Força Dharma

La Companyia Elèctrica Dharma

Després de més de 30 anys, laCompanyia Elèctrica Dharma s’acomiadava sobre el millor dels escenaris, el Palau de la Música. Molt ben acompanyats per Roger Mas, Obrint Pas, Inspira, Mesclat, Jordi Molina i el Petit de Cal Eril, entre d’altres, l’Elèctrica posava un punt i a part a més de 30 anys de So Dharma. L’entrada d’avui, és el nostre homenatge particular.

El naixement de la Dharma s’entén dins d’un corrent estètic-ideològic, el moviment hippy, i una situació social i política particular, els últims anys del franquisme i els primers de la transició. La Companyia Elèctrica Dharma és la gran creació dels germans Fortuny; neix quan encara estudiaven a l’institut, però es consolida a la comuna situada a una masia de Girona. 

La Dharma és un grup que aconsegueix barrejar les melodies d’arrel tradicional catalanes, amb el rock provinent d’Estats Units i els ritmes africans. El saxo soprà que des d’un bon principi s’incorpora al grup recorda el so de la tenora, cosa que dóna a la banda un so molt Mediterrani, i alhora global, conegut com el So Dharma. Les posteriors col·laboracions amb cobles o amb el tenora Jordi Molina, encara accentuen més la característica mediterrània de la Dharma.

De la unió amb els Comediants neixen els concerts de la Dharma convertits en espectacles sorprenents. Són dels primers a popularitzar les cercaviles i el seu èxit rau, possiblement, en la capacitat de connectar amb el públic, encomanar energia desbordant i fer-los partíceps de la festa.  

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El comiat de la Dharma, celebrat just aquest dilluns al Palau de la Música.

El disc: Homenatge a Esteve Fortuny. És provable que sigui el disc més sentit de la Dharma, un homenatge a l’Esteve, germà i amic dels Fortuny, mort als 32 anys.

La cançó: Stella Splendens del CD, 20 anys de la Companyia Elèctrica Dharma. Un exemple de com al música medieval pot sonar ben actual. 

Ben diferent és la versió de Stella Splendens interpretada pel músic i estudiós de la música medieval, Jordi Savall. La lletra i la música estan extretes, directament, del Llibre Vermell de Montserrat. 

La vida sense tu

Us presentem el videoclip acabat d’estrenar d’Obrint Pas, La vida sense tu, del disc Coratge. Un retrat de la ciutat de València amb veu i imatges, una denúncia de la situació al País Valencià i un homenatge a tots els col·lectius i plataformes que lluiten per aconseguir petits avenços.

La vida sense tu manté la sonoritat característica dels Obrint Pas, ritmes ska i molta importància dels vent-metalls i les guitarres. A banda d’això però, és bo escoltar la cançó alhora que s'està atent a les imatges. En aquest cas, el videoclip no és només estètic, sinó que dóna un sentit complet a la cançó.

Els peixos rockers

L'entrada dels dimecres, com ja sabeu, està dedicada a un grup emergent o poc conegut. Avui us presentem Fishsounds.

Fishsounds ens agrada per diferents raons. La primera, l'atreviment de cantar en anglès (un aplaudiment per la veu, que sabem que no és fàcil). Normalment parlem de música en català, però en aquest cas farem una excepció perquè creiem que el grup barceloní s'ho mereix. Com dèiem, Fishsounds canta en anglès i és d'agrair que no es dediquin només a fer les típiques versions, arxidestrossades per tanta i tanta gent. Tot i això, els animem a continuar treient els seus propis temes, ja que això els permetrà créixer com a conjunt en la línia que ells realment vulguin.

També ens agrada la versatilitat musical que, fins al moment, han demostrat. Des del rock més potent de My generation fins a You never know what to do, que té reminiscències folk, n'hi va un tros. Aquesta elasticitat és deguda, -a banda de les qualitats musicals de cada membre del grup- a la feina de les guitarres. Si escolteu un parell o tres de temes, veureu que omplen un espai sonor molt ampli, i, a part de la funció harmònica, desenvolupen també un paper important en la textura musical per conduir-la cap a un cantó o cap a un altre. 

