L'etern Adrià Puntí

S’acaba la primera setmana “normal” després del parèntesi nadalenc i ho volem fer parlant de qui alguns han considerat el millor músic català d’avui en dia. És clar que sobre gustos no hi ha res escrit, tot i que la música d’Adrià Puntí, o si us estimeu més de Josep Puntí, té aquell punt de genialitat difícil d’explicar.

En el terreny musical el cantautor és força auster. Amb un preferència clara del piano com a instrument acompanyant Adrià Puntí necessita poca cosa per enfilar-se dalt d’un escenari. Sense renunciar, però, a altres instruments acompanyants, com en aquest tema, Coral·lí, amb influències del folk americà.

Els referents d’Adrià Puntí van des d’Amèrica, David Bowie, Lou Reed i Jim Morrisson fins a Catalunya, sobretot Pau Riba i Sisa. No és estrany doncs, que la música de Puntí tingui tocs psicodèlics i surrealistes.

Tot i que l’últim disc de Puntí data de 2001, els seus fans continuen escoltant els tres cedés. Les lletres de les cançons són autèntics poemes musicats. Polèmic, controvertit i força ambigu (de qui hem de parlar, de Josep Puntí o d’Adrià Puntí?) la realitat és que l’espera del seu retorn encara crea més expectativa entre els seus fans.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: Adrià Puntí al Gran Teatre del Liceu, escenari únic on la música sembla que soni diferent.

El disc: Maria l’últim CD de Puntí, dedicat a la seva mare. Un disc reivindicatiu de l’amor desinteressat i la fidelitat d’una mare.

La cançó: Ens quedem amb una de les cançons més conegudes d’Adrià Puntí, Ull per ull, inclòs al disc de Pep a la llarga.

La flor de Maria Coma

És jove però la música l’acompanya des que era tan petita, que gairebé és veterana. La veu i la música de MariaComa té la personalitat de la maduresa i la tendresa de la joventut. Acaba de presentar el seu nou disc, Magnòlia.

Després de crear la lletra, la música i els vídeos (amb una càmera de Super 8) es pot dir que el disc és transversalment seu. Està fet amb la voluntat de ser cinematogràfic i, per tant, els vídeos abstractes que ha creat Maria Coma tenen una importància fonamental en el treball final.

La música de Coma beu d’influències clàssiques, combinades amb l’experimentació. Els temes que compon són molt pianístics potser perquè, a banda de la veu, el piano és l’instrument que domina. De fet, el disc Magnòlia va ser escrit, originalment, per piano i veu i, més tard, ella mateixa el va orquestrar. Patrick Watson, Joanna Newson o Silver Mount Zion són alguns dels referents de Maria Coma, que pertany a una nova generació de cantautors joves, entre els quals  hi ha Anna Roig.

La gira de Magnòlia començarà el 2012 i anirà acompanyada per tres músics, guitarra, bateria i baix.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: Al Zirkonia Fabrik de Berlin. Va tocar-hi per primera vegada aquest agost. Per qualsevol músic, tocar fora del seu país és un reconeixement.  

El disc: Maria Coma ha tret quatre discos, però ens quedem amb l’últim, Magnòlia. Possiblement és el més seu de tots.

La cançó: Ramats de Pomes. Més enllà de la cançó, no us perdeu el videoclip i els jocs de textures. 

Sanjosex, la nova cançó d'autor

Ni ens n’hem adonat i una altra vegada som divendres! Conseqüències immediates: 1) ja queda menys pel cap de setmana, 2) els d’aquest bloc parlem d’un grup consolidat. Avui a l’Està Sonant us proposem conèixer un cantautor de nova generació, l’empordanès Sanjosex.

Amb una guitarra i una veu peculiar, potser no de les més privilegiades, tot i que amb molta personalitat, Carles Sanjosé (Sanjosex) va començar la carrera musical el 2000. El primer disc però, no es va gravar fins el 2005 i va rebre el nom de Viva!. Va ser el punt de partida d’un artista que fins avui no ha parat de créixer.

La música de Sanjosex té la base a la cançó d’autor, amb influències del folk d’Estats Units, tot i que s’allunya d’etiquetes massa estrictes. Des del pop fins al jazz, el cantautor revisita diversos estils musicals per crear cançons amb marca Sanjosex. Uns temes que es caracteritzen per l’ús de tempos pausats i el predomini de la veu per sobre la instrumentació.

La varietat estilística es reforça gràcies a la banda que acompanya al cantautor, un baix, una bateria i un saxo, instruments molt versàtils que s’adapten amb facilitat a tots aquests estils. I per acabar, un apunt final sobre les lletres, d'inspiració quotidiana i amb la particularitat que n’hi ha vàries relacionades amb l'Empordà natal del cantautor, com Baix Ter Montgrí.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: L’octubre de 2010 al Palau de la Música on va inaugurar el cicle Bandautors.

El disc: Viva! El primer disc de Sanjosex. Gràcies al CD es va donar a conèixer al gran públic i li van arribar els primers èxits

La cançó: Temps o rellotge, un dels temes més coneguts de Sanjosex. Us deixem amb aquesta cançó i ens retrobem dilluns.

Visca el submarinisme

Llengua, escola, immersió… són paraules tristament d’actualitat. Màrius Serra ja va cridar ben fort un Visca el Submarinisme!, l’11 de setembre d’aquest any. Els Ix! tampoc es volien quedar enrere i ja preparen un nou CD que porta per títol Immersió. I qui són els Ix!? Doncs un grup que porta el segell de Cadaqués, una colla de valents que s’atreveixen a produir-se els CDs, aquesta vegada, tot s’ha de dir, amb l’ajuda de Verkami i el sistema de micromecenatge. Coneguem-los una mica més!

Els Ix! van néixer el 2007 al Taller 11 de Cadaqués, una associació cultural que promou l’art contemporani. Es presenten amb una formació musical pròpia del pop-rock convencional, veu, guitarra elèctrica, teclats, baix i bateria. La música que fa aquest grup però, va des de cançons més acústiques fins a l’electrònica, sense oblidar la faceta roquera. Van començar amb una vena bastant punki i, de fet, la bateria encara conserva un aire contundent.  

Diuen que les cançons les componen entre tots, i es nota, perquè tot i que la marca del grup és present a tota la música que fan, els Ix! pertanyen a aquell tipus de bandes difícilment classificables. D’altra banda, l’arquitectura sonora està molt ben dissenyada. Bateria i baix constants, fidels. Guitarra plena i cuidada. Teclats soldadors i veu amable. La combinació està feta amb bon gust i dóna personalitat.

Finalment, volem destacar també les lletres del grup que juguen amb els sons i les paraules. Un bon exemple és la cançó Ràdio, ens agrada l’ambigüitat entre som riures i somriures, som rius i somrius.

Molta sort amb el nou disc!

Un disc, una cançó

El disc: Autòmat Infinit és el primer disc que van treure els Ix!, l’any 2008. Amb ell van aconseguir fer-se un lloc dins del panorama musical català.

La cançó: El bosc que pertany al disc Autòmat Infinit. Un bon exemple de què és la música d'Ix.

Amb caràcter japonès

Comenceu a encarregar sushis perquè avui us parlarem d’un grup amb nom japonès que fa música en català, Mishima. El nom és un homenatge a Yukio Mishima, un escriptor nipó molt versàtil. De moment però, el deixem per un altre tipus de bloc.

Els Mishima de Barcelona fan una música d’estil pop independent, molt minimalista. A cavall entre l’indie i la cançó d’autor, també s’inspiren en un grup islandès que ha fet fortuna, els Sigür Ros. Els Mishima fa alguns anys que trepitgen escenaris, van començar el 1999 en anglès fins que el 2005 van treure el primer disc en català.  I de moment, s’hi han quedat.

