Els fans de Sopa
de Cabra s’acomiadaven, per segona vegada a la
història, d’una banda mítica del rock català. A Girona, la ciutat que els va
veure néixer, es van viure tres hores intenses de concert que ni el públic ni
els Sopa tenien cap pressa per acabar, perquè la pressió de jugar a casa té la
recompensa d’un públic entregat.
A dalt de
l’escenari, després de l’esperat “Bona nit, malparits!”, energia desbordant
pels temes més roquers i emoció pura per les cançons més dolces. A baix,
reciprocitat total. Semblava que el temps s’hagués aturat per Gerard Quintana i
companyia, i això que, entre el públic, era fàcil localitzar parelles de la
generació dels Sopa, acompanyats per fills més o menys petits.
El concert va
ser un repàs de la trajectòria dels gironins sense oblidar cap dels clàssics
del grup, el Far del Sud, l’Empordà,
Camins o el Podré tornar enrere.
Precisament l’última cançó semblava tota una declaració d’intencions que
explicava la tornada als escenaris dels Sopa: Podré tornar enrere, quan estigui massa lluny, podré tornar enrere,
quan sigui massa tard.
Però tornar
enrere no és senzill i els Sopa en són conscients. La pèrdua de Joan Cardona, Ninyín, va fer que el record del
guitarrista fos present durant tot el concert, més enllà de la cançó homenatge
al roquer del grup. Gerard Quintana tampoc es va oblidar dels missatges més
reivindicatius i socialment compromesos. I per acabar, un petit tribut a tots
els grups i músics catalans del moment, sobretot als Amics
de les Arts que fa pocs dies van rebre el disc d’or.
Sopa de Cabra
s’acomiada, de moment. El seu retorn ha estat breu i intens, i sobretot ha fet
bo el tòpic: els vells roquers no moren mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada