El foc i la música de Coriolà

Coriolà és una banda que neix del foc, unes flames simbòliques que destrueixen el passat per començar un futur diferent. Carles Chacón és el líder d'aquest grup que va aconseguir endur-se el Premi Joventut de l'última edició del Sona 9. Avui l’entrevistem i, d'entrada, us proposem banda sonora perquè us acompanyi la lectura.

Coriolà, El so que fan les flames

Text: Aina Amat

Quina relació té Coriolà amb el foc?

El foc és un símbol molt honest, m'ha servit per intentar tornar a començar de nou amb la música després que em fessin fora de la feina. Tot plegat suposa una crisi bastant profunda, t'has de replantejar tota la vida, en sintonia amb els temps. El foc em va venir al cap com un símbol de destrucció, abandonar un estil de vida i tornar a començar. 

Per què  el nom Coriolà?

El vaig descobrir llegint Shakespeare. Tinc una dèria amb les paraules i Coriolà sona molt bé. No és perquè ens assemblem gaire amb el personatge de Shakespeare.  Però tot i així hi ha coses que m'identifiquen,  la ràbia que té Coriolà, aquesta dèria destructiva, la fidelitat a uns valors que no es respecten... m’agrada molt tot això.

Des de la perspectiva d’un grup que acaba de començar, com es veu la crisi de la música?

Sempre hem estat en crisi. Supertramp ja va treure un disc que es deia Quina Crisi, però potser ara ho estem de veritat. Nosaltres estem en un moment en què la crisi ens afecta poc, jo crec que la notes quan arribes a uns nivells més professionals. Penso que hi ha coses que no pots controlar com el 21% de l’IVA o que les sales tanquin, però sí que hi ha coses que depenen de tu, com fer bones cançons. Jo poso tota la meva part en les coses que puc controlar.

"Poso tota la meva part

en les coses que puc controlar"

Davant d’això, quines són les perspectives de futur?

En primer lloc, gravar un disc, que intentarem que sigui aquest 2013, tot i que és molt difícil. I després els concerts, va tot una mica lligat. El següent pas ja és professionalitzar-se.

Què va suposar pel grup rebre el Premi Joventut del Sona9?

És una gran satisfacció, el Sona9 és un concurs que està molt ben muntat. A més, quan acompanyes el teu nom amb el del Sona9, la gent s’escolta la maqueta un parell de vegades. Ens ha obert portes.

S’ha dit de vosaltres que teniu molta densitat instrumental. Com ho aconseguiu?

Els meus companys són molt bons músics. Vénen de camps molt més sofisticats que el pop i això fa que el pop que toquem sigui més ric a nivell instrumental. El so l’anem evolucionant, busquem més densitat tímbrica que de notes. La virtuositat no és la rapidesa, sinó aconseguir fer una cosa gran amb poques notes.

Amb les cançons de la maqueta, creieu que es pot definir l’estil del vostre grup?

N’hi ha dues que ens defineixen especialment. Una és El so que fan les flames, tècnicament és molt senzilla, però a l’hora de tocar-la té una profunditat que ens agrada molt, et salva un assaig d’aquells que no et surt res bé. L’altre és Vent i ganivet.  

Quins grups us han inspirat?

L’any passat estava molt mishimero, és un grup del qual no te’n pots escapar. Per mi Mishima i Antònia Font són els dos grans grups de la cançó pop, però acostar-te a Antònia Font és perillós, perquè de seguida se’t veu el llautó. Dos músics que també són referents per nosaltres són Bill Callahan i Bonnie Prince Billy; no s´assemblen gaire al que fem però tenen una originalitat i una llibertat que ens ajuda molt.

Dos versos d'El so que fan les flames són del poeta Martí Rosselló. Fer servir poesia a les lletres de les cançons és habitual a Coriolà?

Em costa molt fer lletres i una de les coses que faig és llegir poesia. En Martí Rosselló era un poeta de Premià de Mar, amic meu, i quan va sortir la cançó vaig pensar a fer-li un petit homenatge, per això vaig incloure un vers seu. Llegir poesia et posa a to, t'ajuda a trobar un final de frase que esclati o a buscar una paraula que tingui alguna sonoritat especial. D'altres vegades deixo que em surtin paraules a l’atzar i, com si fos un teixit, vas omplint els fils de la lletra, buscant el sentit que vulguis donar-li.  

