3.4.13

Eduard Font, sol dalt l'escenari




Havia estat l’amo dels teclats de grups com Sopa de Cabra, Glaucs i Lax’n’Busto, però aquesta vegada Eduard Font s’ha quedat sol dalt l’escenari, davant del públic de casa seva, a Torroella de Montgrí. Potser per això, se’l notava tímid o potser, simplement, perquè cadascú és com és. 



Text: Aina Amat

Eduard Font ha tornat als escenaris amb un primer disc en solitari acabat d’estrenar, 30 milions d’anys llum. Durant tres anys ha gravat pràcticament sol, només amb la col·laboració del músic Jesús Rovira. I és que si alguna cosa podem dir d’aquest músic, sense por d'equivocar-nos, és que és sorprenentment polifacètic. Acostumats a veure’l davant d’un piano, ens va sobtar la varietat d’instruments que és capaç de tocar tot sol: teclats, guitarra acústica, guitarra elèctrica, violí i fins i tot trompeta. Sense comptar, és clar, amb una veu càlida que alguns descobríem per primera vegada. 

El concert combinava temes propis amb cançons d’altres grups, com Motorhead. Una barreja de català i anglès, de clàssics del rock barrejats amb balades tranquil·les i cançó d’autor. Se'l veia a gust assegut a la banqueta dels teclats, tot i que també es defensa molt bé amb la guitarra. En canvi, se'l notava una mica més incòmode interactuant amb el públic, com si trobés a faltar la companyia d'una banda de rock, on la responsabilitat de "fer-ho bé" queda més repartida. 

No voldríem acabar sense fer un reconeixement a "la Sala" de Torroella de Montgrí i, per extensió, a tots aquells bars, pubs i restaurants que encara creuen en la música en directe. Gràcies!

19.3.13

"Som un grup inde, independent absolut"

"No tinc nòvia" és un grup nou, ple de músics experimentats. Es nota per la maduresa de les cançons i la qualitat musical. Si els demanes que es defineixin ho tenen clar: "som un grup inde, independent absolut". 

Per comprovar com sonen en directe, els podeu escoltar el dia 22 de març a la sala Mític de Reus, el 23 a la sala Les Paul, a Lleida i el 4 d'abril a la Sala Sidecar
Mentrestant podeu començar escoltant el single, "Un dia qualsevol de setembre", inspirat en el setge de Barcelona de 1714.
 

Text: Aina Amat
El nom del vostre grup crida l’atenció, això de “no tinc nòvia” d’on ha sortit?
Jordi Vives: Ens va costar molt trobar un nom. Estàvem a punt de treure el disc i encara no en teníem, de fet, no és idea nostra. Tenim una amiga que ens va dir: “en el món del rock qualsevol nom és vàlid, com si vols dir que en Micky no té nòvia”. Llavors vam decidir escurçar-lo i no fer-lo tan personal i ens vam quedar amb el "No tinc nòvia".
No sé si la música agradarà o no, però almenys el nom queda. De fet però, el més important és la música. 
Ja teniu el primer treball discogràfic, “Mil direccions” a punt de sortir. Com ha estat el procés?
J: El procés ha estat molt divertit. Vam agafar unes quantes cançons que ja teníem, d’altres noves i vam buscar un productor. Després vam començar a produir les cançons, vam reunir un parell de músics més i vam anar a gravar a un estudi. Com que trobar una companyia de discos és molt complicat vam decidir auto editar-ho. El món de la música va cap a l’autogestió, després les grans companyies es quedaran amb els grups que hagin tingut més èxit.  
"El món de la música va cap a l'autogestió"
Què hi trobarà la gent al nou disc?
Micky Laborde: Hi trobarà les nostres cançons. Sobretot lletres que parlen d’experiències pròpies, d’amor i de desamor, de sentiments, d'emocions...
Precisament el single del disc parla d'una guerra!
M: És l’excepció!
J: La cançó està inspirada en un llibre que vaig llegir sobre el setge de Barcelona el 1714. Ja estava escrita des del 2010 i musicalment ens agradava com funcionava. Per això vam decidir que fos el single.
La imatge del videoclip del single és molt narrativa, és això el que buscàveu amb el videoclip?
M: El videoclip és una petita història, intentem transmetre la por que poden tenir tres nois sols enmig d’una guerra. Al director del videoclip li vam demanar que agafés referències de La delgadas línea Roja de Terence Malick 
Sou capaços de definir-vos en algun estil? 
J: Nosaltres som un grup inde, independent absolut. Fem rock, però el disc té moltes tessitures.
Es parla molt de la crisi de la música, des de la perspectiva d’uns músics que ja fa anys esteu en aquest món, com ho veieu?
J: El món de la música ha canviat moltíssim en 10 anys. Abans l’única manera de tirar endavant un disc era a través d’una companyia de música, en canvi ara tothom s’ho organitza a la seva manera, i això seguirà evolucionant. La cultura de la música seguirà viva, però s’haurà d’organitzar d’una altra manera.
M: Estem en un país que la cultura no està gens valorada.
"La música seguirà viva, però s'haurà d'organitzar 
d'una altra manera"
I a part de la indústria discogràfica, com estan les sales de concert?
M: Si vols tocar has de pagar. A més, els músics que ens acompanyen són professionals i han de cobrar. Nosaltres ens ho paguem tot, però fins a un límit.   
J: Si ara mateix a Catalunya hi ha música és perquè els músics l’aguanten. A més, la música que es fa és original, hi ha un ventall molt ampli. L’èxit però, depèn de tercers, de si els agrades o no, de la idiosincràsia...
M: Si segueixen havent-hi músics és perquè som uns romàntics!
Per acabar, els demanem que triïn un concert, un artista i una cançó. Apunteu-vos les recomanacions perquè aquests nois han escoltat molta música! 
Concert: J: El de The Smithereens a Barcelona/ M: El de l'Alicia Keys, em va impactar que una noia tan jove tingués tan de talent.
Artista: M: Siamese Dream, sobretot el disc Smashing Pumpmkins.
Cançó: J: Everybody's got something to hide except me and the monkey de "The Beatles"/ M: Secretly del grup Skunk Amansie