Joan Masdeu camina sol

Mentre esperem que arribi la final del Sona 9, fem un parèntesis per parlar d’un cantant consolidat dins el món de la música catalana. Us convidem a descobrir Joan Masdéu.

Masdeu fa anys que volta pels escenaris de les terres catalanes, primer amb Whiskin’s i des del 2009, en solitari. El resultat de l’aventura ha estat un disc, Casa Murada, que es va posar a la venda al març i que, aquest dissabte, es presenta a la sala Apolo de Barcelona.

A l’últim treball, Joan Masdeu es mou entre la cançó d’autor i el pop-rock català. S’ha de reconèixer que després de vint anys amb Whiskin’s és difícil treure's de sobre l’etiqueta de cantant del grup, i més quan la teva veu ha quedat gravada en cançons tan conegudes com On. Tot i així, Masdeu aconsegueix imprimir caràcter propi a cada una de les cançons de Casa Murada i, d’aquesta manera, es fa ben seu el disc.

Casa Murada és la consolidació de Joan Masdeu en la seva carrera en solitari. Abans però, l’excantant de Whiskin’s es va atrevir a portar els escenaris una gira que va anomenar Miniatures. El nom és molt gràfic, ja que Masdeu pujava a l’escenari acompanyat només per la seva guitarra. A nosaltres, la veritat, ja ens sembla bé perquè creiem que aquest cantautor té una veu privilegiada, que pot arribar a tenir molt de joc. Ara que ja s’ha fet gran i camina sol, l’animem a explorar i buscar els límits, tot és qüestió d'experimentar.   

Un concert, un disc, una cançó

El concert: Un que encara no s’ha fet, el d’aquest dissabte a la Sala Apolo. A més d’escoltar a Joan Masdeu presentant Casa Murada, podreu sentir altres artistes com Beth o Miquel Abras. 

El disc: Casa Murada. A part de ser el primer disc en solitari de Joan Masdeu, podreu escoltar la maduresa d’un cantant consolidat dins el panorama musical català.  

La cançó: El carrer dels jocs florals. És el single de Casa Murada, una cançó optimista i vital. Un cop hagueu escoltat la cançó original, us recomanem aquesta versió tan entrenyable.

Les guitarres de Bremen

Amics, avui és dijous i això vol dir que us hauríem de recomanar una cançó. Però com ja sabeu, aquesta setmana estem d'especial Sona 9. Així doncs, i sense més preàmbuls, us presentarem l'últim dels finalistes al concurs: Bremen.

El conjunt barceloní és, podríem dir, un dels més acústics dels aspirants a guanyar la gran final de dilluns. I així com ahir no ens atrevíem a classificar Nyandú dins del folk, amb Bremen la cosa és clara. A més, és un folk clarament influenciat pel corrent americà. L'ús del banjo n'és un exemple. O l'harmònica. Instruments que a Europa no són tan habituals però que són propis de l'estil.

Un altre element característic de Bremen i que no és freqüent és l'utilització d'un baix acústic. És a dir, un instrument amb forma de guitarra i per tant amb la sonoritat pertinent però que en comptes de sis cordes, en té quatre. A més, el registre també és el del baix. Dit d'una altra manera, es tracta d'un baix que sona com una guitarra. 

Acompanyant el baix, hi trobem una percussió molt suau. No es tracta d'una bateria convencional, sinó que predomina l'ús d'escombretes, molt típiques del jazz dels anys 20, que configuren una base rítmica tranquil·la i gens aclaparadora. Es pot percebre clarament a Creix. I és sobre aquest tàndem de baix acústic i bateria reposada que Bremen ubica el gruix de la seva música, les guitarres: una d'acústica, un banjo i elèctrica intercanviables i una altra d'acústica que s'alterna amb harmònica (als vídeos es veu clar). 

L'espai sonor, doncs, queda molt ple d'un mateix tipus de sonoritat: la guitarrística. I tot i que no es pot negar que es tracta d'un producte ben elaborat i cuidat musicalment, a nosaltres ens sembla que Bremen peca en aquest sentit. Perquè no té cap element de contrast. I, tot i que repetim, està englobat dins el seu estil, creiem que per acabar de créixer els faltaria buscar, buscar alguna cosa que destaqués, que els acabés de donar un plus de qualitat.

Però bé, no en va han arribat a la final del Sona 9. Els desitgem tota la sort del món i us convidem a escoltar-los.

Els estruços

Segons la wikipèdia, el nyandu és un gran ocell no volador, de la família dels Rheidae, que ronda per Amèrica del Sud. O el que nosaltres coneixem com a coi d'estruç, aquell ocellot que no vola i que, això sí, corre com una mala bèstia.

Però es veu que, pel jurat del Sona 9, Nyandú significa grup de música -powerfolk, s'autodefineixen- que té opcions a guanyar el concurs i que no, noi, no sonen gens malament.

Nyandú és el tercer grup que tractem en el nostre especial Sona 9. I estan bastant lluny de The Mamzelles i Alls nous piquen, que vam veure la setmana passada. Podríem dir que tiren cap al folk, tot i que nosaltres no creiem que sel's pugui encasellar en aquest estil, perquè, per exemple, a El savi redemptor hi veiem clares influències de rumba.