"Llegir poesia et posa a to, 

t'ajuda a trobar un final de frase que esclati

o buscar una paraula amb sonoritat especial"

El so que fan les flames, a més, té videoclip. Com va anar?

Va ser una proposta de la Marga Melià, una amiga periodista que es dedica al món del cinema. Vaig anar a Mallorca tres dies i vaig descobrir que el muntatge pel videoclip era molt més gran del que m’esperava. Ella va donar la seva visió de la cançó, la va desenvolupar i va muntar una història molt onírica amb imatges molt maques. El videoclip ens ha ajudat molt a donar-nos a conèixer.

Com us sentiu en els directes?

A cada concert fem un salt qualitatiu important, hi ha temes que sonen realment com els tens dins del cap. És una sensació estranya perquè no és habitual. Ara estem treballant el concert com a espectacle, no només com a música. Tot això ens ho van explicar durant el Sona9 la gent de la Casa de la Música, a Mataró, que són molt bons. La música és la part més important d’un concert, però no ho és tot. És com una narració, té els seus clímaxs i els seus punts baixos, en això estem treballant.

Per acabar, li hem demanat a en Carles Chacón que ens digui un concert, un artista i una cançó que l'hagin emocionat. Us deixem amb England, de The Nationals, la cançó que ens ha recomanat.

Concert: El de Sufjan Stevens al Primavera Sound. Em va impressionar que es quedava sol 3 o 4 cançons i era igual de bo que amb banda. Vaig sortir molt impressionat.

Artista: Aquesta és l’última descoberta, Epic Sound Tracks. Busca obsessivament la cançó perfecta. Només va treure tres discos i es pot veure tota l’evolució.

Cançó: England de The National, és una cançó rodona. 

Felicitats a tots!

Els guanyadors i finalistes del Sona9

El Sona 9 ja té guanyadors. El grup osonenc Nyandú va ser qui es va endur el primer premi després d’una final ajustada on vam sentir música d’alta qualitat. Des d’aquí, però, volem felicitar Bremen. Per trencar el gel com ho van fer, que no és fàcil. Ens va agradar especialment l’últim tema, que va culminar l’efervescència creixent amb què van tocar els barcelonins.

Volem felicitar Alls Nous Piquen, perquè després que Bremen obrís la llauna van arribar ells amb el directe contundent que els caracteritza. I van complir amb les expectatives. Fidels al seu estil, van suar la samarreta i van oferir espectacle pur i dur. Nois, vau deixar l’Empordà molt amunt.

Felicitem també The Mamzelles, l’aposta més arriscada de la nit. Les noies –úniques representants del sexe femení a la final­– van ser un segon classificat molt digne. El seu projecte té futur, creieu-nos. I no només per la conya dels personatges, sinó per la musicalitat i per les lletres, creiem nosaltres, les més elaborades que van sonar ahir a la Bikini. Salvant molt les distàncies, quan les vam veure a l’escenari ens van recordar a la Trinca. Si se saben gestionar, poden arribar a ser-ne el relleu natural.

I, com no, Nyandú. Nyandú, Nyandú, Nyandú. Els estruços van ser justos guanyadors amb un producte acabat que van oferir a un públic entregat. Tot s’ha de dir, portaven dos autocars plens. Una mica més i no hi cabem els altres. El cas és que van sortir a l’escenari, van fer el que saben fer i van guanyar. D’ells en destaquem la polivalència, els recursos sonors i l’energia que desprenien. Us animem a escoltar-los. Especialment, Un indret privilegiat. No direm res d’ells que ja no haguem dit. Una abraçada, endavant i força!

Abans acabar, tres qüestions. La primera, el bon ambient entre grups. Abraçades, felicitacions mútues i cap mala cara. Admirable. Des d’aquí recolzem aquestes actituds i reconeixem a qui les practica. Segon punt. L’alt nivell musical de tots els grups. Algú del públic va dir que de 198 algun de bo n’havia de sortir. Potser sí, però no per això s’ha de desmerèixer la feina de tots quatre finalistes, que van deixar el llistó molt alt. I tres. Sabem que no és fàcil reservar la Bikini el cap de setmana, però un dilluns és molt mal dia. Sinó que ho preguntin als dels autocars o als Alls Nous Piquen, que van haver de creuar mig Catalunya. Un dia és un dia, però estaria bé intentar trobar un dia més adient per als grups de fora de Barcelona, que, com s'ha vist aquest any, no són genys menyspreables.

PS. Salutacions a Bläue, Pulpopops i la Iaia, finalistes i guanyadors de l'any passat, que van passar per la Bikini i van tancar un concert que, us ho podem assegurar, no oblidarem fàcilment.  

Les guitarres de Bremen

Amics, avui és dijous i això vol dir que us hauríem de recomanar una cançó. Però com ja sabeu, aquesta setmana estem d'especial Sona 9. Així doncs, i sense més preàmbuls, us presentarem l'últim dels finalistes al concurs: Bremen.

El conjunt barceloní és, podríem dir, un dels més acústics dels aspirants a guanyar la gran final de dilluns. I així com ahir no ens atrevíem a classificar Nyandú dins del folk, amb Bremen la cosa és clara. A més, és un folk clarament influenciat pel corrent americà. L'ús del banjo n'és un exemple. O l'harmònica. Instruments que a Europa no són tan habituals però que són propis de l'estil.

Un altre element característic de Bremen i que no és freqüent és l'utilització d'un baix acústic. És a dir, un instrument amb forma de guitarra i per tant amb la sonoritat pertinent però que en comptes de sis cordes, en té quatre. A més, el registre també és el del baix. Dit d'una altra manera, es tracta d'un baix que sona com una guitarra. 

Acompanyant el baix, hi trobem una percussió molt suau. No es tracta d'una bateria convencional, sinó que predomina l'ús d'escombretes, molt típiques del jazz dels anys 20, que configuren una base rítmica tranquil·la i gens aclaparadora. Es pot percebre clarament a Creix. I és sobre aquest tàndem de baix acústic i bateria reposada que Bremen ubica el gruix de la seva música, les guitarres: una d'acústica, un banjo i elèctrica intercanviables i una altra d'acústica que s'alterna amb harmònica (als vídeos es veu clar). 

L'espai sonor, doncs, queda molt ple d'un mateix tipus de sonoritat: la guitarrística. I tot i que no es pot negar que es tracta d'un producte ben elaborat i cuidat musicalment, a nosaltres ens sembla que Bremen peca en aquest sentit. Perquè no té cap element de contrast. I, tot i que repetim, està englobat dins el seu estil, creiem que per acabar de créixer els faltaria buscar, buscar alguna cosa que destaqués, que els acabés de donar un plus de qualitat.

Però bé, no en va han arribat a la final del Sona 9. Els desitgem tota la sort del món i us convidem a escoltar-los.

Els estruços

Segons la wikipèdia, el nyandu és un gran ocell no volador, de la família dels Rheidae, que ronda per Amèrica del Sud. O el que nosaltres coneixem com a coi d'estruç, aquell ocellot que no vola i que, això sí, corre com una mala bèstia.

Però es veu que, pel jurat del Sona 9, Nyandú significa grup de música -powerfolk, s'autodefineixen- que té opcions a guanyar el concurs i que no, noi, no sonen gens malament.

Nyandú és el tercer grup que tractem en el nostre especial Sona 9. I estan bastant lluny de The Mamzelles i Alls nous piquen, que vam veure la setmana passada. Podríem dir que tiren cap al folk, tot i que nosaltres no creiem que sel's pugui encasellar en aquest estil, perquè, per exemple, a El savi redemptor hi veiem clares influències de rumba.