Tot i el nombre considerable de músics que hi ha sobre l’escenari (guitarra, baix, teclats, bateria i veus) les cançons de Mishima sonen totalment depurades i sòbries. El tempo pausat, sumat al to greu del cantant, contribueix a la construcció d’unes cançons aparentment senzilles, però amb una solidesa musical remarcable. Podríem dir que els Mishima fan bo el tòpic “més és menys”.

Les lletres dels Mishima es caracteritzen per un marcat to literari, en cap moment són un element trivial de la cançó. En el seu últim disc, per exemple, les lletres són veritables poemes que mantenen, en tot moment, l’estil que defineix el grup.

Us animem a escoltar un grup d'aquells que fa que la música catalana sigui cada vegada una mica més rica.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El concert a la Sala Apolo del juny de 2010. Les crítiques immillorables i un públic fascinat van completar una nit màgica.

El disc: Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005) Va ser el primer disc en català d’un grup que fins llavors havia cantat en anglès. Des de llavors, Mishima ha anat creixen en popularitat i qualitat.  

La cançó: Un tros de fang, inclosa en el disc Set tota la vida. Una de les cançons més conegudes de Mishima i una bona mostra de com és la seva música.

Fents amics

Fa pocs dies els Amics de les Arts anunciaven el nom del seu pròxim CD, “Espècies per Catalogar”. Del disc en sabem poca cosa i per això, mentre no arriben novetats, ens proposem conèixer-los una mica més.

Diuen els Amics, que el títol del nou disc defineix bé la globalitat del CD. La veritat és que nosaltres pensem que també els defineix bé com a grup. Ells són, sens dubte, una espècie per catalogar. Se’ls etiqueta dins d’un estil pop-folk-indie, però el concepte és tan ampli que les paraules es queden curtes a l’hora de descriure la seva música.

Els Amics de les Arts van néixer com un quartet poc convencional, una guitarra acústica, una elèctrica i uns teclats. I el que és més important, quatre veus. Els Amics no tenen un cantant, en tenen quatre, sense protagonismes. A l’última gira han incrementat el nombre d’instruments amb la incorporació de la Bed & Banda, una formació de vent metall que els dóna una base harmònica més sòlida i una major riquesa musical. Pel següent disc els Amics incorporen un baix elèctric que també els seguirà a la gira.

No volem acabar sense parlar de les lletres d’aquest grup. D’entrada ens agrada l’utilització que fan d’expressions populars catalanes, la ironia, la introducció de diàlegs entre les cançons, els jocs de paraules i els de sons, com en aquest Exercici seixanta. Els seus concerts, a més, són plens de monòlegs humorístics que introdueixen les cançons. Hi ha qui diu que haurien de cantar més i no parlar tant. A nosaltres però, ens sembla que l’èxit del fenomen Amics no només és de la música o de les lletres, sinó de l’espectacle en conjunt.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: Els Amics de les Arts al Palau de la Música, celebrat al març d’aquest mateix any, amb ple total de públic.

El disc: Bed&Breakfast és l’últim disc i, sobretot, el que els ha portat a l’èxit. A més, van editar una edició especial amb les cançons de l’anterior CD, Castafiore Cabaret.

La cançó: Ens decantem per Armengol, una cançó amb una de les lletres més originals dels Amics. Si us avorriu, podeu comptar quants animals hi surten.

Joan Masdeu camina sol

Mentre esperem que arribi la final del Sona 9, fem un parèntesis per parlar d’un cantant consolidat dins el món de la música catalana. Us convidem a descobrir Joan Masdéu.

Masdeu fa anys que volta pels escenaris de les terres catalanes, primer amb Whiskin’s i des del 2009, en solitari. El resultat de l’aventura ha estat un disc, Casa Murada, que es va posar a la venda al març i que, aquest dissabte, es presenta a la sala Apolo de Barcelona.

