Compromís i denúncia

Lletres compromeses i sonoritat contundent. El hardcore no és l'estil predominant a dia d'avui a Cataunya. Però hi ha una sèrie de grups que estan treballant bé en aquesta línia i a l'Està Sonant us en volem parlar. És el cas dels Alls Nous Piquen -finalistes del Sona 9- i també dels protagonistes d'avui: Purkinje.

Tal i com succeeix en el hardcore, bateria i guitarres tenen un paper destacat a Purkinje. Juntament amb el baix, creen l'atmosfera tan característica que identifica clarament aquest l'estil. I entremig, la veu. Fins aquí, res nou, no descobrirem la sopa d'all. Hauríem de matisar, però, que Purkinje no és del hardcore més dur que hem sentit, i segurament el pes de la lletra és major que no pas en altres grups. 

Per afirmar això ens basem en dos motius. Primer: hi ha molts grups de hardcore que no calibren bé el volum dels instruments i la veu queda en un segon pla. Molts cops no s'entén el què diu i algunes vegades costa sentir-la. Ja sabem que tot això forma part de l'estil, però una lletra que no s'entén no té sentit, i una veu que no se sent, encara menys.

I segon. El contigut de l'element líric en Purkinje és un valor per si sol. Amb un to clarament reivindicatiu i de denúncia social, aquest grup de les terres de l'Ebre toca temes candens i no s'arruga davant de res. En això només els podem aplaudir: la música també és una via per fer política i per fer sentir la veu d'aquells que no compten amb cap altra plataforma mediàtica. Hem de dir que les lletres de Purkinje ens han recordat força a les de Soziedad Alkoholika i Piperrak i, salvant la diferència d'estils, d'Ska-p, que també van utilitzar la música amb la finalitat de plantar cara al sistema establert i les injustícies socials que genera.

PD: Purkinje, en l'àmbit científic, són un tipus de neurones. Si voleu aprofundir en el significat del nom del seu nou disc, Bukkake Social, podeu fer-ho clicant aquí. La pregunta és obligada: què coi passa per les neurones d'aquests nois?

Què fem?

Arriba el dimarts a l'Està Sonant (i també a la resta del món) i per tant us oferim les cinc recomanacions imprescindibles per a aquesta setmana. No us ho perdeu!


Obeses
La sala Luz de Gas B (C/ Muntaner, 246, Barcelona) acull dijous un dels concerts més interessants de la setmana. Obeses tocarà pels socis del TR3SC, i per tant les entrades són amb invitacions. Afanyeu-vos si no us ho voleu perdre! 


La pegatina
La rumba més rumbera arriba divendres a Terrassa, concretament a la Faktoria d'Arts La Rasa (C/ de la rasa, 64-66) a les 22:00h. Les entrades costen 12 euros anticipades i 14 a taquilla.  


La Locomotora Negra
En motiu del 43è Festival de Jazz de Barcelona, el jazz més pur de la Loco aterra al Palau de la Música (C/ Palau de la Música, 4-6). Si us agrada la música negra nord-americana, aquesta cita és ineludible. Entrades de 18 a 48 €, no us en quedeu sense!


Nyandú i Virus
Els estruços tornen a casa després de guanyar el Sona 9 d'enguany. Tocaran a la Festa Major d'Oristrà (que divendres comptarà amb Rauxa) juntament amb Virus. El concert tindrà lloc a la Sala Polivalent, a la Plaça de Catalunya a les 23:30h.


Manel
I per acabar, Manel continua tocant per les ciutats catalanes. Dissabte els trobarem a Granollers, al Teatre Auditori (C/ Torres i Bages, 50) a les 22:00h. Les entrades van escasses!

Unint poesia i música

La música i la poesia catalana. Els Premis Miquel Martí i Pol, promoguts per Lluís Llach i patrocinats pel Celler Vall Llach, intenten unir aquestes dues arts en una de sola. Nosaltres pensem que la lletra és un element fonamental de les cançons i més encara quan la música serveix per popularitzar la poesia.

Aquesta setmana hem conegut els finalistes de la IV Edició d’aquest certamen, potser artistes poc coneguts, però que han demostrat qualitat musical i sensibilitat a l’hora de musicar els poemes. Ells són Guillem Soldevila amb el poema Teoria de l’absència de Ponç Pons; El Petit de Cal Eril amb Decapitació I de Pere Quart; Kibor amb Tarongina d’Apel·les Mestres; Tomàs de Los Santos amb Homenatge Anònim XV del valencià Vicent Andrés Estellés; Yacine&The Oriental Groove musicant Nodreix l’amor de Joan Maragall i Imma Ortiz amb el poema A mig aire de Miquel Martí i Pol.

