Està sonant és un blog dedicat a la música catalana. Hi tenen lloc grups consolidats però també els que acaben de començar. Un espai de trobada de la música feta a casa nostra. Gràcies per passar per aquí!
Havia estat
l’amo dels teclats de grups com Sopa de Cabra, Glaucs i Lax’n’Busto, però
aquesta vegada Eduard Font s’ha quedat sol dalt l’escenari, davant del públic
de casa seva, a Torroella de Montgrí. Potser per això, se’l notava tímid o
potser, simplement, perquè cadascú és com és.
Text: Aina
Amat
Eduard Font
ha tornat als escenaris amb un primer disc en solitari acabat d’estrenar, 30
milions d’anys llum. Durant tres anys ha gravat pràcticament sol, només amb
la col·laboració del músic Jesús Rovira.I és que si
alguna cosa podem dir d’aquest músic, sense por d'equivocar-nos, és que és
sorprenentment polifacètic. Acostumats a veure’l davant d’un piano, ens va
sobtar la varietat d’instruments que és capaç de tocar tot sol: teclats,
guitarra acústica, guitarra elèctrica, violí i fins i tot trompeta. Sense
comptar, és clar, amb una veu càlida que alguns descobríem per primera
vegada.
El concert
combinava temes propis amb cançons d’altres grups, com Motorhead. Una barreja
de català i anglès, de clàssics del rock barrejats amb balades tranquil·les i
cançó d’autor. Se'l veia a gust assegut a la banqueta dels teclats, tot i que
també es defensa molt bé amb la guitarra. En canvi, se'l notava una mica més
incòmode interactuant amb el públic, com si trobés a faltar la companyia d'una
banda de rock, on la responsabilitat de "fer-ho bé" queda més
repartida.
No voldríem
acabar sense fer un reconeixement a "la Sala" de Torroella de Montgrí
i, per extensió, a tots aquells bars, pubs i restaurants que encara creuen en
la música en directe. Gràcies!
"No tinc nòvia" és un grup nou, ple de músics experimentats. Es nota per la maduresa de les cançons i la qualitat musical. Si els demanes que es defineixin ho tenen clar: "som un grup inde, independent absolut".
Per comprovar com sonen en directe, els podeu escoltar el dia 22 de març a la sala Mític de Reus, el 23 a la sala Les Paul, a Lleida i el 4 d'abril a la Sala Sidecar.
Mentrestant podeu començar escoltant el single, "Un dia qualsevol de setembre", inspirat en el setge de Barcelona de 1714.
Text: Aina Amat
El nom del
vostre grup crida l’atenció, això de “no tinc nòvia” d’on ha sortit?
Jordi Vives: Ens va costar molt trobar un nom. Estàvem a
punt de treure el disc i encara no en teníem, de fet, no és idea nostra. Tenim
una amiga que ens va dir: “en el món del rock qualsevol nom és vàlid, com si
vols dir que en Micky no té nòvia”. Llavors vam decidir escurçar-lo i no fer-lo
tan personal i ens vam quedar amb el "No tinc nòvia".
No sé si la música agradarà o no, però almenys el nom queda. De fet però, el més important és la música.
Ja teniu el
primer treball discogràfic, “Mil direccions” a punt de sortir. Com ha estat el
procés?
J: El procés ha estat molt divertit. Vam
agafar unes quantes cançons que ja teníem, d’altres noves i vam buscar un
productor. Després vam començar a produir les cançons, vam reunir un parell de
músics més i vam anar a gravar a un estudi. Com que trobar una companyia de
discos és molt complicat vam decidir auto editar-ho. El món de la música va cap
a l’autogestió, després les grans companyies es quedaran amb els grups que hagin tingut més èxit.
"El món de la música va cap a l'autogestió"
Què hi trobarà
la gent al nou disc?
Micky Laborde: Hi trobarà les nostres cançons.
Sobretot lletres que parlen d’experiències pròpies, d’amor i de desamor, de
sentiments, d'emocions...
Precisament el
single del disc parla d'una guerra!
M: És
l’excepció!
J: La cançó està inspirada en un llibre que
vaig llegir sobre el setge de Barcelona el 1714. Ja estava escrita des
del 2010 i musicalment ens agradava com funcionava. Per això vam decidir que
fos el single.
La imatge del
videoclip del single és molt narrativa, és això el que buscàveu amb el videoclip?
M: El videoclip és una petita història, intentem transmetre la
por que poden tenir tres nois sols enmig d’una guerra. Al director del videoclip li vam demanar que agafés referències de La delgadas línea Roja de Terence Malick Sou capaços de
definir-vos en algun estil?
J: Nosaltres som un grup inde, independent absolut.
Fem rock, però el disc té moltes tessitures.
Es parla molt
de la crisi de la música, des de la perspectiva d’uns músics que ja fa anys esteu
en aquest món, com ho veieu?
J: El món de la música ha canviat moltíssim en 10
anys. Abans l’única manera de tirar endavant un disc era a través d’una
companyia de música, en canvi ara tothom s’ho organitza a la seva manera, i
això seguirà evolucionant. La cultura de la música seguirà viva, però s’haurà
d’organitzar d’una altra manera.
M: Estem en un país que la cultura no està gens
valorada.
"La música seguirà viva, però s'haurà d'organitzar
d'una altra manera"
I a part de la
indústria discogràfica, com estan les sales de concert?
M: Si vols tocar has de pagar. A més, els músics que
ens acompanyen són professionals i han de cobrar. Nosaltres ens ho paguem tot,
però fins a un límit.
J: Si ara mateix a Catalunya hi ha música és perquè
els músics l’aguanten. A més, la música que es fa és original, hi ha un
ventall molt ampli. L’èxit però, depèn de tercers, de si els agrades o no, de la
idiosincràsia...
M: Si segueixen havent-hi músics és perquè som uns romàntics!
Per acabar, els demanem que triïn un concert, un artista i una cançó. Apunteu-vos les recomanacions perquè aquests nois han escoltat molta música!
Concert: J: El de The Smithereens a Barcelona/ M: El de l'Alicia Keys, em va impactar que una noia tan jove tingués tan de talent.
Artista: M: Siamese Dream, sobretot el disc Smashing Pumpmkins.
Cançó: J: Everybody's got something to hide except me and the monkey de "The Beatles"/ M: Secretly del grup Skunk Amansie
