Vuitanteros molonguis

Text: Albert Tomàs

Avui us presentem un grup per tots aquells que creuen que la música dels vuitanta no mor mai. De fet, Xiu xiu plàstic ens ho demostra clarament. A nosaltres ens agrada definir-los així, vuitanteros molonguis. I perquè veieu que no ens ho hem tret de la màniga, aquí en teniu una mostra: Supernova.

D'entrada, els hem de felicitar pel valor de fer una música totalment diferent a la que està de moda. L'originalitat sempre és benvinguda i enriqueix el panorama. Més enllà d'això, ens han semblat destacables no pel fet de fer música dels 80 sinó per fer-la bé. 

Xiu xiu plàstic sap aprofitar molt bé la base vuitantera i una mica norantera dels sintetitzadors i la bateria, sobre la qual construeixen la melodia i la lletra, respectant l'esperit dels 80. La fidelitat a l'època arriba a tant que les cançons comencen i acaben amb el so de fregit típic del vinil. Han sabut, però, definir-se dins aquest estil. S'ha de dir que hi ha cançons amb més personalitat que d'altres i probablement Supernova sigui la més ben aconseguida. Tant per la lletra, la melodia, però també en els efectes/distorsions incorporats. Tu tots, tothom a ballar és un altre bon exemple, tot i que la lletra sigui més típica.

En definitiva, una bona alternativa a la música pop actual, que només fa un any que rutlla però que va arribar a la semifinal del Sona 9 2012. Des d'aquí, els animem a continuar. La bona música no té res a veure amb l'any en què està feta.

Desgraciats!

Avui us presentem La terrasseta de Preixens. Un grup desanfadat i molt divertit que segur que us agradarà. No arriben a la profunditat de l'ànima amb la seva música -bon rotllo- però segur que us ho faran passar bé. Escolteu-los una mica i entrem en matèria. 

Abans de parlar de la seva música deixeu-nos presentar aquests personatges, que creieu-nos, valen la pena. Res millor que un fragment de la seva pàgina web en què expliquen l'origen del grup:

"Aquests 3 o 4 individus van començar a tocar en algun que altre Bar sota el que ells van anomenar La Terrasseta de Preixens. Una nit, no se sap ben bé com, el que havia començat com un concert solidari i cultural va acabar amb un deute de 327'64€. Quantitat a deure al Bar en concepte de “destrucció salvatge a càrrec del públic assistent, beures varis, entrepans de llonganissa i patates braves”.

Aquest fet va marcar el seu destí ja que va fer canviar l'objectiu del grup. Es va passar del "ens ho anem a passar bé" altrament dit “anem a emborratxar-nos de gratis” al "hem de pagar 327'64€".

Arran d'això es van contractar uns senyors amb corbata que van assessorar el grup molt professionalment. Es van oferir vàries opcions com: donar-se a la fuga, muntar un partit polític corrupte o viure de l'aire, però finalment la millor opció va semblar que era intentar liquidar el deute generant beneficis amb el grup."

I ben fet que van fer, que sinó potser haguessin acabat de sastres. Ja veieu, també si entreu a la seva pàgina web, quin és el tarannà La Terrasseta. Però ep! que no ens embauquin! A part d'aquesta personalitat i descaro que desprenen -molt presents a les lletres- tenen alguns aspectes musicals que ens agradaria destacar. 

Els podríem incloure dins la rumba catalana, tot i que això no seria cert del tot. Sí que en alguns temes, com ara El meu carrer, ho podríem dir, però després d'escoltar el seu primer disc, El gran desgraciat, creiem que La terrasseta més aviat sustenta la seva identitat en diverses potes. Una seria la rumba, però també el reggae, que no és explícit a tots els temes i que li falta un punt de percussió però que es percep clarament a Dia de tranquis. Per sonoritat, també hauríem d'afegir-hi el folk, sobretot per la presència d'harmònica i acordió que, puntualment, obren el joc. I finalment un toc d'ska, que acaba de completar l'equació.

Tot plegat fa que el producte final tingui un caràcter imprès molt personalitzat. I això, en el fons, és el més important. Molta sort en projectes futurs i no perdeu mai l'esperit!

Banderoles làser

"S'esdevé una metamorfosi on hom no sap si està a un ball de plaça o a una rave. Les banderoles s'han convertit en làsers i  llums de neó, els entremesos ara són podis amb gogós, uns cambrers d'aspecte futurista serveixen gots de tub. Robes provocatives i arrapades, engominats ells i maquillades elles, balls que desafien la llei de la gravetat...". Ells són Borinots tqt, finalistes del Sons de la Mediterrània d'aquest any, i així s'autodefineixen. Sens dubte, un dels grups més sorprenents que hem sentit últimament.

No us penseu que no teníem ganes de treballar, però és que la descripció que fan d'ells mateixos els Borinots ens ha semblat molt fidel i ben trobada. Escolteu sinó Segant Cintes o algun altre tema de la seva web. La barreja d'estils tan oposats com l'electrònica i la música tradicional catalana només pot donar un resultat així de trencador. M'exalta el nou i m'enamora el vell, deia J.V. Foix. Doncs una mica va per aquí. És el que ells anomenen electrofolk. Es tracta d'un producte molt fora del corrent i per això els aplaudim. Les apostes arriscades i poc convencionals són el que fan avançar la música tot i que justament per això, per poc convecionals, són escasses.

Pel que fa a la part electrònica, doncs poca cosa a dir. Un tipus de música prou extès però que moltes vegades és banalitzat -o bé per qui l'escolta o directament pel qui el fa. No és el cas de Borinots, que demostra un bon criteri en el tractament dels sons. Especialment quan els ha de lligar amb la formació tradicional que incorpora: la cobla de tres quartants.

Els qui penseu que aquesta denominació té relació amb les sardanes, doncs heu encertat. La cobla de tres quartans és justament la predecessora de la cobla actual. S'anomena així perquè comptava amb tres músics: flabiol i tamborí, cornamusa i un instrument de tipus inxa. A poc a poc i bona lletra. El flabiol no té misteri. La cornamusa és una espècie de sac de gemecs i els inxes són els instruments de la família del tible i la tenora. Borinots toquen amb tarota, però també s'hi poden trobar gralles, primes o les arxiconegudes xeremies. Aquesta formació és pròpia de la segona meitat del XIX i principis del XX i va conviure amb la cobla moderna. Moltes vegades també se'ls afegien altres músics, especialment de metall. 

Després de la guerra civil la cobla de tres quartans va quedar a l'oblit però a partir dels anys 80 es va recuperar i de fet hi ha altres grups -més tradicionals- que la mantenen. Molta sort a tots ells, inclosos els Borinots. Per ser valents i per parir una música tan original. 

Tranquilitzants bipolars

Arriba el dimecres i això vol dir que parlarem d'un grup emergent. La setmana passada us vam presentar Purkije, una bona dosi de hardcore. Per això avui us proposem un grup totalment oposat al de les terres de l'Ebre: ells són Llumia. 

Pels qui no els conegueu, Llumia van ser semifinalistes del Sona 9. Van entrar a la fase de 9 en lloc dels Catarres i sort que ho van fer! Si no, ens haguéssim perdut un dels projectes amb més personalitat del concurs. Finalment però, es van quedar a les portes de la gran final. Llàstima, perquè no tots hi cabien. Malgrat tot, ens han sorprès, i és per això que us en direm quatre coses.

Primer, la tranquil·litat que transmeten. Escolteu per exemple Indret. El to reposat de moltes de les seves cançons ve donat per diferents factors. Una bateria reduccionista amb pocs timbals i l'ús d'escombretes, guitarra acústica, flauta, teclat sense estridències i corda fregada. En concret, un violí i un cello. Grups de referència com Antònia Font han apostat per la sonoritat simfònica i hi ha una tendència més o menys generalitzada d'anar incorporant, ni que sigui de manera puntual, intruments de corda -The Mamzelles en són un altre exponent.