El 29 de novembre es coneixerà el guanyador, premiat amb 5000€ i una escultura original de Josep Bofill. Aquest dia també es presentarà un llibret i un CD amb els millors poemes musicats del 2010 i 2011.

No volem acabar sense recordar els cantautors de la generació de la Nova Cançó, els primers que van unir poesia catalana i música, els precursors d’una tendència que, en certa manera, s'ha mantingut fins ara. Lluís Llach, per exemple, va musicar molts poemes de Martí i Pol, com aquest Cafè Antic; Raimon va popularitzar els poemes d’Ausiàs March; Maria del Mar Bonet va traduir Rosalía de Castro en aquesta Ombra Negra i Ovidi Montllor va dedicar tot un CD a Salvat Papasseit.

Us deixem amb Corrandes d'exili, de Pere Quart, interpretada per Lluís Llach

Molta sort a tots els finalistes!

Fents amics

Fa pocs dies els Amics de les Arts anunciaven el nom del seu pròxim CD, “Espècies per Catalogar”. Del disc en sabem poca cosa i per això, mentre no arriben novetats, ens proposem conèixer-los una mica més.

Diuen els Amics, que el títol del nou disc defineix bé la globalitat del CD. La veritat és que nosaltres pensem que també els defineix bé com a grup. Ells són, sens dubte, una espècie per catalogar. Se’ls etiqueta dins d’un estil pop-folk-indie, però el concepte és tan ampli que les paraules es queden curtes a l’hora de descriure la seva música.

Els Amics de les Arts van néixer com un quartet poc convencional, una guitarra acústica, una elèctrica i uns teclats. I el que és més important, quatre veus. Els Amics no tenen un cantant, en tenen quatre, sense protagonismes. A l’última gira han incrementat el nombre d’instruments amb la incorporació de la Bed & Banda, una formació de vent metall que els dóna una base harmònica més sòlida i una major riquesa musical. Pel següent disc els Amics incorporen un baix elèctric que també els seguirà a la gira.

No volem acabar sense parlar de les lletres d’aquest grup. D’entrada ens agrada l’utilització que fan d’expressions populars catalanes, la ironia, la introducció de diàlegs entre les cançons, els jocs de paraules i els de sons, com en aquest Exercici seixanta. Els seus concerts, a més, són plens de monòlegs humorístics que introdueixen les cançons. Hi ha qui diu que haurien de cantar més i no parlar tant. A nosaltres però, ens sembla que l’èxit del fenomen Amics no només és de la música o de les lletres, sinó de l’espectacle en conjunt.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: Els Amics de les Arts al Palau de la Música, celebrat al març d’aquest mateix any, amb ple total de públic.

El disc: Bed&Breakfast és l’últim disc i, sobretot, el que els ha portat a l’èxit. A més, van editar una edició especial amb les cançons de l’anterior CD, Castafiore Cabaret.

La cançó: Ens decantem per Armengol, una cançó amb una de les lletres més originals dels Amics. Si us avorriu, podeu comptar quants animals hi surten.

Dolces havaneres

Sílvia Pérez Cruz  i Javier Colinas acaben de guanyar el Premi Arc 2011 de Jazz i Blues. Per això ens fa molta il·lusió que la cançó de la setmana l’interpreti la cantant palafrugellenca. En aquest cas no canta blues ni jazz, sinó una havanera.

Vestida de nit és una havanera que va compondre Cástor Pérez, el pare de la Sílvia, i que solien interpretar junts. Segurament per a ella la cançó té un valor sentimental incalculable. Pels que l’escoltem, la cançó és emoció i pell de gallina.

La varietat d’estils i el domini de la veu són la millor carta de presentació de Sílvia Pérez Cruz. En el cas de l’havanera, ens atrevim a dir que la cantant, juntament amb Els Cremats, ha aconseguit actualitzar un gènere musical que corria el risc d'estancar-se.

Acidesa

Després de la ressaca del Sona 9 tornem a la nostra activitat habitual dels dimecres: descobrir nous talents o grups amb projecció que creiem que poden tenir futur. Aquesta setmana us parlarem d'Àcid Úric. 

Abans de res, us recomanem que passeu per la seva pàgina web i mireu d'escoltar-los una mica. Ja ho hem expressat en altres ocasions, però ens reafirmem en la defensa d'aquelles bandes que decideixen penjar la seva música a internet de manera gratuita. 

A banda d'això, Àcid Úric ens ha sorprès. Es tracta d'un projecte que no concorda amb la moda pop-folk dels últims anys, sinó que aposta radicalment pel rock. El que volem dir amb això és que han anat a buscar la seva raó de ser a l'arrel del rock modern: els anys 70 (que no té res a veure amb el primer rock dels 50). A continuació desenvolupem els motius que ens porten a afirmar això.

