30.1.13

El foc i la música de Coriolà


Coriolà és una banda que neix del foc, unes flames simbòliques que destrueixen el passat per començar un futur diferent. Carles Chacón és el líder d'aquest grup que va aconseguir endur-se el Premi Joventut de l'última edició del Sona 9. Avui l’entrevistem i, d'entrada, us proposem banda sonora perquè us acompanyi la lectura.
Coriolà, El so que fan les flames



Text: Aina Amat

Quina relació té Coriolà amb el foc?
El foc és un símbol molt honest, m'ha servit per intentar tornar a començar de nou amb la música després que em fessin fora de la feina. Tot plegat suposa una crisi bastant profunda, t'has de replantejar tota la vida, en sintonia amb els temps. El foc em va venir al cap com un símbol de destrucció, abandonar un estil de vida i tornar a començar. 
Per què  el nom Coriolà?
El vaig descobrir llegint Shakespeare. Tinc una dèria amb les paraules i Coriolà sona molt bé. No és perquè ens assemblem gaire amb el personatge de Shakespeare.  Però tot i així hi ha coses que m'identifiquen,  la ràbia que té Coriolà, aquesta dèria destructiva, la fidelitat a uns valors que no es respecten... m’agrada molt tot això.
Des de la perspectiva d’un grup que acaba de començar, com es veu la crisi de la música?
Sempre hem estat en crisi. Supertramp ja va treure un disc que es deia Quina Crisi, però potser ara ho estem de veritat. Nosaltres estem en un moment en què la crisi ens afecta poc, jo crec que la notes quan arribes a uns nivells més professionals. Penso que hi ha coses que no pots controlar com el 21% de l’IVA o que les sales tanquin, però sí que hi ha coses que depenen de tu, com fer bones cançons. Jo poso tota la meva part en les coses que puc controlar.

"Poso tota la meva part
en les coses que puc controlar"

Davant d’això, quines són les perspectives de futur?
En primer lloc, gravar un disc, que intentarem que sigui aquest 2013, tot i que és molt difícil. I després els concerts, va tot una mica lligat. El següent pas ja és professionalitzar-se.
Què va suposar pel grup rebre el Premi Joventut del Sona9?
És una gran satisfacció, el Sona9 és un concurs que està molt ben muntat. A més, quan acompanyes el teu nom amb el del Sona9, la gent s’escolta la maqueta un parell de vegades. Ens ha obert portes.
S’ha dit de vosaltres que teniu molta densitat instrumental. Com ho aconseguiu?
Els meus companys són molt bons músics. Vénen de camps molt més sofisticats que el pop i això fa que el pop que toquem sigui més ric a nivell instrumental. El so l’anem evolucionant, busquem més densitat tímbrica que de notes. La virtuositat no és la rapidesa, sinó aconseguir fer una cosa gran amb poques notes.
Amb les cançons de la maqueta, creieu que es pot definir l’estil del vostre grup?
N’hi ha dues que ens defineixen especialment. Una és El so que fan les flames, tècnicament és molt senzilla, però a l’hora de tocar-la té una profunditat que ens agrada molt, et salva un assaig d’aquells que no et surt res bé. L’altre és Vent i ganivet.  
Quins grups us han inspirat?
L’any passat estava molt mishimero, és un grup del qual no te’n pots escapar. Per mi Mishima i Antònia Font són els dos grans grups de la cançó pop, però acostar-te a Antònia Font és perillós, perquè de seguida se’t veu el llautó. Dos músics que també són referents per nosaltres són Bill Callahan i Bonnie Prince Billy; no s´assemblen gaire al que fem però tenen una originalitat i una llibertat que ens ajuda molt.
Dos versos d'El so que fan les flames són del poeta Martí Rosselló. Fer servir poesia a les lletres de les cançons és habitual a Coriolà?
Em costa molt fer lletres i una de les coses que faig és llegir poesia. En Martí Rosselló era un poeta de Premià de Mar, amic meu, i quan va sortir la cançó vaig pensar a fer-li un petit homenatge, per això vaig incloure un vers seu. Llegir poesia et posa a to, t'ajuda a trobar un final de frase que esclati o a buscar una paraula que tingui alguna sonoritat especial. D'altres vegades deixo que em surtin paraules a l’atzar i, com si fos un teixit, vas omplint els fils de la lletra, buscant el sentit que vulguis donar-li.  

"Llegir poesia et posa a to, 
t'ajuda a trobar un final de frase que esclati
o buscar una paraula amb sonoritat especial"

El so que fan les flames, a més, té videoclip. Com va anar?
Va ser una proposta de la Marga Melià, una amiga periodista que es dedica al món del cinema. Vaig anar a Mallorca tres dies i vaig descobrir que el muntatge pel videoclip era molt més gran del que m’esperava. Ella va donar la seva visió de la cançó, la va desenvolupar i va muntar una història molt onírica amb imatges molt maques. El videoclip ens ha ajudat molt a donar-nos a conèixer.
Com us sentiu en els directes?
A cada concert fem un salt qualitatiu important, hi ha temes que sonen realment com els tens dins del cap. És una sensació estranya perquè no és habitual. Ara estem treballant el concert com a espectacle, no només com a música. Tot això ens ho van explicar durant el Sona9 la gent de la Casa de la Música, a Mataró, que són molt bons. La música és la part més important d’un concert, però no ho és tot. És com una narració, té els seus clímaxs i els seus punts baixos, en això estem treballant.

Per acabar, li hem demanat a en Carles Chacón que ens digui un concert, un artista i una cançó que l'hagin emocionat. Us deixem amb England, de The Nationals, la cançó que ens ha recomanat.


Concert: El de Sufjan Stevens al Primavera Sound. Em va impressionar que es quedava sol 3 o 4 cançons i era igual de bo que amb banda. Vaig sortir molt impressionat.

Artista: Aquesta és l’última descoberta, Epic Sound Tracks. Busca obsessivament la cançó perfecta. Només va treure tres discos i es pot veure tota l’evolució.

Cançó: England de The National, és una cançó rodona.