excèntrica, trobem un missatge prou interessant. Entre ètica i moral i La generació del tofu en són dos exemples. I la toquen prou. Això sí: si us plau per favor, no és Diumenge PEL matí, és diumenge AL matí. Siguem curosos a l'hora d'escriure, sobretot quan hem de fer públic el nostre text o cançó. Les orelles ja pateixen prou.

Molta sort!