Senyor Cousteau

S'acaba de presentar el nou single dels amics de les arts, Monsieur Cousteau i ja hi ha opinions per tots els gustos. És millor, pitjor o diferent de les anteriors cançons? L'expectació creada abans de la presentació de la primera single fa difícil fer-ne una valoració objectiva. El llistó era alt i, per tant, el risc de decepció elevat. No la coneixem, no ens sona familiar i pot passar que, d'entrada, no ens sembli una cançó brillant.

I no obstant això, no hauríem de jutjar-la sense haver-la escoltat més d'una vegada. Monsieur Cousteau segueix la línia de l'estil dels Amics de les Arts. El grup manté les quatre veus, l'estil pop-indie i la recuperació de personatges reals a les lletres, com ja van fer amb Jean-Luc Godard. En definitiva, la marca Amics és ben clara al nou single. 

A continuació us apuntem algunes línies musicals que considerem interessants i que ajuden a entendre una mica més aquesta cançó. En primer lloc, la lletra. Original i poètica. Molt en consonància amb les del primer disc. Res de nou a dir.

En segon lloc, el caràcter rítmic sincopat, que fa que la melodia no sigui estàtica i, per tant, sigui atractiva. Les síncopes i contratemps -quan les notes van en contra de l'accent natural de la música- de la melodia xoquen amb la constància incansable de la bateria, i es crea un efecte molt característic.

Destaca també la part instrumental central, que serveix per tallar la -potser un pèl massa marcada- monotonia rítmica i melòdica de la primera secció. El període instrumental té caràcter creixent i desemboca en la represa del tema principal però reduit només a una veu i percussió. Així, els Amics utilizen un recurs que consisteix en fer créixer la música en nombre d'instruments, volum i tensió per anar a parar a gairebé el silenci i provocar sorpresa en l'oient. En cert punt, també insatisfacció, perquè tot allò que havia crescut s'ha quedat en un no-res. 

La part final torna a agafar embranzida amb la incorporació de les segones veus i la resta dels instruments progressivament fins que, quan sembla que ha arribat el punt àlgid, passa exactament el mateix que abans. En comptes d'un final que culmini la pujada, ens quedem amb les veus a capela i amb una fi que no ho acaba de semblar ben bé però que justament per això és sorprenent.   

Bé, esperem haver estat prou clars. Seguirem escoltant el single i esperarem que el 14 de febrer surti el nou disc. De moment però, la impressió que ens enduem és bastant bona.