12.3.13

El retorn d'Obeses

Obeses ha tret nou disc, Zel,  i nosaltres que ho aplaudim. Ja vam dir en la crítica del seu primer treball que el nostre país necessita més músics que cantants i, indubtablement, Arnau Tordera i els seus companys pertanyen a la categoria de músics. Ara que ja fa unes setmanes que corre, i després de poder-lo pair, us el presentem.


Text: Albert Tomàs

Hem triat El debat per començar perquè ens ha semblat una mostra de l'originalitat amb què treballen els Obeses i que ha quedat perfectament plasmada a Zel. No només a nivell de lletra, sinó també conceptual, de format i musical. De les lletres del disc, poca cosa en podem dir que no es desprengui d'elles mateixes. Acidesa, dobles sentits, ironia, subtilitats... Una gran feina poètica, sens dubte. Però en la nostra modesta opinió no són les lletres allò que fa Obeses un dels grups més potents del moment -al cap i a la fi, el sentit de les lletres sempre és discutible-, sinó la riquesa harmònica, melòdica i formal amb la què basteixen els temes. 

El grup de Tona aprofundeix en la seva incursió a la diversitat de gèneres -que ja havia iniciat al primer disc -utilitzant formats tan diferents com una sardana a La ben plantada o un melisma a Melisma (perdoneu la tautologia). El melisma o cant melismàtic consisteix en cantar una línia melòdica en una síl·laba aguantada. Normalment el melisma s'identifica amb el cant gregorià, propi de l'Edat Mitjana, però de fet és una tècnica que ha estat repescada al llarg de la història de la música. En aquest cas, els Obeses han fet la quadratura del cercle: un melisma que es diu Melisma i la lletra del qual és melisma. 

Zel és ple de referències intermusicals. A banda d'aquestes dues que ja hem esmentat, i d'algunes altres -una habanera, influències gitanes...- ens agradaria destacar el Quartetto buffo di pollame, un diàleg genial entre quatre animals -ei, literalment- com a resposta al Duetto buffo di due gatti, de Rossini, que van incloure al seu primer disc. Destaquem aquesta cançó perquè ens sembla un exemple molt clar de com Obeses posa tot un conjunt de coneixements i recursos musicals al servei d'una idea. El tema comença amb una introducció un punt trista -exemple d'ús de tonalitat menor- que anuncia com pot anar la història. Continua amb els quatre animals, intuïm que un ànec, un pollet, una gallina i un gall que mantenen un diàleg còmic amb onomatopeies -exemple de com es pot composar un gran tema sense lletra-, reforçat per un element rítmic marcat i un acompanyament de vent metall especialment encertat. 

A la part central, quan apareix el caçador, hi trobem un sèrie de tritons. El tritò és un intèrval entre dues notes a distància de tres tons. L'exemple és clar és la sirena d'una ambulància. A la nostra cultura musical, aquest intèrval indica perill, tensió. Al Quartetto, el caçador dispara, hi ha perill i per tant sonen tritons.

No és la nostra intenció ara parar-nos a analitzar compàs per compàs la música d'Obeses, però el que volem dir és que agrada i molt la complexitat i versatilitat amb la qual treballen, gairebé única al nostre país. Això també té un component negatiu: els directes poden ser força complicats per la quantitat d'instruments,  segones veus i la gran feina d'edició del disc posterior a la gravació. 

I per acabar, una crítica positiva i una altra de negativa. Obeses ha fet un pas endavant sobretot en l'evolució interna dels temes, que és el que potser trobàvem més a faltar al primer disc, Obesisme il·lustrat. A Zel, l'únic tema que potser es queda una mica estancat és precisament Botifarra amb seques, el single del disc (i sembla ser que força escollit per a la promoció). Botifarra amb seques és una descàrrega brutal d'energia, però igual que passava en alguns casos d'Obesisme il·lustrat, el tema té una idea musical central -una gran idea- tancada, acabada, i l'única manera de fer avançar la cançó és fer voltes sobre ella mateixa.

En resum, i per qüestió de gustos personals, nosaltres ens quedem amb el Quartetto, El Debat o Correm! per davant de Botifarra amb seques, encara que, malgrat tot, sembla que el tema té força èxit. Augurem un present i futur molt prometedor a Obeses!