El conjunt capitanejat per Ferran Orriols utilitza com a element principal, a part de la veu, la guitarra acústica (versàtil com ella sola). Amb la sonoritat i el bon ús d'aquest instrument és molt fàcil anar d'un gènere a l'altre, especialment si, com és el cas, s'acompanya pertinentment amb una base rítmica adequada.

I no ens referim només als ritmes: les negres i les corxeres, perquè ens entenguem, sinó també a la sonoritat dels diferents timbals i plats que componen la bateria. A Nyandú no trobem la duresa de, per exemple, Alls nous piquen. Al contrari. Si proveu d'aïllar la percussió, veureu que és més amable, i fins i tot passa més desapercebuda que en grups més rockers. 

No cregueu que això els resta caràcter, sinó que imprimeix personalitat. L'optimització dels recursos que ofereix la bateria ha de ser un objectiu imprescindible de qualsevol grup que vulgui prosperar. Animem a Nyandú i al seu bateria Roger Orriols que continui explorant per aquest camí.  

També el baix és un instrument que tots els conjunts haguts i per haver tenen incorporat. El problema és que moltes vegades queda en un segon pla massa discret, condemnat fins a l'eternitat a la tònica-dominant (pels més amateurs, el recurs harmònic més simple que existeix). Per sort, no podem dir el mateix de Rubèn Pujol, que moltes vegades canalitza una línia melòdica secundària més o menys elaborada que recolza la principal des de dos vessants diferents: l'harmònic i el contrapuntístic. Així, a la vegada que fa de coixí a la veu, exerceix de segona melodia, i tot i que no és freqüent que sigui el baix qui compleixi amb aquesta funció, en un trio és una opció molt vàlida.

No hem parlat de les lletres perquè són força variades, ho copsareu si remeneu una mica al youtube. En tot cas, per acabar i en resum: esperem no haver estat massa tècnics, escolteu-los altre cop i veureu que tot us quadrarà una mica més.  

Sort i endavant! 

Els guanyadors del Sona9

Queda just una setmana per la final del Sona 9 i per això avui volem repassar els guanyadors de les últimes edicions. Per començar ens preguntem: el Sona 9 és com el Nobel, un premi que ningú és capaç de recordar el nom de l'últim guanyador, o tot el contrari?

Cal dir que el Sona9 és capaç de mobilitzar qualsevol grup  que tingui ganes de fer un bon salt al món de la música en català. D'entrada, el guanyador s’endú l’enregistrament d’un disc i la signatura d’un contracte discogràfic amb la companyia que triï l’artista (ja sabem que no és fàcil gravar un CD). En segon lloc, el grup comença una campanya publicitària per Catalunya Ràdio i TV3, a més de ser portada de l’Enderrock. I per acabar, els guanyadors fan una minigira de cinc concerts en escenaris tan importants com el Mercat de Música Viva de Vic o el Festival Acústica de Figueres.

2010 L’any de la Iaia

El grup de Vic es presentava al Sona 9 amb una proposta de pop-folck que va agradar molt al jurat del concurs. Durant l’últim any la Iaia ha aconseguit fer-se un lloc a l’escena musical catalana, han tret un disc i fins i tot han debutat al Palau de la Música en el cicle BandAutors.

2009 Mine!

Des que van guanyar el Sona9, als Mine! també els va bastant bé. Gràcies al premi van enregistrar el seu segon disc, que els ha portat a fer una gira de més de 60 concerts per dins i per fora de Catalunya.

2008 Rap de Cornellà

El 2008 va guanyar el concurs Sona 9 El Nota, tres rapers de Cornellà de Llobregat que s’allunyen del hip hop tradicional i que, a més, fan música en català. Un grup reivindicatiu i molt orgullós de la seva ciutat.

2007 Compte amb els finalistes

El premi del 2007 se’l van endur The Gruixut’s, però aquell any van ser finalistes ni més ni menys que els Manel. El rock del grup empordanès The Gruixut’s ha tingut bona acollida, de fet, són una formació força consolidada dins el panorama musical català. Ara bé, també és indiscutible l’èxit aclaparador dels finalistes d'aquell any, els Manel.

Sens dubte, guanyar el Sona 9 és un pas endavant per a qualsevol grup català. Ara bé, l’èxit depèn de molts factors i, al final, és el públic qui decideix. Dit això, molta sort pels finalistes d’aquest any!

Us deixem amb la música d'un dels guanyadors del Sona9 El Nota.

Hardcore empordanès

Seguim amb  l’especial Sona 9 i avui us presentem els segons finalistes, radicalment oposats a TheMamzelles. Ells són Alls nous piquen i aquest és el seu tema de presentació al Sona 9, L’Estel perdut. És una cançó recuperada i remodelada del seu antic grup ja dissolt Anterior Lasser i sona així.

Alls nous piquen és una banda de rock experimental, no apte per a oïdes massa delicades, amb un punt psicodèlic i amb una energia desbordant. Es presenten com una banda de rock clàssic: guitarra elèctrica, baix, teclats, bateria i cantant, però la seva música s’acosta al hardcore i al rock abstracte. Ara bé, també els hem pogut escoltar en versió acústica, molt més tranquil·la, però igualment interessant.

D’aquest grup palafrugellenc ens n’agrada la contundència, l’energia que desprenen i, sobretot, que s’hagin atrevit amb un tipus de música que no és la moda imperant, almenys en el panorama musical català actual. Nosaltres pensem que la varietat sempre és benvinguda. Alls nous piquen però, no inventen res, beuen dels clàssics catalans i, evidentment, d’altres bandes de hardcore i rock dur.

Diuen ells mateixos, i nosaltres ho subscrivim, que el seu grup és com els alls tendres, poden agradar o desagradar, però no deixen indiferent a ningú. També fan saber a tothom que els vulgui escoltar que són tan empordanesos com Josep Pla, tan surrealistes com Dalí i tan misteriosos com Josep Puntí. De moment, nosaltres pensem que encara són un grup massa jove per jutjar si ho han aconseguit, però la veritat és que ens agraden els referents que han triat.

Des d’aquí, molta sort per la final del Sona 9!

Visca el tofu

El Sona9 ja té finalistes! És per això que a l'Està Sonant obrim un monogràfic especial, que servirà perquè us feu una idea de qui són i què fan els quatre grups afortunats (o no). Per començar, The Mamzelles. Me sobren paraules davant la seva presentació.

Ens agrada (i no només a l'últim segon) l'alt grau d'atreviment d'aquestes noies. La seva posada en escena és trencadora i tot el que sigui experimentar és positiu per a la cultura i per a la música. Si us som sincers, estem esperant que treguin més vídeoclips (a part del dels pardals), ja que ens ha semblat sensacional la potència artística derivada de la combinació de la música i la imatge.

Si assistiu a qualsevol dels seus directes veureu, però, que el ventall de possibilitats que ofereixen les tres mamzelles és ben ampli. Escudat en tres personatges de ficció (Mamzelle Raibo, Mamzelle Mess i Mamzelle Mali), el trio barceloní és un show ambulant que domina la perfomance a la perfecció. La incorporació de minigags a les cançons els dóna versatilitat per moure's entre la música i el teatre de tal manera que, a nosaltres, ens sembla original.

I pel que fa a la música, és difícil fer-ne una anàlisi independent de la posada en escena i la lletra, però no per això s'ha de menysprear. The Mamzelles aposta per omplir l'espai sonor amb un element principal, les tres veus, sobre un coixí de guitarra/es i en alguns casos percussió, trompeta, fins i tot algun cello... És una aposta arriscada, no es pot negar, però amb bon gust es pot arribar molt lluny. La construcció de les veus està feta amb cap i coneixement i per això no sona buit. Al contrari, la distribució harmònica dóna cos i personalitat. 

Finalment, un apunt per a les lletres. Darrere la cortina de la imatge pallassa i excèntrica, trobem un missatge prou interessant. Entre ètica i moral i La generació del tofu en són dos exemples. I la toquen prou. Això sí: si us plau per favor, no és Diumenge PEL matí, és diumenge AL matí. Siguem curosos a l'hora d'escriure, sobretot quan hem de fer públic el nostre text o cançó. Les orelles ja pateixen prou.

Molta sort!