Desgraciats!

Avui us presentem La terrasseta de Preixens. Un grup desanfadat i molt divertit que segur que us agradarà. No arriben a la profunditat de l'ànima amb la seva música -bon rotllo- però segur que us ho faran passar bé. Escolteu-los una mica i entrem en matèria. 

Abans de parlar de la seva música deixeu-nos presentar aquests personatges, que creieu-nos, valen la pena. Res millor que un fragment de la seva pàgina web en què expliquen l'origen del grup:

"Aquests 3 o 4 individus van començar a tocar en algun que altre Bar sota el que ells van anomenar La Terrasseta de Preixens. Una nit, no se sap ben bé com, el que havia començat com un concert solidari i cultural va acabar amb un deute de 327'64€. Quantitat a deure al Bar en concepte de “destrucció salvatge a càrrec del públic assistent, beures varis, entrepans de llonganissa i patates braves”.

Aquest fet va marcar el seu destí ja que va fer canviar l'objectiu del grup. Es va passar del "ens ho anem a passar bé" altrament dit “anem a emborratxar-nos de gratis” al "hem de pagar 327'64€".

Arran d'això es van contractar uns senyors amb corbata que van assessorar el grup molt professionalment. Es van oferir vàries opcions com: donar-se a la fuga, muntar un partit polític corrupte o viure de l'aire, però finalment la millor opció va semblar que era intentar liquidar el deute generant beneficis amb el grup."

I ben fet que van fer, que sinó potser haguessin acabat de sastres. Ja veieu, també si entreu a la seva pàgina web, quin és el tarannà La Terrasseta. Però ep! que no ens embauquin! A part d'aquesta personalitat i descaro que desprenen -molt presents a les lletres- tenen alguns aspectes musicals que ens agradaria destacar. 

Els podríem incloure dins la rumba catalana, tot i que això no seria cert del tot. Sí que en alguns temes, com ara El meu carrer, ho podríem dir, però després d'escoltar el seu primer disc, El gran desgraciat, creiem que La terrasseta més aviat sustenta la seva identitat en diverses potes. Una seria la rumba, però també el reggae, que no és explícit a tots els temes i que li falta un punt de percussió però que es percep clarament a Dia de tranquis. Per sonoritat, també hauríem d'afegir-hi el folk, sobretot per la presència d'harmònica i acordió que, puntualment, obren el joc. I finalment un toc d'ska, que acaba de completar l'equació.

Tot plegat fa que el producte final tingui un caràcter imprès molt personalitzat. I això, en el fons, és el més important. Molta sort en projectes futurs i no perdeu mai l'esperit!