El conjunt capitanejat per Ferran Orriols utilitza com a element principal, a part de la veu, la guitarra acústica (versàtil com ella sola). Amb la sonoritat i el bon ús d'aquest instrument és molt fàcil anar d'un gènere a l'altre, especialment si, com és el cas, s'acompanya pertinentment amb una base rítmica adequada.

I no ens referim només als ritmes: les negres i les corxeres, perquè ens entenguem, sinó també a la sonoritat dels diferents timbals i plats que componen la bateria. A Nyandú no trobem la duresa de, per exemple, Alls nous piquen. Al contrari. Si proveu d'aïllar la percussió, veureu que és més amable, i fins i tot passa més desapercebuda que en grups més rockers. 

No cregueu que això els resta caràcter, sinó que imprimeix personalitat. L'optimització dels recursos que ofereix la bateria ha de ser un objectiu imprescindible de qualsevol grup que vulgui prosperar. Animem a Nyandú i al seu bateria Roger Orriols que continui explorant per aquest camí.  

També el baix és un instrument que tots els conjunts haguts i per haver tenen incorporat. El problema és que moltes vegades queda en un segon pla massa discret, condemnat fins a l'eternitat a la tònica-dominant (pels més amateurs, el recurs harmònic més simple que existeix). Per sort, no podem dir el mateix de Rubèn Pujol, que moltes vegades canalitza una línia melòdica secundària més o menys elaborada que recolza la principal des de dos vessants diferents: l'harmònic i el contrapuntístic. Així, a la vegada que fa de coixí a la veu, exerceix de segona melodia, i tot i que no és freqüent que sigui el baix qui compleixi amb aquesta funció, en un trio és una opció molt vàlida.

No hem parlat de les lletres perquè són força variades, ho copsareu si remeneu una mica al youtube. En tot cas, per acabar i en resum: esperem no haver estat massa tècnics, escolteu-los altre cop i veureu que tot us quadrarà una mica més.  

Sort i endavant! 

Què fem?

Cinc recomanacions prou interessants -potser no les més comercials- per a la setmana que just comencem. Esperem que us agradin! 

Sílvia Perez Cruz

Hem de confessar que, per a nosaltres, la cantant empordanesa és una debilitat. I ens posa de bon humor saber que continua cantant. En aquesta ocasió al Teatre Municipal de Girona, dins la Temporada Alta, dijous a les 21:00h. Els preus van dels 8 als 28 euros però creieu-nos que val la pena.  

Els Pets

No podíem obviar tampoc un dels clàssics més clàssics. Ja els vam recomanar la setmana passada, però si divendres al vespre no teniu plans, us fem una proposta: visiteu la bonica ciutat de Mataró i a les onze en punt us planteu a la sala El Clap (C/ Serra i Moret, 6) per acabar la nit ben animats. Entrades anticipades a 12 € i taquilla a 18. 

Obrint pas, KOP i At versaris
Dissabte no us podeu perdre aquest concert si correu per terres gironines. En concret a Salt, a la sala La Mirona (C/ Amnistia Internacional). Actuació solidària amb els presos i preses polítiques catalanes que comptarà amb tres dels conjunts més reivindicatius de l'escena a partir de les 21:00h. Entrades anticipades a 12 i taquilla a 15 €.


Joan Masdeu
Va, aquest pels de Barcelona! Actuació especialment recomanada, ja que el reusenc presenta el seu primer disc en solitari, Casa Murada. Pels més fans de l'ex cantant dels Whsikyn's, dissabte a la Sala Apolo a les 21:00h. Afanyeu-vos a treure entrades (9€ anticipat, 12€ a taquilla)!


High Times, Baratos i La noia i el xic
Finalment, un concert amb tres grups no tan coneguts però que promet. Si voleu gresca, la teniu assegurada a Sant Vicenç dels Horts, en aquest esdeveniment enquadrat dins el Correllengua 2011. Lloc: Teatre de la societat cultural la Vicentina (C/ Rafael de Casanova, 45). Hora, 21:30h. No us el perdeu!

Els guanyadors del Sona9

Queda just una setmana per la final del Sona 9 i per això avui volem repassar els guanyadors de les últimes edicions. Per començar ens preguntem: el Sona 9 és com el Nobel, un premi que ningú és capaç de recordar el nom de l'últim guanyador, o tot el contrari?

Cal dir que el Sona9 és capaç de mobilitzar qualsevol grup  que tingui ganes de fer un bon salt al món de la música en català. D'entrada, el guanyador s’endú l’enregistrament d’un disc i la signatura d’un contracte discogràfic amb la companyia que triï l’artista (ja sabem que no és fàcil gravar un CD). En segon lloc, el grup comença una campanya publicitària per Catalunya Ràdio i TV3, a més de ser portada de l’Enderrock. I per acabar, els guanyadors fan una minigira de cinc concerts en escenaris tan importants com el Mercat de Música Viva de Vic o el Festival Acústica de Figueres.