La plenitud del cello fa gruixut el conjunt, mentre que el violí aporta nitidesa. Però resulta que Llumia són (una mica) bipolars. I el que podria semblar un grup enquistat a l'estil acústil més asserenat es transforma en una proposta de folk tradicional molt interessant. Aprofitant el violí i la flauta i canviant radicalment la percussió, els de la Floresta fan un gir de 180 graus a la seva música. Així, podem trobar cançons com La platja. L'heu d'escoltar fins al final si voleu veure de què parlem. Hem de reconèixer a Llumia una cosa que no gaires grups de folk fan: tocar folk. No alguna cosa que se li assembli. Els últims anys hi ha hagut un auge considerable d'aquest estil, però poques formacions el respecten.

Esperem doncs, a veure com aquest projecte tan personal progressa. Només podem recomanar perseverància i tenir una línia clara a seguir. 

PD: Felicitats a Tomàs de los Santos pel IV premi Miquel Martí i Pol! Escolteu-lo aquí. 

Compromís i denúncia

Lletres compromeses i sonoritat contundent. El hardcore no és l'estil predominant a dia d'avui a Cataunya. Però hi ha una sèrie de grups que estan treballant bé en aquesta línia i a l'Està Sonant us en volem parlar. És el cas dels Alls Nous Piquen -finalistes del Sona 9- i també dels protagonistes d'avui: Purkinje.

Tal i com succeeix en el hardcore, bateria i guitarres tenen un paper destacat a Purkinje. Juntament amb el baix, creen l'atmosfera tan característica que identifica clarament aquest l'estil. I entremig, la veu. Fins aquí, res nou, no descobrirem la sopa d'all. Hauríem de matisar, però, que Purkinje no és del hardcore més dur que hem sentit, i segurament el pes de la lletra és major que no pas en altres grups. 

Per afirmar això ens basem en dos motius. Primer: hi ha molts grups de hardcore que no calibren bé el volum dels instruments i la veu queda en un segon pla. Molts cops no s'entén el què diu i algunes vegades costa sentir-la. Ja sabem que tot això forma part de l'estil, però una lletra que no s'entén no té sentit, i una veu que no se sent, encara menys.

I segon. El contigut de l'element líric en Purkinje és un valor per si sol. Amb un to clarament reivindicatiu i de denúncia social, aquest grup de les terres de l'Ebre toca temes candens i no s'arruga davant de res. En això només els podem aplaudir: la música també és una via per fer política i per fer sentir la veu d'aquells que no compten amb cap altra plataforma mediàtica. Hem de dir que les lletres de Purkinje ens han recordat força a les de Soziedad Alkoholika i Piperrak i, salvant la diferència d'estils, d'Ska-p, que també van utilitzar la música amb la finalitat de plantar cara al sistema establert i les injustícies socials que genera.

PD: Purkinje, en l'àmbit científic, són un tipus de neurones. Si voleu aprofundir en el significat del nom del seu nou disc, Bukkake Social, podeu fer-ho clicant aquí. La pregunta és obligada: què coi passa per les neurones d'aquests nois?

Acidesa

Després de la ressaca del Sona 9 tornem a la nostra activitat habitual dels dimecres: descobrir nous talents o grups amb projecció que creiem que poden tenir futur. Aquesta setmana us parlarem d'Àcid Úric. 

Abans de res, us recomanem que passeu per la seva pàgina web i mireu d'escoltar-los una mica. Ja ho hem expressat en altres ocasions, però ens reafirmem en la defensa d'aquelles bandes que decideixen penjar la seva música a internet de manera gratuita. 