En primer lloc, la guitarra elèctrica retorna a la sonoritat més roquera, que d'altra banda li és pròpia i que havia perdut pes a casa nostra. Torneu a escoltar un parell de cançons i ho veureu clarament. Un altre element significatiu és la bateria. Per una banda, per la utilització en molts casos de ritmes ràpids, que acceleren el caràcter de la música i ajuden a crear l'amosfera del rock més genuí. D'altra banda, aquesta sensació es completa amb la sonoritat dura i seca dels diferents timbals que componen la bateria.  

En un moment en què la música acústica predomina a Catalunya, és atrevit llançar un projecte d'aquestes característiques, però creiem que es parlarà i força d'aquest grup. Perquè Àcid Úric es marca una línia d'actuació clara i no la deixa. No volem dir amb això que no siguin polivalents, sinó que tenen un estil al cap i executen les seves cançons de manera coherent. Ens agrada la seva determinació perquè és el que moltes vegades trobem a faltar d'un grup.

I un apunt per les lletres. Força acidesa, hem de reconèixer, i un missatge contundent. Des de l'Està Sonant valorem molt l'aspecte líric perquè avui en dia estan integrades a la música. Les cançons tenen una raó de ser, i les lletres en són gran part del motiu. L'originalitat i la voluntat d'implicació social són dos valors positius que creiem que Àcid Úric concentra.

Esperem que segueixin creixent i que treguin, cada cop més, temes propis.

Àcid Úric: Últim Anònim, en directe al Mercat de la Música Viva de Vic

Felicitats a tots!

Els guanyadors i finalistes del Sona9

El Sona 9 ja té guanyadors. El grup osonenc Nyandú va ser qui es va endur el primer premi després d’una final ajustada on vam sentir música d’alta qualitat. Des d’aquí, però, volem felicitar Bremen. Per trencar el gel com ho van fer, que no és fàcil. Ens va agradar especialment l’últim tema, que va culminar l’efervescència creixent amb què van tocar els barcelonins.

Volem felicitar Alls Nous Piquen, perquè després que Bremen obrís la llauna van arribar ells amb el directe contundent que els caracteritza. I van complir amb les expectatives. Fidels al seu estil, van suar la samarreta i van oferir espectacle pur i dur. Nois, vau deixar l’Empordà molt amunt.

Felicitem també The Mamzelles, l’aposta més arriscada de la nit. Les noies –úniques representants del sexe femení a la final­– van ser un segon classificat molt digne. El seu projecte té futur, creieu-nos. I no només per la conya dels personatges, sinó per la musicalitat i per les lletres, creiem nosaltres, les més elaborades que van sonar ahir a la Bikini. Salvant molt les distàncies, quan les vam veure a l’escenari ens van recordar a la Trinca. Si se saben gestionar, poden arribar a ser-ne el relleu natural.

I, com no, Nyandú. Nyandú, Nyandú, Nyandú. Els estruços van ser justos guanyadors amb un producte acabat que van oferir a un públic entregat. Tot s’ha de dir, portaven dos autocars plens. Una mica més i no hi cabem els altres. El cas és que van sortir a l’escenari, van fer el que saben fer i van guanyar. D’ells en destaquem la polivalència, els recursos sonors i l’energia que desprenien. Us animem a escoltar-los. Especialment, Un indret privilegiat. No direm res d’ells que ja no haguem dit. Una abraçada, endavant i força!

Abans acabar, tres qüestions. La primera, el bon ambient entre grups. Abraçades, felicitacions mútues i cap mala cara. Admirable. Des d’aquí recolzem aquestes actituds i reconeixem a qui les practica. Segon punt. L’alt nivell musical de tots els grups. Algú del públic va dir que de 198 algun de bo n’havia de sortir. Potser sí, però no per això s’ha de desmerèixer la feina de tots quatre finalistes, que van deixar el llistó molt alt. I tres. Sabem que no és fàcil reservar la Bikini el cap de setmana, però un dilluns és molt mal dia. Sinó que ho preguntin als dels autocars o als Alls Nous Piquen, que van haver de creuar mig Catalunya. Un dia és un dia, però estaria bé intentar trobar un dia més adient per als grups de fora de Barcelona, que, com s'ha vist aquest any, no són genys menyspreables.

PS. Salutacions a Bläue, Pulpopops i la Iaia, finalistes i guanyadors de l'any passat, que van passar per la Bikini i van tancar un concert que, us ho podem assegurar, no oblidarem fàcilment.