19.3.13

"Som un grup inde, independent absolut"

"No tinc nòvia" és un grup nou, ple de músics experimentats. Es nota per la maduresa de les cançons i la qualitat musical. Si els demanes que es defineixin ho tenen clar: "som un grup inde, independent absolut". 

Per comprovar com sonen en directe, els podeu escoltar el dia 22 de març a la sala Mític de Reus, el 23 a la sala Les Paul, a Lleida i el 4 d'abril a la Sala Sidecar
Mentrestant podeu començar escoltant el single, "Un dia qualsevol de setembre", inspirat en el setge de Barcelona de 1714.
 

Text: Aina Amat
El nom del vostre grup crida l’atenció, això de “no tinc nòvia” d’on ha sortit?
Jordi Vives: Ens va costar molt trobar un nom. Estàvem a punt de treure el disc i encara no en teníem, de fet, no és idea nostra. Tenim una amiga que ens va dir: “en el món del rock qualsevol nom és vàlid, com si vols dir que en Micky no té nòvia”. Llavors vam decidir escurçar-lo i no fer-lo tan personal i ens vam quedar amb el "No tinc nòvia".
No sé si la música agradarà o no, però almenys el nom queda. De fet però, el més important és la música. 
Ja teniu el primer treball discogràfic, “Mil direccions” a punt de sortir. Com ha estat el procés?
J: El procés ha estat molt divertit. Vam agafar unes quantes cançons que ja teníem, d’altres noves i vam buscar un productor. Després vam començar a produir les cançons, vam reunir un parell de músics més i vam anar a gravar a un estudi. Com que trobar una companyia de discos és molt complicat vam decidir auto editar-ho. El món de la música va cap a l’autogestió, després les grans companyies es quedaran amb els grups que hagin tingut més èxit.  
"El món de la música va cap a l'autogestió"
Què hi trobarà la gent al nou disc?
Micky Laborde: Hi trobarà les nostres cançons. Sobretot lletres que parlen d’experiències pròpies, d’amor i de desamor, de sentiments, d'emocions...
Precisament el single del disc parla d'una guerra!
M: És l’excepció!
J: La cançó està inspirada en un llibre que vaig llegir sobre el setge de Barcelona el 1714. Ja estava escrita des del 2010 i musicalment ens agradava com funcionava. Per això vam decidir que fos el single.
La imatge del videoclip del single és molt narrativa, és això el que buscàveu amb el videoclip?
M: El videoclip és una petita història, intentem transmetre la por que poden tenir tres nois sols enmig d’una guerra. Al director del videoclip li vam demanar que agafés referències de La delgadas línea Roja de Terence Malick 
Sou capaços de definir-vos en algun estil? 
J: Nosaltres som un grup inde, independent absolut. Fem rock, però el disc té moltes tessitures.
Es parla molt de la crisi de la música, des de la perspectiva d’uns músics que ja fa anys esteu en aquest món, com ho veieu?
J: El món de la música ha canviat moltíssim en 10 anys. Abans l’única manera de tirar endavant un disc era a través d’una companyia de música, en canvi ara tothom s’ho organitza a la seva manera, i això seguirà evolucionant. La cultura de la música seguirà viva, però s’haurà d’organitzar d’una altra manera.
M: Estem en un país que la cultura no està gens valorada.
"La música seguirà viva, però s'haurà d'organitzar 
d'una altra manera"
I a part de la indústria discogràfica, com estan les sales de concert?
M: Si vols tocar has de pagar. A més, els músics que ens acompanyen són professionals i han de cobrar. Nosaltres ens ho paguem tot, però fins a un límit.   
J: Si ara mateix a Catalunya hi ha música és perquè els músics l’aguanten. A més, la música que es fa és original, hi ha un ventall molt ampli. L’èxit però, depèn de tercers, de si els agrades o no, de la idiosincràsia...
M: Si segueixen havent-hi músics és perquè som uns romàntics!
Per acabar, els demanem que triïn un concert, un artista i una cançó. Apunteu-vos les recomanacions perquè aquests nois han escoltat molta música! 
Concert: J: El de The Smithereens a Barcelona/ M: El de l'Alicia Keys, em va impactar que una noia tan jove tingués tan de talent.
Artista: M: Siamese Dream, sobretot el disc Smashing Pumpmkins.
Cançó: J: Everybody's got something to hide except me and the monkey de "The Beatles"/ M: Secretly del grup Skunk Amansie 

12.3.13

El retorn d'Obeses

Obeses ha tret nou disc, Zel,  i nosaltres que ho aplaudim. Ja vam dir en la crítica del seu primer treball que el nostre país necessita més músics que cantants i, indubtablement, Arnau Tordera i els seus companys pertanyen a la categoria de músics. Ara que ja fa unes setmanes que corre, i després de poder-lo pair, us el presentem.


Text: Albert Tomàs

Hem triat El debat per començar perquè ens ha semblat una mostra de l'originalitat amb què treballen els Obeses i que ha quedat perfectament plasmada a Zel. No només a nivell de lletra, sinó també conceptual, de format i musical. De les lletres del disc, poca cosa en podem dir que no es desprengui d'elles mateixes. Acidesa, dobles sentits, ironia, subtilitats... Una gran feina poètica, sens dubte. Però en la nostra modesta opinió no són les lletres allò que fa Obeses un dels grups més potents del moment -al cap i a la fi, el sentit de les lletres sempre és discutible-, sinó la riquesa harmònica, melòdica i formal amb la què basteixen els temes. 

El grup de Tona aprofundeix en la seva incursió a la diversitat de gèneres -que ja havia iniciat al primer disc -utilitzant formats tan diferents com una sardana a La ben plantada o un melisma a Melisma (perdoneu la tautologia). El melisma o cant melismàtic consisteix en cantar una línia melòdica en una síl·laba aguantada. Normalment el melisma s'identifica amb el cant gregorià, propi de l'Edat Mitjana, però de fet és una tècnica que ha estat repescada al llarg de la història de la música. En aquest cas, els Obeses han fet la quadratura del cercle: un melisma que es diu Melisma i la lletra del qual és melisma. 

Zel és ple de referències intermusicals. A banda d'aquestes dues que ja hem esmentat, i d'algunes altres -una habanera, influències gitanes...- ens agradaria destacar el Quartetto buffo di pollame, un diàleg genial entre quatre animals -ei, literalment- com a resposta al Duetto buffo di due gatti, de Rossini, que van incloure al seu primer disc. Destaquem aquesta cançó perquè ens sembla un exemple molt clar de com Obeses posa tot un conjunt de coneixements i recursos musicals al servei d'una idea. El tema comença amb una introducció un punt trista -exemple d'ús de tonalitat menor- que anuncia com pot anar la història. Continua amb els quatre animals, intuïm que un ànec, un pollet, una gallina i un gall que mantenen un diàleg còmic amb onomatopeies -exemple de com es pot composar un gran tema sense lletra-, reforçat per un element rítmic marcat i un acompanyament de vent metall especialment encertat. 

A la part central, quan apareix el caçador, hi trobem un sèrie de tritons. El tritò és un intèrval entre dues notes a distància de tres tons. L'exemple és clar és la sirena d'una ambulància. A la nostra cultura musical, aquest intèrval indica perill, tensió. Al Quartetto, el caçador dispara, hi ha perill i per tant sonen tritons.

No és la nostra intenció ara parar-nos a analitzar compàs per compàs la música d'Obeses, però el que volem dir és que agrada i molt la complexitat i versatilitat amb la qual treballen, gairebé única al nostre país. Això també té un component negatiu: els directes poden ser força complicats per la quantitat d'instruments,  segones veus i la gran feina d'edició del disc posterior a la gravació. 

I per acabar, una crítica positiva i una altra de negativa. Obeses ha fet un pas endavant sobretot en l'evolució interna dels temes, que és el que potser trobàvem més a faltar al primer disc, Obesisme il·lustrat. A Zel, l'únic tema que potser es queda una mica estancat és precisament Botifarra amb seques, el single del disc (i sembla ser que força escollit per a la promoció). Botifarra amb seques és una descàrrega brutal d'energia, però igual que passava en alguns casos d'Obesisme il·lustrat, el tema té una idea musical central -una gran idea- tancada, acabada, i l'única manera de fer avançar la cançó és fer voltes sobre ella mateixa.

En resum, i per qüestió de gustos personals, nosaltres ens quedem amb el Quartetto, El Debat o Correm! per davant de Botifarra amb seques, encara que, malgrat tot, sembla que el tema té força èxit. Augurem un present i futur molt prometedor a Obeses!