Amics i amigues, l'entrada dels dimecres, com ja sabeu, va dedicada a un grup emergent. Avui, però, es tracta d'un cas especial. Parlem d'Obeses. Pot ser que us soni el vídeo de l'APM on un cantant afirma que la seva cançó és possiblement un dels millors temes catalans que s'hagin fet. O quan el presentador li pregunta quin personatge musical li agradaria ser i el cantant respon amb el seu nom. Arnau Tordera, líder dels Obeses, és així. O té intenció de semblar-ho. O és una campanya de màrqueting. En tot cas, volem parlar de música.
L'Aria du l'hermafrodite -al vídeo- és un tema bastant referencial -o això ens sembla a nosaltres- de què significa Obesisme il·lustrat. El nou disc del quartet osonenc és, en el sentit positiu de la paraula, estrambòtic. Hi podem trobar una fusió de l'harmonia més clàssica, la potència dels instruments moderns i fins i tot algun moment de sonoritat exòtica que, reconeixem, ens ha sorprès positivament. I el Pa amb tomàquet. Escolteu-la fins al final. Ningú millor que vosaltres mateixos per jutjar. Tot passat pel sedàs personal de Tordera i complementat amb unes lletres amb més sentit del que pot semblar inicialment.
Us recomanem que escolteu les cançons un parell o tres de cops abans de decidir si us agraden o no. Obeses no és un grup convencional. A banda de les lletres (torneu a sentir El tocador de senyores i penseu, per exemple en la sèrie Nip/Tuck de TV3), els osonencs demostren una àmplia cultura musical per la gran quantitat de recursos harmònics i sonors que utilitzen i que, de vegades, poden no coincidir amb el concepte genèric de rock català. Ens ha agradat particularment l'Ària que us hem penjat, que de modern només té els instruments, ja que pel que fa a forma, és ben bé clàssica.
Ens plau també veure que encara hi ha músics que recorden que no són els primers de fer quatre acords. La inclusió al disc del Duetto buffo di due gatti de Rossini ens ha semblat un gag prou graciós. I escoltar les diferents cançons del disc ens fa suposar que, abans de posar-se a escriure, Tordera ha sentit i estudiat la música a fons. Ho aplaudim. Són més necessaris els músics que els cantants.
Això no ens ha d'impedir, però, fer-li un parell de crítiques. En primer lloc, les cançons ens semblen un punt repetitives. Si bé la majoria d'elles tenen com a pilar central una bona idea musical, en alguns casos queda estancada i no es desenvolupa prou com, almenys a nosaltres, ens agradaria. Finalment, vist el to que utilitza Tordera, potser algú hauria de recordar-li que supèrbia no fa sonar els instruments ni escriu una sola nota.
Això no ens ha d'impedir, però, fer-li un parell de crítiques. En primer lloc, les cançons ens semblen un punt repetitives. Si bé la majoria d'elles tenen com a pilar central una bona idea musical, en alguns casos queda estancada i no es desenvolupa prou com, almenys a nosaltres, ens agradaria. Finalment, vist el to que utilitza Tordera, potser algú hauria de recordar-li que supèrbia no fa sonar els instruments ni escriu una sola nota.
Benvolguts,
ResponEliminaescric per al•lusions directes. En primer lloc vull agrair-vos, com a músic, que a través d’aquest blog doneu a conèixer i defenseu la cultura i la música en particular.
Celebro també moltíssim que la crítica que heu articulat al respecte del nostre disc s’inscrigui tan amablement en l’anàlisi del so organitzat i no divagui en qüestions superficials. De fet m’atreviria a dir que, de totes les que he llegit és la única que, admirablement, ha sabut copçar amb encert la profunditat dels nostres textos i la seva correlació amb la música on apareixen i es mesclen.
També us agraeixo amb sinceritat l’observació al respecte de la manca de desenvolupament a les peces. Sobre aquest punt, ara mateix, un temps després d’haver escrit les obres, la veritat és que encara sóc del parer que la seva evolució és constant i contrastada. De fet crec que és irrefutable que la variació és un element essencial a Obeses i que la monotonia és combatuda amb fermesa. Tot i això, com he dit, agraeixo que en feu l’observació crítica ja que, en aquest cas, i en un futur proper, és un comentari que sense cap dubte sumarà a la gestació d’obres futures.
Finalment voldria fer una petita apreciació sobre la cita a l’APM. En cap cas vaig comentar que Pa amb tomàquet era “un dels millors temes catalans que s’hagin fet” com apunteu al vostre article, concretament vaig manifestar que Pa amb tomàquet era “probablement un dels temes més importants que s’han elaborat per aquestes contrades”. Si vaig fer aquesta afirmació és, evidentment, perquè la crec certa i no m’equivocaria, espero, si afirmés que la utilització d’una sonoritat de reminiscència gospel i de la música negra nord-americana (música gestada, en part, com a protesta a la opressió d’una cultura), correlacionada amb un element indiscutiblement autòcton com és el pa amb tomàquet, al mateix temps contrastat, en gastronomia, llengua i música, amb altres cultures pròximes, no m’equivocaria –deia – si afirmés que tot això mereix un esment i un qualificatiu d’importància per tot esperit lliurat a l’experiència estètica i semiòtica.
Si voleu considerar-ho un acte que emana supèrbia, no seré jo qui us ho negui, al cap i a la fi, sempre m’he sentit atret per aquest pecat, després, naturalment, de la lúxuria.
http://www.myspace.com/seglexiii/music/songs/superbia-27684832
Arnau Tordera I
Tordera, ets el rei. No puc més que aplaudir sorollosament, com faig a tots els concerts d'Obeses que he assistit (i en son molts, per gaudi meu i dels que m'acompanyen). Estic amb tu quan dius que aquesta és potser la millor crítica que us han fet, perquè com deia aquell, n'hi ha molts que viuen de ser crítics musicals i no lo son, vaja que no en tenen ni idea.
ResponElimina