Visca el submarinisme

Llengua, escola, immersió… són paraules tristament d’actualitat. Màrius Serra ja va cridar ben fort un Visca el Submarinisme!, l’11 de setembre d’aquest any. Els Ix! tampoc es volien quedar enrere i ja preparen un nou CD que porta per títol Immersió. I qui són els Ix!? Doncs un grup que porta el segell de Cadaqués, una colla de valents que s’atreveixen a produir-se els CDs, aquesta vegada, tot s’ha de dir, amb l’ajuda de Verkami i el sistema de micromecenatge. Coneguem-los una mica més!

Els Ix! van néixer el 2007 al Taller 11 de Cadaqués, una associació cultural que promou l’art contemporani. Es presenten amb una formació musical pròpia del pop-rock convencional, veu, guitarra elèctrica, teclats, baix i bateria. La música que fa aquest grup però, va des de cançons més acústiques fins a l’electrònica, sense oblidar la faceta roquera. Van començar amb una vena bastant punki i, de fet, la bateria encara conserva un aire contundent.  

Diuen que les cançons les componen entre tots, i es nota, perquè tot i que la marca del grup és present a tota la música que fan, els Ix! pertanyen a aquell tipus de bandes difícilment classificables. D’altra banda, l’arquitectura sonora està molt ben dissenyada. Bateria i baix constants, fidels. Guitarra plena i cuidada. Teclats soldadors i veu amable. La combinació està feta amb bon gust i dóna personalitat.

Finalment, volem destacar també les lletres del grup que juguen amb els sons i les paraules. Un bon exemple és la cançó Ràdio, ens agrada l’ambigüitat entre som riures i somriures, som rius i somrius.

Molta sort amb el nou disc!

Un disc, una cançó

El disc: Autòmat Infinit és el primer disc que van treure els Ix!, l’any 2008. Amb ell van aconseguir fer-se un lloc dins del panorama musical català.

La cançó: El bosc que pertany al disc Autòmat Infinit. Un bon exemple de què és la música d'Ix.

Tots menys tu!

Els Catarres es proposen anar més enllà de Jennifer i aquesta setmana presenten nou disc. Per això la cançó de la setmana la dediquem a aquest trio tan peculiar: us presentem Tots menys tu.

Tots menys tu sona rítmica, festiva i optimista, unes característiques que ja formen part del trio d’Aiguafreda. A part dels instruments que els Catarres ja portaven de sèrie ( guitarra,  contrabaix i una acordió) aquesta cançó incorpora també la bateria. A més els contratemps rítmics, constants durant tota la cançó, contribueixen a donar un to de ska suau.

També hem trobat interessant el videoclip que han gravat els Catarres, una petita història d’uns personatges que fan que la vida de les altres persones sigui una mica més alegre. Una al·legoria a la música dels Catarres? Qui sap...

Tranquilitzants bipolars

Arriba el dimecres i això vol dir que parlarem d'un grup emergent. La setmana passada us vam presentar Purkije, una bona dosi de hardcore. Per això avui us proposem un grup totalment oposat al de les terres de l'Ebre: ells són Llumia. 

Pels qui no els conegueu, Llumia van ser semifinalistes del Sona 9. Van entrar a la fase de 9 en lloc dels Catarres i sort que ho van fer! Si no, ens haguéssim perdut un dels projectes amb més personalitat del concurs. Finalment però, es van quedar a les portes de la gran final. Llàstima, perquè no tots hi cabien. Malgrat tot, ens han sorprès, i és per això que us en direm quatre coses.

Primer, la tranquil·litat que transmeten. Escolteu per exemple Indret. El to reposat de moltes de les seves cançons ve donat per diferents factors. Una bateria reduccionista amb pocs timbals i l'ús d'escombretes, guitarra acústica, flauta, teclat sense estridències i corda fregada. En concret, un violí i un cello. Grups de referència com Antònia Font han apostat per la sonoritat simfònica i hi ha una tendència més o menys generalitzada d'anar incorporant, ni que sigui de manera puntual, intruments de corda -The Mamzelles en són un altre exponent.