Aconseguir això no és fàcil, necessita temps i compenetració. A més de tenir una idea molt clara del que s'està fent. Si no, i havent-n'hi més d'una, és fàcil que cada músic tiri, ni que sigui involuntàriament, cap a l'estil que més li agradi.

Un apunt també per la bateria i el saxo. En primer lloc, la secció rítmica. Després de sentir els temes propis del grup, hem pogut observar que la bateria, a part de cimentar el conjunt, dóna un toc de personalitat que no ens desagrada, especialment amb els plats. Ara bé, com diu la meva iaia, massa sucre embafa. Creiem que una mica menys de plat donaria aire a la música i deixaria respirar un pèl més els temes. 

I pel que fa al saxo, doncs ens sembla una bona idea incorporar-lo. Els vents sempre donen un plus, tant pel que fa a les veus -principals o secundàries- com pel que dèiem abans, la textura. Tot el que sigui introduir elements nous -amb cap- és positiu. No cal que el rock es quedi estancat en la guitarra elèctrica, la bateria i la veu. Esperem que sigui un actiu creixent i que pugui aportar al grup tot allò que necessiti.

En resum, ànims i endavant!

 

Què fem?

Amics i amigues, avui us presentem 5 recomanacions per la setmana que ens espera! Tots els que pugueu, aprofiteu el pont!

Orxata Sound System, At Versaris, Arthur Caravan, Cocomo i Héctor Arnau

Podeu sentir tots aquests músics a la Sala Mirror de València el dia 28 d’octubre. Una molt bona oportunitat de sentir el particular rap dels Orxata. L’entrada val 10€ i la festa comença a partir de les 8 del vespre.

Els Pets

Els clàssics del rock català toquen a una sala de referència de la música en directe, la Stroika de Manresa. Ens hi esperen el dissabte 29 d’octubre a les 11 de la nit. L’entrada anticipada val 15€

Pau Alabajos, Cesk Freixas, Jordi Montañez, Meritxell Gené, Andreu Valor i Josep Romeu

El dissabte 29 d’octubre se’ns gira feina, perquè també podem anar a sentir el cicle de CantsiAutors de Granollers, a la Casa de Cultura de Sant Francesc. Una bona combinació de veus conegudes i per conèixer. L’entrada val 8€ i pels socis, 5.

Sanjosex i Mazoni

Vinga, que aquest és gratis eh! Els podem sentir el dilluns 31 d’octubre a les Barraques de Girona. No us perdeu la Festa Major i, sobretot, l’ambient nocturn que es cou a la Devesa. Bona música i molta festa!

Brams, Strombers, Bongo Botrako, Txarangö i Millor que res

Com que nosaltres celebrem la castanyada i no altres festes anglosaxones d'importació, us presentem el cartell de luxe de la Castanyada Rock a Piera. Serà el 31 d’octubre i hem d’agafar les entrades ràpid, que s’estan esgotant! Les podem comprar a Atrápalo.

La revolta continua

El mític grup Revolta 21 ha anunciat que plega. Ho sabem des de fa uns deu dies, quan ho van fer públic a través del seu facebook. No ens agrada que cap grup es dissolgui, però encara ens sap més greu si es tracta d'un referent dins el seu estil musical. En aquest cas, el rock més dur.

Els Revolta 21 s'han consolidat, al llarg de l'última dècada, com un dels grups més combatius dels Països Catalans. Amb un ideari fermament independentista i d'esquerres, no s'han arronsat ni han perdut mai un alt to reivindicatiu, que els acompanyarà sempre i que els defineix de manera clara i contundent. 

No va ser fins l'any 2003 que van trobar el seu lloc. El 2001 van treure Stop, la primera maqueta, i el 2002 El crit d'un poble, el primer disc. En aquests dos treballs, els músics del Penedès comptaven amb secció de vents i es movien entre estils tan diferents com el rock dur, el metal, hip hop i, fins i tot, reminiscències de reggae. Us recomanem especialment el disc, ja que la fusió és curiosa però no impossible. L'any 2003, dèiem, amb l'entrada del cantant solista Jordi Secall i l'eliminació definitiva de la secció de vents, el grup es va centrar en el hardcore, que ha estat on s'han desenvolupat millor i que els ha permès establir-se a l'escena catalana -especialment independentista- com un grup model. I fins l'any passat, que van treure Sols, el seu darrer disc.

