3.10.11

El segon comiat dels Sopa



Els fans de Sopa de Cabra s’acomiadaven, per segona vegada a la història, d’una banda mítica del rock català. A Girona, la ciutat que els va veure néixer, es van viure tres hores intenses de concert que ni el públic ni els Sopa tenien cap pressa per acabar, perquè la pressió de jugar a casa té la recompensa d’un públic entregat.  

A dalt de l’escenari, després de l’esperat “Bona nit, malparits!”, energia desbordant pels temes més roquers i emoció pura per les cançons més dolces. A baix, reciprocitat total. Semblava que el temps s’hagués aturat per Gerard Quintana i companyia, i això que, entre el públic, era fàcil localitzar parelles de la generació dels Sopa, acompanyats per fills més o menys petits.


El concert va ser un repàs de la trajectòria dels gironins sense oblidar cap dels clàssics del grup, el Far del Sud, l’Empordà, Camins o el Podré tornar enrere. Precisament l’última cançó semblava tota una declaració d’intencions que explicava la tornada als escenaris dels Sopa: Podré tornar enrere, quan estigui massa lluny, podré tornar enrere, quan sigui massa tard.
 
Però tornar enrere no és senzill i els Sopa en són conscients. La pèrdua de Joan Cardona, Ninyín, va fer que el record del guitarrista fos present durant tot el concert, més enllà de la cançó homenatge al roquer del grup. Gerard Quintana tampoc es va oblidar dels missatges més reivindicatius i socialment compromesos. I per acabar, un petit tribut a tots els grups i músics catalans del moment, sobretot als Amics de les Arts que fa pocs dies van rebre el disc d’or.

Sopa de Cabra s’acomiada, de moment. El seu retorn ha estat breu i intens, i sobretot ha fet bo el tòpic: els vells roquers no moren mai.