Els estruços

Segons la wikipèdia, el nyandu és un gran ocell no volador, de la família dels Rheidae, que ronda per Amèrica del Sud. O el que nosaltres coneixem com a coi d'estruç, aquell ocellot que no vola i que, això sí, corre com una mala bèstia.

Però es veu que, pel jurat del Sona 9, Nyandú significa grup de música -powerfolk, s'autodefineixen- que té opcions a guanyar el concurs i que no, noi, no sonen gens malament.

Nyandú és el tercer grup que tractem en el nostre especial Sona 9. I estan bastant lluny de The Mamzelles i Alls nous piquen, que vam veure la setmana passada. Podríem dir que tiren cap al folk, tot i que nosaltres no creiem que sel's pugui encasellar en aquest estil, perquè, per exemple, a El savi redemptor hi veiem clares influències de rumba.

El conjunt capitanejat per Ferran Orriols utilitza com a element principal, a part de la veu, la guitarra acústica (versàtil com ella sola). Amb la sonoritat i el bon ús d'aquest instrument és molt fàcil anar d'un gènere a l'altre, especialment si, com és el cas, s'acompanya pertinentment amb una base rítmica adequada.

I no ens referim només als ritmes: les negres i les corxeres, perquè ens entenguem, sinó també a la sonoritat dels diferents timbals i plats que componen la bateria. A Nyandú no trobem la duresa de, per exemple, Alls nous piquen. Al contrari. Si proveu d'aïllar la percussió, veureu que és més amable, i fins i tot passa més desapercebuda que en grups més rockers. 

No cregueu que això els resta caràcter, sinó que imprimeix personalitat. L'optimització dels recursos que ofereix la bateria ha de ser un objectiu imprescindible de qualsevol grup que vulgui prosperar. Animem a Nyandú i al seu bateria Roger Orriols que continui explorant per aquest camí.  

També el baix és un instrument que tots els conjunts haguts i per haver tenen incorporat. El problema és que moltes vegades queda en un segon pla massa discret, condemnat fins a l'eternitat a la tònica-dominant (pels més amateurs, el recurs harmònic més simple que existeix). Per sort, no podem dir el mateix de Rubèn Pujol, que moltes vegades canalitza una línia melòdica secundària més o menys elaborada que recolza la principal des de dos vessants diferents: l'harmònic i el contrapuntístic. Així, a la vegada que fa de coixí a la veu, exerceix de segona melodia, i tot i que no és freqüent que sigui el baix qui compleixi amb aquesta funció, en un trio és una opció molt vàlida.

No hem parlat de les lletres perquè són força variades, ho copsareu si remeneu una mica al youtube. En tot cas, per acabar i en resum: esperem no haver estat massa tècnics, escolteu-los altre cop i veureu que tot us quadrarà una mica més.  

Sort i endavant!