LLETRA VS. MÚSICA

Un dels debats oberts més importants de la història de la música és el de la importància de la lletra en una cançó. Què ha de prevaldre? La discussió sobre la preeminència de la lletra respecte la música i viceversa dura des del temps de les primeres òperes. En el cas de Revolta 21, les lletres són l'element principal. El contingut reivindicatiu i polític moltes vegades queda en un segon pla en corrents com el metal o el hardcore, on la potència dels instruments i el to gairebé agressiu de la música eclipsen el text.

No ens hem de deixar enganyar, però, i hem d'intentar anar més enllà. Escoltar Revolta 21 i no fer cas del missatge que ens volen transmetre és predre's la raó de ser del grup. 

Lamparetes, batiscafos i altres accessoris

Algunes vegades ens sembla que els d’Antònia Font sacsegen el diccionari per fer-ne saltar les paraules i encadenar-les amb molta gràcia. Altres vegades ens deixen sentir històries senceres, o alguna declaració d’amor que, afortunadament, s’allunya de tots els clixés que coneixem (ells ens diran, per exemple, som a les portes de s’infern per tu, i tenc plans de futur). El que ens ha quedat clar és que l’univers creatiu d’Antònia Font és envejable.

A Lamparetes, l’últim CD d’Antònia Font fan un esforç de reducció del surrealisme per fer un disc dedicat en bona part al progrés, a les coses modernes. Sense oblidar, tampoc, un homenatge al cineasta Clint Eastwood.

Pels Antònia Font, la música no és menys important que la lletra. Tot i que algunes de les cançons poden ser aparentment repetitives, la realitat és que els mallorquins fan servir tot de recursos musicals (i extramusicals) que enriqueixen les cançons. Fixeu-vos, si no, amb la incorporació de sons dels primers ordinadors en aquest Batiscafo Katiuscas. I proveu, també, de cantar alguna de les seves cançons, veureu com la línia melòdica és més complicada del què sembla.

Tant Manel, com els Amics de les Arts, els han reivindicat com a referents de la música catalana. Independenment d'això però, tenim ganes que els mallorquins continuïn explotant tant com puguin tota la seva creativitat. Per moltes lamparetes, per molts batiscafos i, sobretot, per moltes alegries!

Un concert, un disc, una cançó

El Concert: El Concert de desembre de 2008 que Antònia Font va oferir al Palau de la Música Catalana, acompanyats per orquestra.

El Disc: Coser i Cantar. El grup mallorquí s’atreveix a editar un recopilatori de cançons acompanyats per l’Orquestra Simfònica de Bratislava. Les mateixes cançons amb una nova sonoritat. Un bon exemple sobre com fer compatibles el simfònic i el pop.

La cançó: Kalgari 88. És amb la cançó que tanquen els concerts de l'última gira. La lletra explica la història de dos patinadors que van als Jocs Olímpics d'Hivern de Kalgari 88, una història que s'allunya de tots els llocs comuns.

P.D. Per cert, impagable la versió country de Tomeu Penya del tema Alegria (Alegria revisitat, publicat per Enderrock).

Despertadors simpàtics

Un dels objectes més odiat transversalment per tota la població catalana és el despertador. Així que, per fer-nos els graciosos, us en presentem uns que ens semblen prou simpàtics. Despertadors atòmics són un grup de Solsona que funciona des de 2007 i que enguany han tret el seu primer disc, l'Ofici del rellotger. Hem triat la cançó Adagio non troppo entre totes les del CD perquè ens ha semblat prou original. Ja veureu que és una espècie de funk bastant aconseguit.

I per si us agrada la música i voleu saber què significa realment el terme Adagio non troppo, us recomanem també el vídeo següent: