Zarigüeya, amb festa i ritme

Són festius i alegres; encara els queda molt camí per recorrer, però tenen moltes ganes de tocar i de fer-ho bé, i això es nota. Ells són Zarigüeya, un grup de rumba fusió que van començar el seu projecte fa un parell d'anys. Si els voleu sentir, us esperen a Breda el dia 23 de febrer.

Primer però, descobrim com sonen!

Text: Aina Amat

Pels que no us coneguin, com us definiu els Zarigüeya?

Viñals: Som un grup de rumba fusió, ja portem temps tocant, veníem d’altres grups i vam tenir la idea de començar una cosa nova. Encaixàvem en  alguns estils, tot i que les influències eren molt diferents.

Com va començar aquest projecte?

V: Vam començar l’Andi i jo, vam quedar per tocar, provar idees… L’Andi no havia provat de cantar i jo tocava el piano, però al principi era tot molt instrumental. Després van venir l’Uri i en Bernat i les dues noves incorporacions són en David, el bateria, i en Marc, que és el trombonista.

Zarigüeya és el nom d’un animal semblant a una rata. Com vàreu arribar a aquest nom?

Andi: Vam fer moltes propostes i per votacions va sortir aquesta.

David: Quan ja s’havia decidit el nom vaig trobar una llista i vaig pensar que Zarigüeya tampoc estava tan malament…

Us definiu com un grup de rumba fusió, però quins altres estils hi ha?

V: Qualsevol roda d’acords que fa l’Andi amb la guitarra ja sona com una rumba. I a part d'aquest estil, el que hi ha més és reggae, ska, i una mica de latin.

Quins grups us han inspirat?

A: Des de sempre m’ha agradat Canteca de Macao perquè té molts ritmes, estils i  fan molts canvis, com intentem fer nosaltres.

Com creeu les cançons?

V: algunes de les que hem fet han començat amb una melodia que anem desenvolupant. Després, el que treu més la lletra és l’Andi. A vegades també agafem una roda d’acords, uns ritmes, mirem on pot anar bé l’estrofa... Normalment partim de la música.

De què parlen les lletres?

A: Hi ha una mica de tot, a vegades són històries, com La irlandesa, també n'hi ha alguna d’amor o alguna més reivindicativa.

Es parla molt de la crisi de la música, des de la perspectiva d’un grup que acaba de començar, penseu que és així?

Marc: Ara mateix gravar un disc amb una discogràfica no surt a compte. Val més anar a un estudi de gravació i que el mateix grup s'autogestioni.

V: Tocar amb sales també és difícil, moltes t’exigeixen vendre un mínim d’entrades i si ets un grup nou, és complicat.

David:  Per sort hi ha gent com els de la “Casa de la Música” que t’ajuden. És una associació que promou els grups joves de música, et donen l’oportunitat de fer un concert, et deixen una sala, l’equip i et graven en vídeo. Però a part d'això hi ha molt poques ajudes. 

"Gravar un disc amb una discogràfica no surt a compte"

Com contribueixen a la difusió de la vostra música les xarxes socials?

D: Hem creat un canal de youtube, sense ell hi hauria molta gent que difícilment ens escoltaria.

Com definiríeu els vostres directes?

A: De festa! Cada vegada fem més espectacle. Sempre intentem que les cançons animin a ballar.

V: Creiem que encara ens falta millorar molt, però hem notat que hi ha hagut una evolució. Intentem que els concerts siguin el màxim d’entretinguts possible.

De moment teniu gravada una maqueta. Com ho vàreu aconseguir?

V: A través del baixista, en Bernat, vam conèixer els Gusano Records, que ens han ajudat bastant. Són una gent que s’ha implicat amb el nostre projecte. Vam gravar quatre cançons que estan molt enfocades pels concerts.

D: Els directes són la millor promoció. És la manera que la gent ens conegui i a nosaltres també ens serveix per conèixer gent. 

"Els directes són la millor promoció"

La música la viviu com un hobby o com una professió?

V: És un hobby però tenim ganes de prendre-ns'ho seriosament perquè creiem que és una oportunitat, cal perdre hores amb això. Pensem que realment pot sortir una cosa interessant.

Com veieu els diferents concursos que existeixen? Són una oportunitat, valen la pena?

A: Depèn de quin, si són per votacions t’has de moure molt tu. El grup que té més gent o més amics al facebook guanya.

D: A més, hi ha concursos que gairebé et fan pagar per tocar, i això és una estafa. 

Per acabar, els demanem que ens recomanin un concert i un artista que els agradin especialment i ens han dit això. Us deixem amb Canteca de Macao i el videoclip de "Nunca es tarde"

Concert :

D: Algun d’Ska-p

Artista:

D: els inicis de la Pegatina, que són un exemple d’autogestió.