A l’últim treball, Joan Masdeu es mou entre la cançó d’autor i el pop-rock català. S’ha de reconèixer que després de vint anys amb Whiskin’s és difícil treure's de sobre l’etiqueta de cantant del grup, i més quan la teva veu ha quedat gravada en cançons tan conegudes com On. Tot i així, Masdeu aconsegueix imprimir caràcter propi a cada una de les cançons de Casa Murada i, d’aquesta manera, es fa ben seu el disc.

Casa Murada és la consolidació de Joan Masdeu en la seva carrera en solitari. Abans però, l’excantant de Whiskin’s es va atrevir a portar els escenaris una gira que va anomenar Miniatures. El nom és molt gràfic, ja que Masdeu pujava a l’escenari acompanyat només per la seva guitarra. A nosaltres, la veritat, ja ens sembla bé perquè creiem que aquest cantautor té una veu privilegiada, que pot arribar a tenir molt de joc. Ara que ja s’ha fet gran i camina sol, l’animem a explorar i buscar els límits, tot és qüestió d'experimentar.   

Un concert, un disc, una cançó

El concert: Un que encara no s’ha fet, el d’aquest dissabte a la Sala Apolo. A més d’escoltar a Joan Masdeu presentant Casa Murada, podreu sentir altres artistes com Beth o Miquel Abras. 

El disc: Casa Murada. A part de ser el primer disc en solitari de Joan Masdeu, podreu escoltar la maduresa d’un cantant consolidat dins el panorama musical català.  

La cançó: El carrer dels jocs florals. És el single de Casa Murada, una cançó optimista i vital. Un cop hagueu escoltat la cançó original, us recomanem aquesta versió tan entrenyable.

El rock més acústic

Deixem fins la setmana que ve el nostre especial Sona9 i parlem d’un grup ben consolidat, els manresans Gossos. El grup es va presentar l’any 93 com una banda totalment acústica, quatre veus, tres guitarres i un baix i no va ser fins nou anys més tard que van incorporar-hi la bateria.

En un inici, Gossos s’enquadra dins d’aquest gènere, una mica ambigu, del rock català. Al començament és un grup més relaxat que la resta, poques estridències i molta tranquil·litat. Els anys fan que el grup evolucioni i, poc a poc, incorporen nous ritmes, tocs més roquers i patrons de reggae i rap, sempre però, sota l’empremta de Gossos. Fins i tot s’atreveixen amb algun remix d’algun dels seus temes més coneguts!

Les seves lletres van des del customisme quotidià, a les cançons d’amor i desamor, passant pels temes més socialment compromesos. Tot plegat una barreja que els ha fet molt propers al públic, cosa que sol ser garantia d'èxit.

Gossos anuncien una parèntesis pel proper 2012, sense alarmismes, que el grup no s’acaba. Diuen ells mateixos que es tracta d’una aturada “saludable i natural, en cap cas la fi d’un projecte". Sigui com sigui, desitgem que tornin ben aviat per poder continuar gaudint de noves cançons i nous directes.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El concert a l’Auditori per celebrar el quinzè aniversari del grup. D’aquí en va sorgir el CD Gossos a l’Auditori, 15 anys.

El disc: Cares. És el sisè disc del grup, la tornada al català dels de Manresa. Aquest disc inclou un dels clàssics de la banda, Pilar.

La cançó: En un instant és una cançó que parteix d’un fet real, la mort d’un jove a la Festa de la Patum de Berga. D’aquesta mort tràgica, neix un dels temes més sentits del grup.

Força Dharma

La Companyia Elèctrica Dharma

Després de més de 30 anys, laCompanyia Elèctrica Dharma s’acomiadava sobre el millor dels escenaris, el Palau de la Música. Molt ben acompanyats per Roger Mas, Obrint Pas, Inspira, Mesclat, Jordi Molina i el Petit de Cal Eril, entre d’altres, l’Elèctrica posava un punt i a part a més de 30 anys de So Dharma. L’entrada d’avui, és el nostre homenatge particular.

El naixement de la Dharma s’entén dins d’un corrent estètic-ideològic, el moviment hippy, i una situació social i política particular, els últims anys del franquisme i els primers de la transició. La Companyia Elèctrica Dharma és la gran creació dels germans Fortuny; neix quan encara estudiaven a l’institut, però es consolida a la comuna situada a una masia de Girona. 

La Dharma és un grup que aconsegueix barrejar les melodies d’arrel tradicional catalanes, amb el rock provinent d’Estats Units i els ritmes africans. El saxo soprà que des d’un bon principi s’incorpora al grup recorda el so de la tenora, cosa que dóna a la banda un so molt Mediterrani, i alhora global, conegut com el So Dharma. Les posteriors col·laboracions amb cobles o amb el tenora Jordi Molina, encara accentuen més la característica mediterrània de la Dharma.

De la unió amb els Comediants neixen els concerts de la Dharma convertits en espectacles sorprenents. Són dels primers a popularitzar les cercaviles i el seu èxit rau, possiblement, en la capacitat de connectar amb el públic, encomanar energia desbordant i fer-los partíceps de la festa.  

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El comiat de la Dharma, celebrat just aquest dilluns al Palau de la Música.

El disc: Homenatge a Esteve Fortuny. És provable que sigui el disc més sentit de la Dharma, un homenatge a l’Esteve, germà i amic dels Fortuny, mort als 32 anys.

La cançó: Stella Splendens del CD, 20 anys de la Companyia Elèctrica Dharma. Un exemple de com al música medieval pot sonar ben actual. 

Ben diferent és la versió de Stella Splendens interpretada pel músic i estudiós de la música medieval, Jordi Savall. La lletra i la música estan extretes, directament, del Llibre Vermell de Montserrat. 

Lamparetes, batiscafos i altres accessoris

Algunes vegades ens sembla que els d’Antònia Font sacsegen el diccionari per fer-ne saltar les paraules i encadenar-les amb molta gràcia. Altres vegades ens deixen sentir històries senceres, o alguna declaració d’amor que, afortunadament, s’allunya de tots els clixés que coneixem (ells ens diran, per exemple, som a les portes de s’infern per tu, i tenc plans de futur). El que ens ha quedat clar és que l’univers creatiu d’Antònia Font és envejable.

A Lamparetes, l’últim CD d’Antònia Font fan un esforç de reducció del surrealisme per fer un disc dedicat en bona part al progrés, a les coses modernes. Sense oblidar, tampoc, un homenatge al cineasta Clint Eastwood.

Pels Antònia Font, la música no és menys important que la lletra. Tot i que algunes de les cançons poden ser aparentment repetitives, la realitat és que els mallorquins fan servir tot de recursos musicals (i extramusicals) que enriqueixen les cançons. Fixeu-vos, si no, amb la incorporació de sons dels primers ordinadors en aquest Batiscafo Katiuscas. I proveu, també, de cantar alguna de les seves cançons, veureu com la línia melòdica és més complicada del què sembla.

Tant Manel, com els Amics de les Arts, els han reivindicat com a referents de la música catalana. Independenment d'això però, tenim ganes que els mallorquins continuïn explotant tant com puguin tota la seva creativitat. Per moltes lamparetes, per molts batiscafos i, sobretot, per moltes alegries!

Un concert, un disc, una cançó

El Concert: El Concert de desembre de 2008 que Antònia Font va oferir al Palau de la Música Catalana, acompanyats per orquestra.

El Disc: Coser i Cantar. El grup mallorquí s’atreveix a editar un recopilatori de cançons acompanyats per l’Orquestra Simfònica de Bratislava. Les mateixes cançons amb una nova sonoritat. Un bon exemple sobre com fer compatibles el simfònic i el pop.

La cançó: Kalgari 88. És amb la cançó que tanquen els concerts de l'última gira. La lletra explica la història de dos patinadors que van als Jocs Olímpics d'Hivern de Kalgari 88, una història que s'allunya de tots els llocs comuns.

P.D. Per cert, impagable la versió country de Tomeu Penya del tema Alegria (Alegria revisitat, publicat per Enderrock).

Un quart de segle amb els Lax

Un quart de segle. És el temps que porten Lax’n’busto fent música en català a dalt dels escenaris. Van néixer al mateix any que Els Pets, i com ells, pertanyen a aquella espècie de grups que tenen corda per estona. I com que no es poden fer 25 anys sense celebrar-ho, els Lax’n’busto van començar una gira per Catalunya que els va portar fins al Gran Teatre del Liceu.

Els Lax’n’busto s’etiqueten dins del gènere, més o menys ampli, del rock català. Durant aquests 25 anys s’han fet grans i han tingut la virtut de l’evolució, que no sempre és fàcil. Les primeres cançons més estripades com Toca’m els ous Maria  o Miami Beach continuen sonant als concerts amb molt d’èxit, però els últims discos han guanyat en qualitat musical i instrumental, sense abandonar l’estil propi.

Sobre la trajectòria musical dels Lax cal destacar un punt d’inflexió, l’any 2006. Just quan complien les dues dècades Pemi Fortuny, el cantant, va deixar el grup per marxar a Sierra Leone en un projecte solidari. Però els Lax continuaven, no es volien quedar sense veu i aquell mateix any van incorporar Salva Racero com a cantant del grup.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El Liceu és una sala de concerts amb solera, i més si hi vas per celebrar-hi els 25 anys. Per això, ens quedem amb el concert del 15 d’abril d’aquest any, a la casa de l'òpera.

El CD: Amb tu, un disc enregistrat en directe que inclou els grans èxits del grup. L’emoció del públic i del grup concentrades en un CD!

La cançó: Difícil, molt difícil... No és la cançó més clàssica dels Lax’n’busto, però ens agrada molt; es diu El blues del diumenge i és del disc Relax (2007). Potser més d’un se sentirà identificat amb la lletra...

Els incansables de Constantí

Inaugurem l’entrada dedicada als grups consolidats amb un grup que va néixer a Constantí, Els Pets! L’any 91 Sau, Sopa de Cabra, Sangtraït i els Pets omplien de gom a gom el Palau Sant Jordi. De les quatre bandes, els  tarragonins són els únics “supervivents” d'aquesta generació.

L’aventura però, començava uns quants anys més enrere, justament la nit de Nadal del 85, data del primer concert. L’èxit els va arribar relativament ràpid, primer per les comarques tarragonines i més endavant per tot Catalunya.

Lletres ben treballades i compromeses, música influenciada pel soul i admiració incondicional pels Beatles són algunes característiques d’un grup que amb els anys s’ha anat enriquint musicalment. Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres són l’ànima del grup, la resta de la banda ha variat al llarg de tota la trajectòria. Tot plegat forma part d'una història d’èxits que costen de resumir en poques línies.

Si hem de triar un concert ens quedem amb el del Moll de la Fusta (Barcelona 96), que va arribar als 60.000 espectadors. I un CD? Indubtablement el “Bon Dia” (1997) que va trencar rècords amb més de 100.000 còpies venudes. La cançó ja és més difícil, per això li deixem triar al mateix Lluís Gavaldà. A una entrevista a 365d365e va dir que de totes les cançons dels Pets, Agost és de la que se sent més orgullós. 

El pròxim projecte es diu Els pets fan més teatre i és una gira renovada de Els pets fan teatre. I és que amb tants anys de carrera, un té temps de fer gairebé de tot!