A banda d'això, Àcid Úric ens ha sorprès. Es tracta d'un projecte que no concorda amb la moda pop-folk dels últims anys, sinó que aposta radicalment pel rock. El que volem dir amb això és que han anat a buscar la seva raó de ser a l'arrel del rock modern: els anys 70 (que no té res a veure amb el primer rock dels 50). A continuació desenvolupem els motius que ens porten a afirmar això.

En primer lloc, la guitarra elèctrica retorna a la sonoritat més roquera, que d'altra banda li és pròpia i que havia perdut pes a casa nostra. Torneu a escoltar un parell de cançons i ho veureu clarament. Un altre element significatiu és la bateria. Per una banda, per la utilització en molts casos de ritmes ràpids, que acceleren el caràcter de la música i ajuden a crear l'amosfera del rock més genuí. D'altra banda, aquesta sensació es completa amb la sonoritat dura i seca dels diferents timbals que componen la bateria.  

En un moment en què la música acústica predomina a Catalunya, és atrevit llançar un projecte d'aquestes característiques, però creiem que es parlarà i força d'aquest grup. Perquè Àcid Úric es marca una línia d'actuació clara i no la deixa. No volem dir amb això que no siguin polivalents, sinó que tenen un estil al cap i executen les seves cançons de manera coherent. Ens agrada la seva determinació perquè és el que moltes vegades trobem a faltar d'un grup.

I un apunt per les lletres. Força acidesa, hem de reconèixer, i un missatge contundent. Des de l'Està Sonant valorem molt l'aspecte líric perquè avui en dia estan integrades a la música. Les cançons tenen una raó de ser, i les lletres en són gran part del motiu. L'originalitat i la voluntat d'implicació social són dos valors positius que creiem que Àcid Úric concentra.

Esperem que segueixin creixent i que treguin, cada cop més, temes propis.

Àcid Úric: Últim Anònim, en directe al Mercat de la Música Viva de Vic

Les guitarres de Bremen

Amics, avui és dijous i això vol dir que us hauríem de recomanar una cançó. Però com ja sabeu, aquesta setmana estem d'especial Sona 9. Així doncs, i sense més preàmbuls, us presentarem l'últim dels finalistes al concurs: Bremen.

El conjunt barceloní és, podríem dir, un dels més acústics dels aspirants a guanyar la gran final de dilluns. I així com ahir no ens atrevíem a classificar Nyandú dins del folk, amb Bremen la cosa és clara. A més, és un folk clarament influenciat pel corrent americà. L'ús del banjo n'és un exemple. O l'harmònica. Instruments que a Europa no són tan habituals però que són propis de l'estil.

Un altre element característic de Bremen i que no és freqüent és l'utilització d'un baix acústic. És a dir, un instrument amb forma de guitarra i per tant amb la sonoritat pertinent però que en comptes de sis cordes, en té quatre. A més, el registre també és el del baix. Dit d'una altra manera, es tracta d'un baix que sona com una guitarra. 

Acompanyant el baix, hi trobem una percussió molt suau. No es tracta d'una bateria convencional, sinó que predomina l'ús d'escombretes, molt típiques del jazz dels anys 20, que configuren una base rítmica tranquil·la i gens aclaparadora. Es pot percebre clarament a Creix. I és sobre aquest tàndem de baix acústic i bateria reposada que Bremen ubica el gruix de la seva música, les guitarres: una d'acústica, un banjo i elèctrica intercanviables i una altra d'acústica que s'alterna amb harmònica (als vídeos es veu clar). 

L'espai sonor, doncs, queda molt ple d'un mateix tipus de sonoritat: la guitarrística. I tot i que no es pot negar que es tracta d'un producte ben elaborat i cuidat musicalment, a nosaltres ens sembla que Bremen peca en aquest sentit. Perquè no té cap element de contrast. I, tot i que repetim, està englobat dins el seu estil, creiem que per acabar de créixer els faltaria buscar, buscar alguna cosa que destaqués, que els acabés de donar un plus de qualitat.

