El repte

Així ha titulat el seu nou disc Paul Fuster, un músic que de moment definirem com a peculiar. Potser pel seu nom no us sona, però és possible que el recordeu per una escena al programa de TV3 El Convidat dedicat a Gerard Quintana. Però tornem al tema. Avui us presentem un individu d'arrels catalanes, que va néixer als EUA i que finalment s'ha decidit a cantar en la llengua de Joanot Martorell (o d'Ausiàs March, segons a qui li preguntis).

I qui coi és Paul Fuster? Bona pregunta. Tenim ganes de descobrir-lo en català. Però com que el nou disc no arribarà fins al gener us intentarem explicar tan bonament com puguem el que sabem fins ara.

Hi ha qui el coneix pels seus treballs en format LP, cal destacar. No sabem si per voluntat retro o per ser el CD una cosa ja antiquada. Potser us sonarà un dels temes més coneguts que ha tret Fuster, Montserrat. Però més enllà de l'estil rock-folk-independent, el músic de Minnesota s'ha submergit en el funky, el blues, el punk, fins i tot el hip-hop... Clarament influenciat per tots aquests corrents, ens agradaria destacar alguns aspectes de la seva música, que fa més d'una dècada que està en evolució constant.

En primer lloc, no és un cantautor de guitarreta i fot-li. Darrere la seva música hi ha reflexió i selecció d'idees musicals. Cada cançó culmina un procés de treball que es veu manifestat en el resultat final de la següent manera: ni hi sobra ni hi falta cap nota. Feu-ne la prova. Mireu d'escurçar algun dels seus temes i veureu que, en la majoria dels casos, és gairebé impossible.

Aquesta reflexió no ve sola, però. És acompanyada per la preocupació d'aprendre i interioritzar la música. A banda del seu instrument principal, que és la guitarra, Fuster ha acumulat coneixements sobre percussió. I això es nota escoltant algunes de les seves cançons, que introdueixen instruments més exòtics que no pas el bombo i els plats, omnipresents i monopolitzadors de la secció rítmica de tants i tants grups.

A Fuster l'hem vist també amb un projecte de música experimenta: Proton-proton. Entre d'altres convencionalitats, consistia en utilitzar materials reciclats per a construir-se les guitarres. Doncs endavant. Ho hem dit anteriorment i ho continuem sostenint: l'experimentació és bona per a l'art i per a la cultura.

I resulta que ara treu disc en català. Tot un repte, sí senyor. I més tenint en compte la qualitat que corre pel nostre país. Un projecte tan arriscat com el seu segur que no deixarà indiferent.

Amb caràcter japonès

Comenceu a encarregar sushis perquè avui us parlarem d’un grup amb nom japonès que fa música en català, Mishima. El nom és un homenatge a Yukio Mishima, un escriptor nipó molt versàtil. De moment però, el deixem per un altre tipus de bloc.

Els Mishima de Barcelona fan una música d’estil pop independent, molt minimalista. A cavall entre l’indie i la cançó d’autor, també s’inspiren en un grup islandès que ha fet fortuna, els Sigür Ros. Els Mishima fa alguns anys que trepitgen escenaris, van començar el 1999 en anglès fins que el 2005 van treure el primer disc en català.  I de moment, s’hi han quedat.

Tot i el nombre considerable de músics que hi ha sobre l’escenari (guitarra, baix, teclats, bateria i veus) les cançons de Mishima sonen totalment depurades i sòbries. El tempo pausat, sumat al to greu del cantant, contribueix a la construcció d’unes cançons aparentment senzilles, però amb una solidesa musical remarcable. Podríem dir que els Mishima fan bo el tòpic “més és menys”.

Les lletres dels Mishima es caracteritzen per un marcat to literari, en cap moment són un element trivial de la cançó. En el seu últim disc, per exemple, les lletres són veritables poemes que mantenen, en tot moment, l’estil que defineix el grup.

Us animem a escoltar un grup d'aquells que fa que la música catalana sigui cada vegada una mica més rica.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El concert a la Sala Apolo del juny de 2010. Les crítiques immillorables i un públic fascinat van completar una nit màgica.

El disc: Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa (2005) Va ser el primer disc en català d’un grup que fins llavors havia cantat en anglès. Des de llavors, Mishima ha anat creixen en popularitat i qualitat.  

La cançó: Un tros de fang, inclosa en el disc Set tota la vida. Una de les cançons més conegudes de Mishima i una bona mostra de com és la seva música.