2010 L’any de la Iaia

El grup de Vic es presentava al Sona 9 amb una proposta de pop-folck que va agradar molt al jurat del concurs. Durant l’últim any la Iaia ha aconseguit fer-se un lloc a l’escena musical catalana, han tret un disc i fins i tot han debutat al Palau de la Música en el cicle BandAutors.

2009 Mine!

Des que van guanyar el Sona9, als Mine! també els va bastant bé. Gràcies al premi van enregistrar el seu segon disc, que els ha portat a fer una gira de més de 60 concerts per dins i per fora de Catalunya.

2008 Rap de Cornellà

El 2008 va guanyar el concurs Sona 9 El Nota, tres rapers de Cornellà de Llobregat que s’allunyen del hip hop tradicional i que, a més, fan música en català. Un grup reivindicatiu i molt orgullós de la seva ciutat.

2007 Compte amb els finalistes

El premi del 2007 se’l van endur The Gruixut’s, però aquell any van ser finalistes ni més ni menys que els Manel. El rock del grup empordanès The Gruixut’s ha tingut bona acollida, de fet, són una formació força consolidada dins el panorama musical català. Ara bé, també és indiscutible l’èxit aclaparador dels finalistes d'aquell any, els Manel.

Sens dubte, guanyar el Sona 9 és un pas endavant per a qualsevol grup català. Ara bé, l’èxit depèn de molts factors i, al final, és el públic qui decideix. Dit això, molta sort pels finalistes d’aquest any!

Us deixem amb la música d'un dels guanyadors del Sona9 El Nota.

El rock més acústic

Deixem fins la setmana que ve el nostre especial Sona9 i parlem d’un grup ben consolidat, els manresans Gossos. El grup es va presentar l’any 93 com una banda totalment acústica, quatre veus, tres guitarres i un baix i no va ser fins nou anys més tard que van incorporar-hi la bateria.

En un inici, Gossos s’enquadra dins d’aquest gènere, una mica ambigu, del rock català. Al començament és un grup més relaxat que la resta, poques estridències i molta tranquil·litat. Els anys fan que el grup evolucioni i, poc a poc, incorporen nous ritmes, tocs més roquers i patrons de reggae i rap, sempre però, sota l’empremta de Gossos. Fins i tot s’atreveixen amb algun remix d’algun dels seus temes més coneguts!

Les seves lletres van des del customisme quotidià, a les cançons d’amor i desamor, passant pels temes més socialment compromesos. Tot plegat una barreja que els ha fet molt propers al públic, cosa que sol ser garantia d'èxit.

Gossos anuncien una parèntesis pel proper 2012, sense alarmismes, que el grup no s’acaba. Diuen ells mateixos que es tracta d’una aturada “saludable i natural, en cap cas la fi d’un projecte". Sigui com sigui, desitgem que tornin ben aviat per poder continuar gaudint de noves cançons i nous directes.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El concert a l’Auditori per celebrar el quinzè aniversari del grup. D’aquí en va sorgir el CD Gossos a l’Auditori, 15 anys.

El disc: Cares. És el sisè disc del grup, la tornada al català dels de Manresa. Aquest disc inclou un dels clàssics de la banda, Pilar.

La cançó: En un instant és una cançó que parteix d’un fet real, la mort d’un jove a la Festa de la Patum de Berga. D’aquesta mort tràgica, neix un dels temes més sentits del grup.

Hardcore empordanès

Seguim amb  l’especial Sona 9 i avui us presentem els segons finalistes, radicalment oposats a TheMamzelles. Ells són Alls nous piquen i aquest és el seu tema de presentació al Sona 9, L’Estel perdut. És una cançó recuperada i remodelada del seu antic grup ja dissolt Anterior Lasser i sona així.

Alls nous piquen és una banda de rock experimental, no apte per a oïdes massa delicades, amb un punt psicodèlic i amb una energia desbordant. Es presenten com una banda de rock clàssic: guitarra elèctrica, baix, teclats, bateria i cantant, però la seva música s’acosta al hardcore i al rock abstracte. Ara bé, també els hem pogut escoltar en versió acústica, molt més tranquil·la, però igualment interessant.

D’aquest grup palafrugellenc ens n’agrada la contundència, l’energia que desprenen i, sobretot, que s’hagin atrevit amb un tipus de música que no és la moda imperant, almenys en el panorama musical català actual. Nosaltres pensem que la varietat sempre és benvinguda. Alls nous piquen però, no inventen res, beuen dels clàssics catalans i, evidentment, d’altres bandes de hardcore i rock dur.

Diuen ells mateixos, i nosaltres ho subscrivim, que el seu grup és com els alls tendres, poden agradar o desagradar, però no deixen indiferent a ningú. També fan saber a tothom que els vulgui escoltar que són tan empordanesos com Josep Pla, tan surrealistes com Dalí i tan misteriosos com Josep Puntí. De moment, nosaltres pensem que encara són un grup massa jove per jutjar si ho han aconseguit, però la veritat és que ens agraden els referents que han triat.

Des d’aquí, molta sort per la final del Sona 9!