Però bé, no en va han arribat a la final del Sona 9. Els desitgem tota la sort del món i us convidem a escoltar-los.

Els estruços

Segons la wikipèdia, el nyandu és un gran ocell no volador, de la família dels Rheidae, que ronda per Amèrica del Sud. O el que nosaltres coneixem com a coi d'estruç, aquell ocellot que no vola i que, això sí, corre com una mala bèstia.

Però es veu que, pel jurat del Sona 9, Nyandú significa grup de música -powerfolk, s'autodefineixen- que té opcions a guanyar el concurs i que no, noi, no sonen gens malament.

Nyandú és el tercer grup que tractem en el nostre especial Sona 9. I estan bastant lluny de The Mamzelles i Alls nous piquen, que vam veure la setmana passada. Podríem dir que tiren cap al folk, tot i que nosaltres no creiem que sel's pugui encasellar en aquest estil, perquè, per exemple, a El savi redemptor hi veiem clares influències de rumba.

El conjunt capitanejat per Ferran Orriols utilitza com a element principal, a part de la veu, la guitarra acústica (versàtil com ella sola). Amb la sonoritat i el bon ús d'aquest instrument és molt fàcil anar d'un gènere a l'altre, especialment si, com és el cas, s'acompanya pertinentment amb una base rítmica adequada.

I no ens referim només als ritmes: les negres i les corxeres, perquè ens entenguem, sinó també a la sonoritat dels diferents timbals i plats que componen la bateria. A Nyandú no trobem la duresa de, per exemple, Alls nous piquen. Al contrari. Si proveu d'aïllar la percussió, veureu que és més amable, i fins i tot passa més desapercebuda que en grups més rockers. 

No cregueu que això els resta caràcter, sinó que imprimeix personalitat. L'optimització dels recursos que ofereix la bateria ha de ser un objectiu imprescindible de qualsevol grup que vulgui prosperar. Animem a Nyandú i al seu bateria Roger Orriols que continui explorant per aquest camí.  

També el baix és un instrument que tots els conjunts haguts i per haver tenen incorporat. El problema és que moltes vegades queda en un segon pla massa discret, condemnat fins a l'eternitat a la tònica-dominant (pels més amateurs, el recurs harmònic més simple que existeix). Per sort, no podem dir el mateix de Rubèn Pujol, que moltes vegades canalitza una línia melòdica secundària més o menys elaborada que recolza la principal des de dos vessants diferents: l'harmònic i el contrapuntístic. Així, a la vegada que fa de coixí a la veu, exerceix de segona melodia, i tot i que no és freqüent que sigui el baix qui compleixi amb aquesta funció, en un trio és una opció molt vàlida.

No hem parlat de les lletres perquè són força variades, ho copsareu si remeneu una mica al youtube. En tot cas, per acabar i en resum: esperem no haver estat massa tècnics, escolteu-los altre cop i veureu que tot us quadrarà una mica més.  

Sort i endavant! 

Hardcore empordanès

Seguim amb  l’especial Sona 9 i avui us presentem els segons finalistes, radicalment oposats a TheMamzelles. Ells són Alls nous piquen i aquest és el seu tema de presentació al Sona 9, L’Estel perdut. És una cançó recuperada i remodelada del seu antic grup ja dissolt Anterior Lasser i sona així.

Alls nous piquen és una banda de rock experimental, no apte per a oïdes massa delicades, amb un punt psicodèlic i amb una energia desbordant. Es presenten com una banda de rock clàssic: guitarra elèctrica, baix, teclats, bateria i cantant, però la seva música s’acosta al hardcore i al rock abstracte. Ara bé, també els hem pogut escoltar en versió acústica, molt més tranquil·la, però igualment interessant.

D’aquest grup palafrugellenc ens n’agrada la contundència, l’energia que desprenen i, sobretot, que s’hagin atrevit amb un tipus de música que no és la moda imperant, almenys en el panorama musical català actual. Nosaltres pensem que la varietat sempre és benvinguda. Alls nous piquen però, no inventen res, beuen dels clàssics catalans i, evidentment, d’altres bandes de hardcore i rock dur.

Diuen ells mateixos, i nosaltres ho subscrivim, que el seu grup és com els alls tendres, poden agradar o desagradar, però no deixen indiferent a ningú. També fan saber a tothom que els vulgui escoltar que són tan empordanesos com Josep Pla, tan surrealistes com Dalí i tan misteriosos com Josep Puntí. De moment, nosaltres pensem que encara són un grup massa jove per jutjar si ho han aconseguit, però la veritat és que ens agraden els referents que han triat.

Des d’aquí, molta sort per la final del Sona 9!

Visca el tofu

El Sona9 ja té finalistes! És per això que a l'Està Sonant obrim un monogràfic especial, que servirà perquè us feu una idea de qui són i què fan els quatre grups afortunats (o no). Per començar, The Mamzelles. Me sobren paraules davant la seva presentació.

Ens agrada (i no només a l'últim segon) l'alt grau d'atreviment d'aquestes noies. La seva posada en escena és trencadora i tot el que sigui experimentar és positiu per a la cultura i per a la música. Si us som sincers, estem esperant que treguin més vídeoclips (a part del dels pardals), ja que ens ha semblat sensacional la potència artística derivada de la combinació de la música i la imatge.

Si assistiu a qualsevol dels seus directes veureu, però, que el ventall de possibilitats que ofereixen les tres mamzelles és ben ampli. Escudat en tres personatges de ficció (Mamzelle Raibo, Mamzelle Mess i Mamzelle Mali), el trio barceloní és un show ambulant que domina la perfomance a la perfecció. La incorporació de minigags a les cançons els dóna versatilitat per moure's entre la música i el teatre de tal manera que, a nosaltres, ens sembla original.

I pel que fa a la música, és difícil fer-ne una anàlisi independent de la posada en escena i la lletra, però no per això s'ha de menysprear. The Mamzelles aposta per omplir l'espai sonor amb un element principal, les tres veus, sobre un coixí de guitarra/es i en alguns casos percussió, trompeta, fins i tot algun cello... És una aposta arriscada, no es pot negar, però amb bon gust es pot arribar molt lluny. La construcció de les veus està feta amb cap i coneixement i per això no sona buit. Al contrari, la distribució harmònica dóna cos i personalitat. 

Finalment, un apunt per a les lletres. Darrere la cortina de la imatge pallassa i excèntrica, trobem un missatge prou interessant. Entre ètica i moral i La generació del tofu en són dos exemples. I la toquen prou. Això sí: si us plau per favor, no és Diumenge PEL matí, és diumenge AL matí. Siguem curosos a l'hora d'escriure, sobretot quan hem de fer públic el nostre text o cançó. Les orelles ja pateixen prou.

Molta sort!

Els peixos rockers

L'entrada dels dimecres, com ja sabeu, està dedicada a un grup emergent o poc conegut. Avui us presentem Fishsounds.

Fishsounds ens agrada per diferents raons. La primera, l'atreviment de cantar en anglès (un aplaudiment per la veu, que sabem que no és fàcil). Normalment parlem de música en català, però en aquest cas farem una excepció perquè creiem que el grup barceloní s'ho mereix. Com dèiem, Fishsounds canta en anglès i és d'agrair que no es dediquin només a fer les típiques versions, arxidestrossades per tanta i tanta gent. Tot i això, els animem a continuar treient els seus propis temes, ja que això els permetrà créixer com a conjunt en la línia que ells realment vulguin.

També ens agrada la versatilitat musical que, fins al moment, han demostrat. Des del rock més potent de My generation fins a You never know what to do, que té reminiscències folk, n'hi va un tros. Aquesta elasticitat és deguda, -a banda de les qualitats musicals de cada membre del grup- a la feina de les guitarres. Si escolteu un parell o tres de temes, veureu que omplen un espai sonor molt ampli, i, a part de la funció harmònica, desenvolupen també un paper important en la textura musical per conduir-la cap a un cantó o cap a un altre. 

Aconseguir això no és fàcil, necessita temps i compenetració. A més de tenir una idea molt clara del que s'està fent. Si no, i havent-n'hi més d'una, és fàcil que cada músic tiri, ni que sigui involuntàriament, cap a l'estil que més li agradi.

Un apunt també per la bateria i el saxo. En primer lloc, la secció rítmica. Després de sentir els temes propis del grup, hem pogut observar que la bateria, a part de cimentar el conjunt, dóna un toc de personalitat que no ens desagrada, especialment amb els plats. Ara bé, com diu la meva iaia, massa sucre embafa. Creiem que una mica menys de plat donaria aire a la música i deixaria respirar un pèl més els temes. 

I pel que fa al saxo, doncs ens sembla una bona idea incorporar-lo. Els vents sempre donen un plus, tant pel que fa a les veus -principals o secundàries- com pel que dèiem abans, la textura. Tot el que sigui introduir elements nous -amb cap- és positiu. No cal que el rock es quedi estancat en la guitarra elèctrica, la bateria i la veu. Esperem que sigui un actiu creixent i que pugui aportar al grup tot allò que necessiti.

En resum, ànims i endavant!

 

Obesitat

Amics i amigues, l'entrada dels dimecres, com ja sabeu, va dedicada a un grup emergent. Avui, però, es tracta d'un cas especial. Parlem d'Obeses. Pot ser que us soni el vídeo de l'APM on un cantant afirma que la seva cançó és possiblement un dels millors temes catalans que s'hagin fet. O quan el presentador li pregunta quin personatge musical li agradaria ser i el cantant respon amb el seu nom. Arnau Tordera, líder dels Obeses, és així. O té intenció de semblar-ho. O és una campanya de màrqueting. En tot cas, volem parlar de música.

L'Aria du l'hermafrodite -al vídeo- és un tema bastant referencial -o això ens sembla a nosaltres- de què significa Obesisme il·lustrat. El nou disc del quartet osonenc és, en el sentit positiu de la paraula, estrambòtic. Hi podem trobar una fusió de l'harmonia més clàssica, la potència dels instruments moderns i fins i tot algun moment de sonoritat exòtica que, reconeixem, ens ha sorprès positivament. I el Pa amb tomàquet. Escolteu-la fins al final. Ningú millor que vosaltres mateixos per jutjar. Tot passat pel sedàs personal de Tordera i complementat amb unes lletres amb més sentit del que pot semblar inicialment.

Us recomanem que escolteu les cançons un parell o tres de cops abans de decidir si us agraden o no. Obeses no és un grup convencional. A banda de les lletres (torneu a sentir El tocador de senyores i penseu, per exemple en la sèrie Nip/Tuck de TV3), els osonencs demostren una àmplia cultura musical per la gran quantitat de recursos harmònics i sonors que utilitzen i que, de vegades, poden no coincidir amb el concepte genèric de rock català. Ens ha agradat particularment l'Ària que us hem penjat, que de modern només té els instruments, ja que pel que fa a forma, és ben bé clàssica.

Ens plau també veure que encara hi ha músics que recorden que no són els primers de fer quatre acords. La inclusió al disc del Duetto buffo di due gatti de Rossini ens ha semblat un gag prou graciós. I escoltar les diferents cançons del disc ens fa suposar que, abans de posar-se a escriure, Tordera ha sentit i estudiat la música a fons. Ho aplaudim. Són més necessaris els músics que els cantants.


Això no ens ha d'impedir, però, fer-li un parell de crítiques. En primer lloc, les cançons ens semblen un punt repetitives. Si bé la majoria d'elles tenen com a pilar central una bona idea musical, en alguns casos queda estancada i no es desenvolupa prou com, almenys a nosaltres, ens agradaria. Finalment, vist el to que utilitza Tordera, potser algú hauria de recordar-li que supèrbia no fa sonar els instruments ni escriu una sola nota. 

La sal de Molins de Rei

Ja som a dimecres i això vol dir que tenim un nou grup emergent que us pot interessar. Aquesta setmana no es tracta d'una formació, sinó d'una jove cantautora. Us presentem, des de Molins de Rei, Irene Terrón.

Pels amants de les veus femenines (si ho sou també de les dones en general us posarem en contacte amb ella), Terrón és tot un descobriment. Us recomanem que torneu a escoltar el vídeo, aquesta vegada amb els ulls tancats. Notareu la diferència. Tot i faltar-li un punt de maduresa, la jove cantant de Molins de Rei aconsegueix crear una atmosfera interessant. Us convidem -si podeu- a assistir als seus concerts i a comprar-li la maqueta que tot just ha tret del forn aquesta setmana. 

Sense fer escarafalls, Irene Terrón és capaç de plantar-se amb només una guitarra a l'escenari i exprimir les possibilitats de la seva veu, que no són poques. La simplicitat instrumental que l'acompanya no és un inconvenient ni tampoc un element negatiu, com passa quan no es té una idea clara de què es vol fer. Al contrari, no es tracta només de rascar. Terrón es construeix un coixí harmònic còmode sobre el qual se'n surt prou bé. 

A nosaltres, personalment, ens ha agradat més quan canta en català que no pas en castellà, però ja sabem que tot són gustos. D'altra banda, creiem que és una veu encara per créixer, i esperem que així sigui. Ens mantidrem alerta a la seva progressió. 

L'Empremta de Kòdul

Amics i amigues, avui us presentem el primer grup emergent català del nostre blog: Kòdul. Es tracta d'una formació que ja fa anys que corre pels escenaris i que, finalment, sembla que s'està fent un nom al panorama musical català. Després d'una primera maqueta, els bagencs s'han curtit, tocant per tota l'orografia catalana i rebent primers premis en concursos com l'Amplifica't, l'Esclat i el Fruits Rock. Finalment presenten el seu primer disc: Empremta. 

És compromès, amb un missatge polític molt reivindicatiu i la voluntat clara de defensa dels Països Catalans. Si us agrada la música valenta, no us el podeu perdre per res. Ara bé, que ningú es pensi que Kòdul és només una colla d'indepes amb un micro davant. No. Són molt més que això. Les lletres estan elaborades amb sentit i poques vegades es pot dir que trontollin. La secció de vents és també un actiu important del grup, que dóna l'aire d'ska que moltes vegades els caracteritza. Però si en alguna cosa destaca Kòdul és en el seu conjunt. El grup pot presumir de personalitat i potència amb una base de percussió molt complerta; teclats, guitarres i baix que donen gruix harmònic i, l'última incorporació, un Dj que equalitza en directe la feina de la resta dels integrants i hi afegeix un punt electrònic molt caracterísic.  

Com ja us podeu imaginar, doncs, la producció ha estat llarga. Però ha valgut la pena. Es tracta d'un treball molt aconseguit que sens dubte reflecteix què és i, sobretot, què pot arribar a ser Kòdul. Això sí, el disc no supera el directe d'aquests joves músics. La posada en escena és prou espectacular com perquè no us els perdeu si en teniu la oportunitat,.Transmeten una força, energia i entusiasme que pots grups poden aconseguir. 

Només un aspecte negatiu. Kòdul té potencial com per no deixar-se influenciar per altres grups, ja més consolidats, que els són propers en estil i que de vegades semblen imitar. És difícil començar amb una fórmula totalment pròpia i mantenir-la durant anys, però val la pena saber trobar un espai que puguin reivindicar com a grup i que els identifiqui més encara.