Crida!

La cançó de la setmana a l'Està Sonant és justament aquesta, Crida, del grup igualadí Faèrica. Concretament, pertany al seu segon CD -a les botigues des de l'estiu-, Morfeu i Julieta, editat per Picap. 

Ens agradaria destacar un parell de coses d'aquest vídeoclip. En primer lloc, el caràcter de la música. Faèrica aconsegueix, a través d'un so de guitarra electrècia moderna i de bateria més aviat dura, transmetre força i molta energia des d'un bon inici. Però cap a la meitat de la cançó veureu que el to baixa: predomini del piano i canvi de registre de la guitarra momentàniament per començar a créixer i tornar a agafar amb contundència el tema inical fins al final. La lletra coincideix amb aquest procés i fa que finalment obtinguem una estructura interna molt efectiva. 

I per acabar, un apunt per a qui hagi produit el vídeoclip. Ens sembla molt ben trobada la combinació de música i imatges i creiem que és un producte ben acabat i que ajuda a realçar el caràcter de la cançó. 

Compromís i denúncia

Lletres compromeses i sonoritat contundent. El hardcore no és l'estil predominant a dia d'avui a Cataunya. Però hi ha una sèrie de grups que estan treballant bé en aquesta línia i a l'Està Sonant us en volem parlar. És el cas dels Alls Nous Piquen -finalistes del Sona 9- i també dels protagonistes d'avui: Purkinje.

Tal i com succeeix en el hardcore, bateria i guitarres tenen un paper destacat a Purkinje. Juntament amb el baix, creen l'atmosfera tan característica que identifica clarament aquest l'estil. I entremig, la veu. Fins aquí, res nou, no descobrirem la sopa d'all. Hauríem de matisar, però, que Purkinje no és del hardcore més dur que hem sentit, i segurament el pes de la lletra és major que no pas en altres grups. 

Per afirmar això ens basem en dos motius. Primer: hi ha molts grups de hardcore que no calibren bé el volum dels instruments i la veu queda en un segon pla. Molts cops no s'entén el què diu i algunes vegades costa sentir-la. Ja sabem que tot això forma part de l'estil, però una lletra que no s'entén no té sentit, i una veu que no se sent, encara menys.

I segon. El contigut de l'element líric en Purkinje és un valor per si sol. Amb un to clarament reivindicatiu i de denúncia social, aquest grup de les terres de l'Ebre toca temes candens i no s'arruga davant de res. En això només els podem aplaudir: la música també és una via per fer política i per fer sentir la veu d'aquells que no compten amb cap altra plataforma mediàtica. Hem de dir que les lletres de Purkinje ens han recordat força a les de Soziedad Alkoholika i Piperrak i, salvant la diferència d'estils, d'Ska-p, que també van utilitzar la música amb la finalitat de plantar cara al sistema establert i les injustícies socials que genera.

PD: Purkinje, en l'àmbit científic, són un tipus de neurones. Si voleu aprofundir en el significat del nom del seu nou disc, Bukkake Social, podeu fer-ho clicant aquí. La pregunta és obligada: què coi passa per les neurones d'aquests nois?

Què fem?

Arriba el dimarts a l'Està Sonant (i també a la resta del món) i per tant us oferim les cinc recomanacions imprescindibles per a aquesta setmana. No us ho perdeu!


Obeses
La sala Luz de Gas B (C/ Muntaner, 246, Barcelona) acull dijous un dels concerts més interessants de la setmana. Obeses tocarà pels socis del TR3SC, i per tant les entrades són amb invitacions. Afanyeu-vos si no us ho voleu perdre! 


La pegatina
La rumba més rumbera arriba divendres a Terrassa, concretament a la Faktoria d'Arts La Rasa (C/ de la rasa, 64-66) a les 22:00h. Les entrades costen 12 euros anticipades i 14 a taquilla.  


La Locomotora Negra
En motiu del 43è Festival de Jazz de Barcelona, el jazz més pur de la Loco aterra al Palau de la Música (C/ Palau de la Música, 4-6). Si us agrada la música negra nord-americana, aquesta cita és ineludible. Entrades de 18 a 48 €, no us en quedeu sense!


Nyandú i Virus
Els estruços tornen a casa després de guanyar el Sona 9 d'enguany. Tocaran a la Festa Major d'Oristrà (que divendres comptarà amb Rauxa) juntament amb Virus. El concert tindrà lloc a la Sala Polivalent, a la Plaça de Catalunya a les 23:30h.