5 comentaris:

  1. Anònim12.3.13

    Amb tot el respecte infinit, ja que musicalment sou del millor que s'ha fet en aquests últims temps; un grup no és només la tècnica. Són les formes, és el valor que transmet, els missatges, la posada en escena, la imatge, etc. I, de bon rotlloi, el que per mi és més important, les LLETRES no estan, ni molt menys, a l'alçada de l'excel·lència musical. Les Lletres d'ambdós discos crec que són molt fluixes. (No sé que dir de les formes, l'actitud xulesca, etc. ja que no sé si és un paper o no.. però no ajuda. Molta gent m'ha dit que no us escolta al veure'us tant xulescs)

    Tècnicament, crec que sou el millor que s'ha fet mai a casa nostra. La vostra música, amb bones lletres i amb una actitud més humil; seríeu un dels millors grups que he escoltat.

    Molta música!
    Oriol.

    ResponElimina
  2. Anònim12.3.13

    Jo crec que són i de bon tros, el bo i millor del panorama musical català, en música, però també en la lírica. He escoltat el directe i el disc amb atenció. Les lletres, les ironies, les rimes, encaixen a la perfecció amb les melodies i s'esdevé una autèntica simbiosi entre els mots i les notes que com a espectador t'acosta a gaudir de jocs de malabars entre notes i paraules; sempre la nota adient per cada mot, sempre la rima adequada a cada frase.

    Heu descobert la subtilesa de la lletra de Melisma? un tema que es canta a ell mateix. O... de l'ombra sols fuig en la nit:
    Emprenc el meu camí
    cap a la gran batalla,
    i els que han dubtat de mi,
    els deixo a la muralla.
    Aquest pas és ben ferm.
    Qui gosi aturar-me
    caurà al bell mig de l'erm,
    vençut pel cop d'una arma.

    O els molts "nostrats" que casen a la perfecció amb La Ben Plantada:

    Ja són molts anys però el seu dol no amaina
    la llarga nit mai no veu l'albada.
    desperta-la, que té pressa per ser amada.

    Cada tema amb la senzillesa o complexitat lírica que necessita.

    Segur que sota aquesta suposada actitud xulesca, que jo en diria més aviat burlesca, hi ha un rerefons meditat, al igual que la seva música i les seves lletres.

    ResponElimina
  3. Anònim14.3.13

    Doncs m'hauré d'escoltar millor les lletres del 2n disc. Ho tindré en compte! ara, igualment, no deixo de dir que mai he vist a Catalunya res semblant a nivell tècnic.

    Són un puntasso, llàstima que això de la tècnica o la qualitat musical no s'entén ni es valora a Catalunya. Sinó mai s'haurien escoltat molts dels grups que Enderrock promociona cada dia, i encara no sé per quin interès...

    Endavant Obeses.

    Oriol.

    ResponElimina
  4. MAI no hi ha hagut al nostre país res igual. L'actitud xulesca és un paper que juga l'Arnau, segur. Les harmonies i l'estructura d'algunes cançons (sobretot les de "burlesque") recorden i molt Queen, grup en què reconeixen haver-s'hi emmirallat. Algunes cançons semblen tretes d'un musical. Crec que cal saber una mica de música per apreciar aquestes cançons. I atès que de cultura musical en aquest país no n'hi ha gaire, aquest grup, que fa cançons no comercials, no sé si aguantarà gaire, la qual cosa serà una llàstima. Pr cert, l'havanera jo l'he trobat belíssima!

    ResponElimina
  5. Tot, tot m'ha semblat genial. No és gens fàcil fer un disc així i calen molts coneixements musicals per a poder-ho fer. A mi, que sóc músic, em meravella poder sentir en un sol disc tanta varietat d'estils, harmonies i maneres de dir les coses. Si m'he de quedar amb un tema, l'havanera "Com la sal al mar" em va emocionar des del primer moment, i en directe és un moment de calma espectacular.

    Seguiu així, "Obeses". Espero que tingueu llarga vida musical!

    Pep Torras

    ResponElimina