A: Canteca de macao

L'amic Peret

Bon any 2012 a tots i a totes! Recuperem l'activitat freqüent a l'Està Sonant i ho fem no amb un disc, ni una cançó, sinó amb un llibre. En concret, les memòries d'en Peret, titulades "Peret. Biografia interna de la rumba catalana". El músic mataroní celebrarà 77 anys i podrà veure publicat el seu segon llibre, tot i que ell no l'hagi escrit. L'autor de la Biografia interna és Juan Puchades, mentre que "Peret. L'ànima d'un poble" editat per primera vegada l'any 2005, va ser redactat per la seva neboda, Cèlia Sánchez-Mústich. 

Tal com ja es podia esperar, el llibre està farcit d'anècdotes d'un dels músics catalans més particulars de la segona meitat del segle XX. Pare, mare i avui dia avi de la rumba catalana, en ell s'emmirallen grups com Dusminguet, Amparanoia o La Pegatina. Peret va donar a llum el gènere de la rumba catalana a la comunitat gitana, però també va permetre'n l'expansió i el va generalitzar, tot i que no ha estat fins a aquests darrers anys que ha agafat més força. 

És per això que us recomanem que, si en teniu ocasió, us llegiu aquest llibre. Ja sigui per les mil i una curiositats que explica o pel testimoni d'un dels primers músics que va cantar en català per Televisió Espanyola. 

Farem, de passada, un parell d'apreciacions musicals. En contra del que es diu en algunes ocasions, Peret ni toca flamenc ni, tan sols, utilitza guitarra flamenca. El mataroní fa servir la guitarra espanyola clàssica i desenvolupa la rumba com un estil personal. De fet, és l'iniciador del que es coneix com a "ventilador", que és un recurs percutiu que consisteix en picar la caixa de ressonància de la guitarra amb la mà mentre es toca.

És Nadal i estem contents!

Comencem un especial de cançons de Nadal catalanes, però actuals i modernes, més enllà del Desembre Congelat, vaja.

L’any passat per aquestes èpoques, la Pegatina ens presentava Aquí és Nadal i estic content que, a banda de convertir-se en la cançó de Nadal de TV3 és una de les nadales amb més marxa que hem escoltat. Amb una lletra irònica i ritme de rumba, la Pegatina ens diuen que sí, que és Nadal i que, a més, estan contents. Que la felicitat duri tot l’any!

Desgraciats!

Avui us presentem La terrasseta de Preixens. Un grup desanfadat i molt divertit que segur que us agradarà. No arriben a la profunditat de l'ànima amb la seva música -bon rotllo- però segur que us ho faran passar bé. Escolteu-los una mica i entrem en matèria. 

Abans de parlar de la seva música deixeu-nos presentar aquests personatges, que creieu-nos, valen la pena. Res millor que un fragment de la seva pàgina web en què expliquen l'origen del grup:

"Aquests 3 o 4 individus van començar a tocar en algun que altre Bar sota el que ells van anomenar La Terrasseta de Preixens. Una nit, no se sap ben bé com, el que havia començat com un concert solidari i cultural va acabar amb un deute de 327'64€. Quantitat a deure al Bar en concepte de “destrucció salvatge a càrrec del públic assistent, beures varis, entrepans de llonganissa i patates braves”.

Aquest fet va marcar el seu destí ja que va fer canviar l'objectiu del grup. Es va passar del "ens ho anem a passar bé" altrament dit “anem a emborratxar-nos de gratis” al "hem de pagar 327'64€".

Arran d'això es van contractar uns senyors amb corbata que van assessorar el grup molt professionalment. Es van oferir vàries opcions com: donar-se a la fuga, muntar un partit polític corrupte o viure de l'aire, però finalment la millor opció va semblar que era intentar liquidar el deute generant beneficis amb el grup."

I ben fet que van fer, que sinó potser haguessin acabat de sastres. Ja veieu, també si entreu a la seva pàgina web, quin és el tarannà La Terrasseta. Però ep! que no ens embauquin! A part d'aquesta personalitat i descaro que desprenen -molt presents a les lletres- tenen alguns aspectes musicals que ens agradaria destacar. 

Els podríem incloure dins la rumba catalana, tot i que això no seria cert del tot. Sí que en alguns temes, com ara El meu carrer, ho podríem dir, però després d'escoltar el seu primer disc, El gran desgraciat, creiem que La terrasseta més aviat sustenta la seva identitat en diverses potes. Una seria la rumba, però també el reggae, que no és explícit a tots els temes i que li falta un punt de percussió però que es percep clarament a Dia de tranquis. Per sonoritat, també hauríem d'afegir-hi el folk, sobretot per la presència d'harmònica i acordió que, puntualment, obren el joc. I finalment un toc d'ska, que acaba de completar l'equació.

Tot plegat fa que el producte final tingui un caràcter imprès molt personalitzat. I això, en el fons, és el més important. Molta sort en projectes futurs i no perdeu mai l'esperit!