La plenitud del cello fa gruixut el conjunt, mentre que el violí aporta nitidesa. Però resulta que Llumia són (una mica) bipolars. I el que podria semblar un grup enquistat a l'estil acústil més asserenat es transforma en una proposta de folk tradicional molt interessant. Aprofitant el violí i la flauta i canviant radicalment la percussió, els de la Floresta fan un gir de 180 graus a la seva música. Així, podem trobar cançons com La platja. L'heu d'escoltar fins al final si voleu veure de què parlem. Hem de reconèixer a Llumia una cosa que no gaires grups de folk fan: tocar folk. No alguna cosa que se li assembli. Els últims anys hi ha hagut un auge considerable d'aquest estil, però poques formacions el respecten.

Esperem doncs, a veure com aquest projecte tan personal progressa. Només podem recomanar perseverància i tenir una línia clara a seguir. 

PD: Felicitats a Tomàs de los Santos pel IV premi Miquel Martí i Pol! Escolteu-lo aquí. 

Què fem?

Avui dimarts cinc recomanacions pensades per tota la setmana. Pels afortunats que hi pogueu anar, gaudiu-les molt! 


Surfing Sirles i Esperit!

Aquest dijous, dins el festival Temporada Alta, podeu escoltar a la Sala Platea-Tourmix de Girona els grups Surfing Sirles i Esperit!. Les entrades anticipades valen 6€ i a taquilla, 8. No us ho perdeu!

Obrint Pas, Kòdul i Ebri knight

El divendres 2 de desembre, a Valls, teniu l’oportunitat de sentir Obrint Pas en acústic, un format no gaire habitual en aquesta banda. A més, també podreu escoltar l’ska de Kòdul i el rock cèltic d’Ebri knight. Tots aquests grups donen el tret de sortida de les Festes Anyals de la Colla Jove Xiquets de Valls. No us perdeu la combinació de festa i castellers! L’entrada és gratuïta.

Catarres i Llumia

Aquest divendres, a la Sala Stroika de Manresa, toquen els Catarres i Llumia,  grup finalista del concurs Sona 9. Una bona oportunitat per descobrir les cançons dels Catarres, més enllà de Jennifer, i també de conèixer Llumia, un grup amb futur dins del panorama musical català. Les entrades anticipades valen 8€ i a taquilla, 10. 

Cesk Freixas

Un altre concert per divendres! El Casal Boira Baixa de Manlleu celebra el 9è aniversari i ho fa amb l’actuació del cantautor Cesk Freixas. No us oblideu de consultar els altres actes de celebració. L’entrada és gratuïta, no us el perdeu!

Amelie

Aquesta banda que té nom de pel·lícula toca aquest dissabte 3 de desembre, a les 8 del vespre, al Museu del Rock. Us ho recomanem!

El repte

Així ha titulat el seu nou disc Paul Fuster, un músic que de moment definirem com a peculiar. Potser pel seu nom no us sona, però és possible que el recordeu per una escena al programa de TV3 El Convidat dedicat a Gerard Quintana. Però tornem al tema. Avui us presentem un individu d'arrels catalanes, que va néixer als EUA i que finalment s'ha decidit a cantar en la llengua de Joanot Martorell (o d'Ausiàs March, segons a qui li preguntis).

I qui coi és Paul Fuster? Bona pregunta. Tenim ganes de descobrir-lo en català. Però com que el nou disc no arribarà fins al gener us intentarem explicar tan bonament com puguem el que sabem fins ara.

Hi ha qui el coneix pels seus treballs en format LP, cal destacar. No sabem si per voluntat retro o per ser el CD una cosa ja antiquada. Potser us sonarà un dels temes més coneguts que ha tret Fuster, Montserrat. Però més enllà de l'estil rock-folk-independent, el músic de Minnesota s'ha submergit en el funky, el blues, el punk, fins i tot el hip-hop... Clarament influenciat per tots aquests corrents, ens agradaria destacar alguns aspectes de la seva música, que fa més d'una dècada que està en evolució constant.

En primer lloc, no és un cantautor de guitarreta i fot-li. Darrere la seva música hi ha reflexió i selecció d'idees musicals. Cada cançó culmina un procés de treball que es veu manifestat en el resultat final de la següent manera: ni hi sobra ni hi falta cap nota. Feu-ne la prova. Mireu d'escurçar algun dels seus temes i veureu que, en la majoria dels casos, és gairebé impossible.

Aquesta reflexió no ve sola, però. És acompanyada per la preocupació d'aprendre i interioritzar la música. A banda del seu instrument principal, que és la guitarra, Fuster ha acumulat coneixements sobre percussió. I això es nota escoltant algunes de les seves cançons, que introdueixen instruments més exòtics que no pas el bombo i els plats, omnipresents i monopolitzadors de la secció rítmica de tants i tants grups.

A Fuster l'hem vist també amb un projecte de música experimenta: Proton-proton. Entre d'altres convencionalitats, consistia en utilitzar materials reciclats per a construir-se les guitarres. Doncs endavant. Ho hem dit anteriorment i ho continuem sostenint: l'experimentació és bona per a l'art i per a la cultura.

I resulta que ara treu disc en català. Tot un repte, sí senyor. I més tenint en compte la qualitat que corre pel nostre país. Un projecte tan arriscat com el seu segur que no deixarà indiferent.

Amb caràcter japonès

Comenceu a encarregar sushis perquè avui us parlarem d’un grup amb nom japonès que fa música en català, Mishima. El nom és un homenatge a Yukio Mishima, un escriptor nipó molt versàtil. De moment però, el deixem per un altre tipus de bloc.

Els Mishima de Barcelona fan una música d’estil pop independent, molt minimalista. A cavall entre l’indie i la cançó d’autor, també s’inspiren en un grup islandès que ha fet fortuna, els Sigür Ros. Els Mishima fa alguns anys que trepitgen escenaris, van començar el 1999 en anglès fins que el 2005 van treure el primer disc en català.  I de moment, s’hi han quedat.

Tot i el nombre considerable de músics que hi ha sobre l’escenari (guitarra, baix, teclats, bateria i veus) les cançons de Mishima sonen totalment depurades i sòbries. El tempo pausat, sumat al to greu del cantant, contribueix a la construcció d’unes cançons aparentment senzilles, però amb una solidesa musical remarcable. Podríem dir que els Mishima fan bo el tòpic “més és menys”.

Les lletres dels Mishima es caracteritzen per un marcat to literari, en cap moment són un element trivial de la cançó. En el seu últim disc, per exemple, les lletres són veritables poemes que mantenen, en tot moment, l’estil que defineix el grup.

Us animem a escoltar un grup d'aquells que fa que la música catalana sigui cada vegada una mica més rica.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El concert a la Sala Apolo del juny de 2010. Les crítiques immillorables i un públic fascinat van completar una nit màgica.

El disc: Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005) Va ser el primer disc en català d’un grup que fins llavors havia cantat en anglès. Des de llavors, Mishima ha anat creixen en popularitat i qualitat.  

La cançó: Un tros de fang, inclosa en el disc Set tota la vida. Una de les cançons més conegudes de Mishima i una bona mostra de com és la seva música.

Crida!

La cançó de la setmana a l'Està Sonant és justament aquesta, Crida, del grup igualadí Faèrica. Concretament, pertany al seu segon CD -a les botigues des de l'estiu-, Morfeu i Julieta, editat per Picap. 

Ens agradaria destacar un parell de coses d'aquest vídeoclip. En primer lloc, el caràcter de la música. Faèrica aconsegueix, a través d'un so de guitarra electrècia moderna i de bateria més aviat dura, transmetre força i molta energia des d'un bon inici. Però cap a la meitat de la cançó veureu que el to baixa: predomini del piano i canvi de registre de la guitarra momentàniament per començar a créixer i tornar a agafar amb contundència el tema inical fins al final. La lletra coincideix amb aquest procés i fa que finalment obtinguem una estructura interna molt efectiva. 

I per acabar, un apunt per a qui hagi produit el vídeoclip. Ens sembla molt ben trobada la combinació de música i imatges i creiem que és un producte ben acabat i que ajuda a realçar el caràcter de la cançó.