Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Obeses. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Obeses. Mostrar tots els missatges

12.3.13

El retorn d'Obeses

Obeses ha tret nou disc, Zel,  i nosaltres que ho aplaudim. Ja vam dir en la crítica del seu primer treball que el nostre país necessita més músics que cantants i, indubtablement, Arnau Tordera i els seus companys pertanyen a la categoria de músics. Ara que ja fa unes setmanes que corre, i després de poder-lo pair, us el presentem.


Text: Albert Tomàs

Hem triat El debat per començar perquè ens ha semblat una mostra de l'originalitat amb què treballen els Obeses i que ha quedat perfectament plasmada a Zel. No només a nivell de lletra, sinó també conceptual, de format i musical. De les lletres del disc, poca cosa en podem dir que no es desprengui d'elles mateixes. Acidesa, dobles sentits, ironia, subtilitats... Una gran feina poètica, sens dubte. Però en la nostra modesta opinió no són les lletres allò que fa Obeses un dels grups més potents del moment -al cap i a la fi, el sentit de les lletres sempre és discutible-, sinó la riquesa harmònica, melòdica i formal amb la què basteixen els temes. 

El grup de Tona aprofundeix en la seva incursió a la diversitat de gèneres -que ja havia iniciat al primer disc -utilitzant formats tan diferents com una sardana a La ben plantada o un melisma a Melisma (perdoneu la tautologia). El melisma o cant melismàtic consisteix en cantar una línia melòdica en una síl·laba aguantada. Normalment el melisma s'identifica amb el cant gregorià, propi de l'Edat Mitjana, però de fet és una tècnica que ha estat repescada al llarg de la història de la música. En aquest cas, els Obeses han fet la quadratura del cercle: un melisma que es diu Melisma i la lletra del qual és melisma. 

Zel és ple de referències intermusicals. A banda d'aquestes dues que ja hem esmentat, i d'algunes altres -una habanera, influències gitanes...- ens agradaria destacar el Quartetto buffo di pollame, un diàleg genial entre quatre animals -ei, literalment- com a resposta al Duetto buffo di due gatti, de Rossini, que van incloure al seu primer disc. Destaquem aquesta cançó perquè ens sembla un exemple molt clar de com Obeses posa tot un conjunt de coneixements i recursos musicals al servei d'una idea. El tema comença amb una introducció un punt trista -exemple d'ús de tonalitat menor- que anuncia com pot anar la història. Continua amb els quatre animals, intuïm que un ànec, un pollet, una gallina i un gall que mantenen un diàleg còmic amb onomatopeies -exemple de com es pot composar un gran tema sense lletra-, reforçat per un element rítmic marcat i un acompanyament de vent metall especialment encertat. 

A la part central, quan apareix el caçador, hi trobem un sèrie de tritons. El tritò és un intèrval entre dues notes a distància de tres tons. L'exemple és clar és la sirena d'una ambulància. A la nostra cultura musical, aquest intèrval indica perill, tensió. Al Quartetto, el caçador dispara, hi ha perill i per tant sonen tritons.

No és la nostra intenció ara parar-nos a analitzar compàs per compàs la música d'Obeses, però el que volem dir és que agrada i molt la complexitat i versatilitat amb la qual treballen, gairebé única al nostre país. Això també té un component negatiu: els directes poden ser força complicats per la quantitat d'instruments,  segones veus i la gran feina d'edició del disc posterior a la gravació. 

I per acabar, una crítica positiva i una altra de negativa. Obeses ha fet un pas endavant sobretot en l'evolució interna dels temes, que és el que potser trobàvem més a faltar al primer disc, Obesisme il·lustrat. A Zel, l'únic tema que potser es queda una mica estancat és precisament Botifarra amb seques, el single del disc (i sembla ser que força escollit per a la promoció). Botifarra amb seques és una descàrrega brutal d'energia, però igual que passava en alguns casos d'Obesisme il·lustrat, el tema té una idea musical central -una gran idea- tancada, acabada, i l'única manera de fer avançar la cançó és fer voltes sobre ella mateixa.

En resum, i per qüestió de gustos personals, nosaltres ens quedem amb el Quartetto, El Debat o Correm! per davant de Botifarra amb seques, encara que, malgrat tot, sembla que el tema té força èxit. Augurem un present i futur molt prometedor a Obeses!

18.10.11

Obesitat

Amics i amigues, l'entrada dels dimecres, com ja sabeu, va dedicada a un grup emergent. Avui, però, es tracta d'un cas especial. Parlem d'Obeses. Pot ser que us soni el vídeo de l'APM on un cantant afirma que la seva cançó és possiblement un dels millors temes catalans que s'hagin fet. O quan el presentador li pregunta quin personatge musical li agradaria ser i el cantant respon amb el seu nom. Arnau Tordera, líder dels Obeses, és així. O té intenció de semblar-ho. O és una campanya de màrqueting. En tot cas, volem parlar de música.



L'Aria du l'hermafrodite -al vídeo- és un tema bastant referencial -o això ens sembla a nosaltres- de què significa Obesisme il·lustrat. El nou disc del quartet osonenc és, en el sentit positiu de la paraula, estrambòtic. Hi podem trobar una fusió de l'harmonia més clàssica, la potència dels instruments moderns i fins i tot algun moment de sonoritat exòtica que, reconeixem, ens ha sorprès positivament. I el Pa amb tomàquet. Escolteu-la fins al final. Ningú millor que vosaltres mateixos per jutjar. Tot passat pel sedàs personal de Tordera i complementat amb unes lletres amb més sentit del que pot semblar inicialment.

Us recomanem que escolteu les cançons un parell o tres de cops abans de decidir si us agraden o no. Obeses no és un grup convencional. A banda de les lletres (torneu a sentir El tocador de senyores i penseu, per exemple en la sèrie Nip/Tuck de TV3), els osonencs demostren una àmplia cultura musical per la gran quantitat de recursos harmònics i sonors que utilitzen i que, de vegades, poden no coincidir amb el concepte genèric de rock català. Ens ha agradat particularment l'Ària que us hem penjat, que de modern només té els instruments, ja que pel que fa a forma, és ben bé clàssica.

Ens plau també veure que encara hi ha músics que recorden que no són els primers de fer quatre acords. La inclusió al disc del Duetto buffo di due gatti de Rossini ens ha semblat un gag prou graciós. I escoltar les diferents cançons del disc ens fa suposar que, abans de posar-se a escriure, Tordera ha sentit i estudiat la música a fons. Ho aplaudim. Són més necessaris els músics que els cantants.


Això no ens ha d'impedir, però, fer-li un parell de crítiques. En primer lloc, les cançons ens semblen un punt repetitives. Si bé la majoria d'elles tenen com a pilar central una bona idea musical, en alguns casos queda estancada i no es desenvolupa prou com, almenys a nosaltres, ens agradaria. Finalment, vist el to que utilitza Tordera, potser algú hauria de recordar-li que supèrbia no fa sonar els instruments ni escriu una sola nota.