Manel
I per acabar, Manel continua tocant per les ciutats catalanes. Dissabte els trobarem a Granollers, al Teatre Auditori (C/ Torres i Bages, 50) a les 22:00h. Les entrades van escasses!

Unint poesia i música

La música i la poesia catalana. Els Premis Miquel Martí i Pol, promoguts per Lluís Llach i patrocinats pel Celler Vall Llach, intenten unir aquestes dues arts en una de sola. Nosaltres pensem que la lletra és un element fonamental de les cançons i més encara quan la música serveix per popularitzar la poesia.

Aquesta setmana hem conegut els finalistes de la IV Edició d’aquest certamen, potser artistes poc coneguts, però que han demostrat qualitat musical i sensibilitat a l’hora de musicar els poemes. Ells són Guillem Soldevila amb el poema Teoria de l’absència de Ponç Pons; El Petit de Cal Eril amb Decapitació I de Pere Quart; Kibor amb Tarongina d’Apel·les Mestres; Tomàs de Los Santos amb Homenatge Anònim XV del valencià Vicent Andrés Estellés; Yacine&The Oriental Groove musicant Nodreix l’amor de Joan Maragall i Imma Ortiz amb el poema A mig aire de Miquel Martí i Pol.

El 29 de novembre es coneixerà el guanyador, premiat amb 5000€ i una escultura original de Josep Bofill. Aquest dia també es presentarà un llibret i un CD amb els millors poemes musicats del 2010 i 2011.

No volem acabar sense recordar els cantautors de la generació de la Nova Cançó, els primers que van unir poesia catalana i música, els precursors d’una tendència que, en certa manera, s'ha mantingut fins ara. Lluís Llach, per exemple, va musicar molts poemes de Martí i Pol, com aquest Cafè Antic; Raimon va popularitzar els poemes d’Ausiàs March; Maria del Mar Bonet va traduir Rosalía de Castro en aquesta Ombra Negra i Ovidi Montllor va dedicar tot un CD a Salvat Papasseit.

Us deixem amb Corrandes d'exili, de Pere Quart, interpretada per Lluís Llach

Molta sort a tots els finalistes!

Fents amics

Fa pocs dies els Amics de les Arts anunciaven el nom del seu pròxim CD, “Espècies per Catalogar”. Del disc en sabem poca cosa i per això, mentre no arriben novetats, ens proposem conèixer-los una mica més.

Diuen els Amics, que el títol del nou disc defineix bé la globalitat del CD. La veritat és que nosaltres pensem que també els defineix bé com a grup. Ells són, sens dubte, una espècie per catalogar. Se’ls etiqueta dins d’un estil pop-folk-indie, però el concepte és tan ampli que les paraules es queden curtes a l’hora de descriure la seva música.

Els Amics de les Arts van néixer com un quartet poc convencional, una guitarra acústica, una elèctrica i uns teclats. I el que és més important, quatre veus. Els Amics no tenen un cantant, en tenen quatre, sense protagonismes. A l’última gira han incrementat el nombre d’instruments amb la incorporació de la Bed & Banda, una formació de vent metall que els dóna una base harmònica més sòlida i una major riquesa musical. Pel següent disc els Amics incorporen un baix elèctric que també els seguirà a la gira.

No volem acabar sense parlar de les lletres d’aquest grup. D’entrada ens agrada l’utilització que fan d’expressions populars catalanes, la ironia, la introducció de diàlegs entre les cançons, els jocs de paraules i els de sons, com en aquest Exercici seixanta. Els seus concerts, a més, són plens de monòlegs humorístics que introdueixen les cançons. Hi ha qui diu que haurien de cantar més i no parlar tant. A nosaltres però, ens sembla que l’èxit del fenomen Amics no només és de la música o de les lletres, sinó de l’espectacle en conjunt.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: Els Amics de les Arts al Palau de la Música, celebrat al març d’aquest mateix any, amb ple total de públic.

El disc: Bed&Breakfast és l’últim disc i, sobretot, el que els ha portat a l’èxit. A més, van editar una edició especial amb les cançons de l’anterior CD, Castafiore Cabaret.

La cançó: Ens decantem per Armengol, una cançó amb una de les lletres més originals dels Amics. Si us avorriu, podeu comptar quants animals hi surten.