Està sonant és un blog dedicat a la música catalana. Hi tenen lloc grups consolidats però també els que acaben de començar. Un espai de trobada de la música feta a casa nostra. Gràcies per passar per aquí!
Álex Torío ha presentat nou disc aquest dilluns: Ghosts of Comala. És el seu cinquè CD i, segurament, el més madur de tots. Una hora de música que us recomanem tant pel que fa a les lletres com a la qualitat sonora. Torío s'ha inspirat en la novel·la Pedro Páramo, de Juan Rulfo, un dels exponents del realisme màgic, per conformar un total de 16 temes que volen emular l'esperit de llibre. En la novel·la, Juan Preciado, fill de Pedro Páramo, arriba a Comala, a Mèxic, per trobar el seu pare -tampoc volem avançar gran cosa del llibre, que us recomanem tant com el disc- i es va adonant que, en realitat, Comala està ple de fantasmes.
Els fantasmes que tan bé ha sabut captar Torío al disc, a través, bàsicament, de dos elements. En primer lloc, unes harmonies difuses però treballades que exemplifiquen a la perfecció aquesta idea impressionista del Mèxic rural i desert de la novel·la. En segon lloc, els instruments utilitzats. Entre d'altres, cor, glockenspiel, corda, theremin -instrument interessant, busqueu-ne alguna cosa- i, en definitiva, la conjunció d'aquests instruments amb la veu mig trencada de Torío, piano i guitarra, en tempos lents i arrossegats, buscant la creació d'una atmosfera fantasmagòrica. Escoltant-lo, segur que us ve al cap alguna imatge d'aquelles pel·lícules de l'oest: un poble abandonat, sense ni una ànima -en aquest cas, sí que hi ha ànimes, però en el sentit literal, perquè són fantasmes- i el protagonista que hi arriba i es troba les cases mig enrunades. I si encara no hi caieu, feu un cop d'ull a les fotografies del disc, del les quals se'n farà una exposició a partir del 9 de març, dia que també està previst que es presenti el videoclip.
Torío ha presentat un disc inspirat en la novel·la de Juan Rulfo, Pedro Páramo
Tot això serveix de coixí perquè es puguin entendre les lletres, també inspirades en Pedro Páramo. Al llarg del disc, diferents personatges de la novel·la van agafant la veu, tal com passa al llibre, on el narrador va saltant i hi ha moments que no està clar qui parla. Al CD de Torio és més explícit, perquè l'estructura està marcada per quatre temes instrumentals agrupats de dos en dos que divideixen el disc en tres parts i marquen el canvi de personatge que agafa la veu.
En definitiva, una idea de música molt elaborada, on tots els elements estan relacionats i que res no hi sobra ni hi falta. Es tracta sense dubte d'un disc amb una unitat buscada i aconseguida, un tribut a Pedro Páramo que Torío porta molts anys esculpint i que no decepciona gens tant als que s'hagin llegit la novel·la com els que no. Estarem atents a l'agenda de concerts de Torío, que de moment té una cita al teatre Eòlia el 23 maig.
Si teniu ganes de saber com sonen els Ghosts of Comala, escolteu-ne un tast al bandcamp de l'Álex Torío.
Coriolà és una banda
que neix del foc, unes flames simbòliques que destrueixen el passat per començar
un futur diferent. Carles Chacón és el líder d'aquest grup que va
aconseguir endur-se el Premi Joventut de l'última edició del Sona 9. Avui l’entrevistem
i, d'entrada, us proposem banda sonora perquè us acompanyi la lectura.
Coriolà, El so que fan les flames
Text: Aina Amat
Quina relació té Coriolà amb el foc?
El foc és un símbol molt honest, m'ha servit per intentar tornar a començar de nou
amb la música després que em fessin fora de la feina. Tot plegat suposa una crisi bastant
profunda, t'has de replantejar tota la vida, en sintonia amb els temps. El foc em
va venir al cap com un símbol de destrucció, abandonar un estil de vida i
tornar a començar.
Per què el nom Coriolà?
El vaig descobrir
llegint Shakespeare. Tinc una dèria amb les paraules i Coriolà sona molt
bé. No és perquè ens assemblem gaire amb el personatge de Shakespeare. Però tot i així hi ha coses que m'identifiquen, la ràbia que té Coriolà,
aquesta dèria destructiva, la fidelitat a uns valors que no es respecten... m’agrada molt tot això.
Des de la
perspectiva d’un grup que acaba de començar, com es veu la crisi de la música?
Sempre hem estat en
crisi. Supertramp ja va treure un disc que es deia Quina Crisi, però potser
ara ho estem de veritat. Nosaltres
estem en un moment en què la crisi ens afecta poc, jo crec que la notes quan
arribes a uns nivells més professionals. Penso que hi ha coses que no pots controlar com el 21% de l’IVA o que les sales tanquin,
però sí que hi ha coses que depenen de tu, com fer bones cançons. Jo poso tota
la meva part en les coses que puc controlar.
"Poso tota la meva part
en les coses que puc controlar"
Davant d’això, quines són les perspectives de futur?
En primer lloc,
gravar un disc, que intentarem que sigui aquest 2013, tot i que és molt
difícil. I després els concerts, va tot una mica lligat. El següent pas ja és professionalitzar-se.
Què va suposar pel
grup rebre el Premi Joventut del Sona9?
És una gran satisfacció, el Sona9 és un concurs que
està molt ben muntat. A més, quan acompanyes el teu nom amb el del Sona9, la gent s’escolta
la maqueta un parell de vegades. Ens ha obert portes.
S’ha dit de vosaltres que teniu molta densitat instrumental. Com ho aconseguiu?
Els meus companys són molt bons músics.
Vénen de camps molt més sofisticats que el pop i això fa que el pop que toquem
sigui més ric a nivell instrumental. El
so l’anem evolucionant, busquem més densitat tímbrica que de notes. La
virtuositat no és la rapidesa, sinó aconseguir fer una cosa gran amb poques notes.
Amb les cançons de la maqueta, creieu que es
pot definir l’estil del vostre grup?
N’hi ha
dues que ens defineixen especialment. Una és El so que fan
les flames, tècnicament és
molt senzilla, però a l’hora de tocar-la té una profunditat que ens agrada
molt, et salva un assaig d’aquells que no et surt res bé. L’altre és Vent i ganivet.
Quins grups us han inspirat?
L’any passat estava
molt mishimero, és un grup del qual no
te’n pots escapar. Per mi Mishima i Antònia Font són els dos grans grups de la
cançó pop, però acostar-te a Antònia Font és perillós, perquè de seguida se’t veu el
llautó. Dos músics que també són referents per nosaltres són Bill Callahan i Bonnie Prince Billy; no
s´assemblen gaire al que fem però tenen una originalitat i una llibertat que ens ajuda molt.
Dos versos d'El so que fan les flames són del poeta Martí
Rosselló. Fer servir poesia a les lletres de les cançons és habitual a Coriolà?
Em costa molt fer
lletres i una de les coses que faig és llegir poesia. En Martí Rosselló era un
poeta de Premià de Mar, amic meu, i quan va sortir la cançó vaig pensar a fer-li
un petit homenatge, per això vaig incloure un vers seu. Llegir poesia et posa a to, t'ajuda a trobar un final de frase que esclati o a buscar una paraula que tingui alguna sonoritat
especial. D'altres vegades deixo que em surtin paraules a l’atzar
i, com si fos un teixit, vas omplint els fils de la lletra, buscant el sentit que vulguis
donar-li.
"Llegir poesia et posa a to,
t'ajuda a trobar un final de frase que esclati
o buscar una paraula amb sonoritat especial"
El so que fan les flames, a més, té videoclip. Com va
anar?
Va ser una proposta
de la Marga Melià, una amiga periodista que es dedica al món del cinema.
Vaig anar a Mallorca tres dies i vaig descobrir que el muntatge pel videoclip era molt més gran del que m’esperava.
Ella va donar la seva visió de la cançó, la va desenvolupar i va muntar una
història molt onírica amb imatges molt maques. El videoclip ens ha ajudat molt
a donar-nos a conèixer.
Com us sentiu en els directes?
A cada concert fem un salt qualitatiu important, hi ha temes que sonen
realment com els tens dins del cap. És una sensació estranya perquè no és
habitual. Ara estem treballant el concert com a espectacle, no només com a
música. Tot això ens ho van explicar durant el Sona9 la gent de la Casa de la
Música, a Mataró, que són molt bons. La música és la part més important d’un
concert, però no ho és tot. És com una narració, té els seus clímaxs i els seus
punts baixos, en això estem treballant.
Per acabar, li hem demanat a en Carles Chacón que ens digui un concert, un artista i una cançó que l'hagin emocionat. Us deixem amb England, de The Nationals, la cançó que ens ha recomanat.
Concert: El de Sufjan Stevens al
Primavera Sound. Em va impressionar que es quedava sol 3 o 4 cançons i era
igual de bo que amb banda. Vaig sortir molt impressionat.
Artista: Aquesta és l’última
descoberta, Epic Sound Tracks. Busca obsessivament la cançó perfecta. Només va
treure tres discos i es pot veure tota l’evolució.
Cançó: England de The National,
és una cançó rodona.
La notícia dels focs que aquest estiu van cremar bona part dels boscos de l'Alt Empordà van deixar consternats a tots els que alguna vegada hem trepitjat aquelles terres. Des d'un primer moment, les iniciatives solidàries per intentar reparar els danys causats es van multiplicar.
Mig any més tard, s'estrena una nova cançó conjunta de Cesk Freixas i Miquel Abras que reviu aquells tres dies fatídics. "L'Empordà se'ns crema" suma aquestes dues veus capaces de fer-nos recordar aquests dies i d'emocionar-nos a tots aquells que, en directe o per televisió, vam veure com el cel es tornava gris de cendres.
Acabem el nostre particular període d'hivernació a ple mes de gener i reprenem el blog que vam començar fa més d'un any. Els de l'Està Sonant teníem ganes de tornar-hi, ens quedava aquell cuquet que t'anima a escriure perquè algú et llegeixi.
A vegades però, costa trobar el moment per recomençar. Per sort (almenys nostra) aquest moment ja ha arribat! Tornem amb moltes ganes de conèixer nous grups, nous músics i de redescobrir els de sempre. I sobretot, sobretot, d'escoltar bona música per poder parlar-ne!
S'acaba de presentar el nou single dels amics de les arts, Monsieur Cousteau i ja hi ha opinions per tots els gustos. És millor, pitjor o diferent de les anteriors cançons? L'expectació creada abans de la presentació de la primera single fa difícil fer-ne una valoració objectiva. El llistó era alt i, per tant, el risc de decepció elevat. No la coneixem, no ens sona familiar i pot passar que, d'entrada, no ens sembli una cançó brillant.
I no obstant això, no hauríem de jutjar-la sense haver-la escoltat més d'una vegada. Monsieur Cousteau segueix la línia de l'estil dels Amics de les Arts. El grup manté les quatre veus, l'estil pop-indie i la recuperació de personatges reals a les lletres, com ja van fer amb Jean-Luc Godard. En definitiva, la marca Amics és ben clara al nou single.
A continuació us apuntem algunes línies musicals que considerem interessants i que ajuden a entendre una mica més aquesta cançó. En primer lloc, la lletra. Original i poètica. Molt en consonància amb les del primer disc. Res de nou a dir.
En segon lloc, el caràcter rítmic sincopat, que fa que la melodia no sigui estàtica i, per tant, sigui atractiva. Les síncopes i contratemps -quan les notes van en contra de l'accent natural de la música- de la melodia xoquen amb la constància incansable de la bateria, i es crea un efecte molt característic.
Destaca també la part instrumental central, que serveix per tallar la -potser un pèl massa marcada- monotonia rítmica i melòdica de la primera secció. El període instrumental té caràcter creixent i desemboca en la represa del tema principal però reduit només a una veu i percussió. Així, els Amics utilizen un recurs que consisteix en fer créixer la música en nombre d'instruments, volum i tensió per anar a parar a gairebé el silenci i provocar sorpresa en l'oient. En cert punt, també insatisfacció, perquè tot allò que havia crescut s'ha quedat en un no-res.
La part final torna a agafar embranzida amb la incorporació de les segones veus i la resta dels instruments progressivament fins que, quan sembla que ha arribat el punt àlgid, passa exactament el mateix que abans. En comptes d'un final que culmini la pujada, ens quedem amb les veus a capela i amb una fi que no ho acaba de semblar ben bé però que justament per això és sorprenent.
Bé, esperem haver estat prou clars. Seguirem escoltant el single i esperarem que el 14 de febrer surti el nou disc. De moment però, la impressió que ens enduem és bastant bona.
Permeteu-nos suposar, que malgrat no haguem gaudit, de
presentació oficial (o sí)... Lectors, avui ens permetem una llicència; no
parlarem de música, sinó de nosaltres.
Ja portem més de tres mesos de bloc i arriba el moment
de fer balanç. Hem tingut temps suficient per conèixer nous grups i adonar-nos
que el panorama musical català és ric, genuí i, en definitiva, gaudeix de molt
bona salut.
Ens ha fet molt feliços el contacte que hem pogut
tenir amb els grups, a través de concerts, però també de mails, twitter i
comentaris diversos. Gràcies als lectors també, per haver-nos llegit, comentat
i animat a continuar.
Hem intentat fer aquest bloc tan bé com hem sabut,
intentant aplicar els nostres coneixements musicals i periodístics per parlar d’un
tema que ens apassiona, la música catalana. Fer un bloc requereix un esforç diari,
tot i que és una feina que val molt la pena.
No volem que aquesta carta soni a comiat, tot i que us
volem dir que a partir de la setmana que ve les actualitzacions no seran diàries.
Tot i així, no abandonem el bloc, ens agrada i tenim ganes que segueixi obert.
Moltes gràcies a tots!
Albert i Aina
P.D. No volem acabar aquesta carta sense deixar-vos una cançó, "Seguirem somiant", de Sopa de Cabra. Gràcies una altra vegada.
Per aquells que encara no ho sàpiguen, no s'ha acabat el món després del partit del Barça! Ni la música. La cançó d'aquesta setmana a l'Està Sonant és Màgic, de Joan Colomo.
Un tema curt, molt curt, de només un minut i mig, allunyat de la idea de cançó més aviat llarga (3-4 minuts) que fa uns anys ha agafat força. Tot i això, no podria donar el missatge de manera més clara i concisa gràcies a la conjunció de la lletra, els -simpàtics- dibuixos i el tractament sonor. Colomo fa una diferenciació clara entre el missatge verbal, de denúncia, amb l'aspecte formal, és a dir el caràcter de la música, un punt infantil, simple, amb aire folk. Això origina una espècie de xoc, ja que, si extraguéssim la lletra, no ens quedaria una música de denúncia. Més aviat tot al contrari.
Aquest recurs de trencament entre el pla verbal i el musical -moltes vegades també el visual- és propi d'altres artistes com Mazoni i és totalment oposat a la idea d'òpera o musical concebuts com a globalitat, on música, text i imatge caminen juntes i condueixen l'espectador cap a una única conclusió possible. Si se'n fa un bon ús, però, com és el cas de Màgic, es pot reforçar el missatge principal. En música dos més dos no sempre fan quatre, i el joc entre pols negatius és una mina d'or per a aquells que saben explotar-la.
