El rock més acústic

Deixem fins la setmana que ve el nostre especial Sona9 i parlem d’un grup ben consolidat, els manresans Gossos. El grup es va presentar l’any 93 com una banda totalment acústica, quatre veus, tres guitarres i un baix i no va ser fins nou anys més tard que van incorporar-hi la bateria.

En un inici, Gossos s’enquadra dins d’aquest gènere, una mica ambigu, del rock català. Al començament és un grup més relaxat que la resta, poques estridències i molta tranquil·litat. Els anys fan que el grup evolucioni i, poc a poc, incorporen nous ritmes, tocs més roquers i patrons de reggae i rap, sempre però, sota l’empremta de Gossos. Fins i tot s’atreveixen amb algun remix d’algun dels seus temes més coneguts!

Les seves lletres van des del customisme quotidià, a les cançons d’amor i desamor, passant pels temes més socialment compromesos. Tot plegat una barreja que els ha fet molt propers al públic, cosa que sol ser garantia d'èxit.

Gossos anuncien una parèntesis pel proper 2012, sense alarmismes, que el grup no s’acaba. Diuen ells mateixos que es tracta d’una aturada “saludable i natural, en cap cas la fi d’un projecte". Sigui com sigui, desitgem que tornin ben aviat per poder continuar gaudint de noves cançons i nous directes.

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El concert a l’Auditori per celebrar el quinzè aniversari del grup. D’aquí en va sorgir el CD Gossos a l’Auditori, 15 anys.

El disc: Cares. És el sisè disc del grup, la tornada al català dels de Manresa. Aquest disc inclou un dels clàssics de la banda, Pilar.

La cançó: En un instant és una cançó que parteix d’un fet real, la mort d’un jove a la Festa de la Patum de Berga. D’aquesta mort tràgica, neix un dels temes més sentits del grup.

Hardcore empordanès

Seguim amb  l’especial Sona 9 i avui us presentem els segons finalistes, radicalment oposats a TheMamzelles. Ells són Alls nous piquen i aquest és el seu tema de presentació al Sona 9, L’Estel perdut. És una cançó recuperada i remodelada del seu antic grup ja dissolt Anterior Lasser i sona així.

Alls nous piquen és una banda de rock experimental, no apte per a oïdes massa delicades, amb un punt psicodèlic i amb una energia desbordant. Es presenten com una banda de rock clàssic: guitarra elèctrica, baix, teclats, bateria i cantant, però la seva música s’acosta al hardcore i al rock abstracte. Ara bé, també els hem pogut escoltar en versió acústica, molt més tranquil·la, però igualment interessant.

D’aquest grup palafrugellenc ens n’agrada la contundència, l’energia que desprenen i, sobretot, que s’hagin atrevit amb un tipus de música que no és la moda imperant, almenys en el panorama musical català actual. Nosaltres pensem que la varietat sempre és benvinguda. Alls nous piquen però, no inventen res, beuen dels clàssics catalans i, evidentment, d’altres bandes de hardcore i rock dur.

Diuen ells mateixos, i nosaltres ho subscrivim, que el seu grup és com els alls tendres, poden agradar o desagradar, però no deixen indiferent a ningú. També fan saber a tothom que els vulgui escoltar que són tan empordanesos com Josep Pla, tan surrealistes com Dalí i tan misteriosos com Josep Puntí. De moment, nosaltres pensem que encara són un grup massa jove per jutjar si ho han aconseguit, però la veritat és que ens agraden els referents que han triat.

Des d’aquí, molta sort per la final del Sona 9!

Visca el tofu

El Sona9 ja té finalistes! És per això que a l'Està Sonant obrim un monogràfic especial, que servirà perquè us feu una idea de qui són i què fan els quatre grups afortunats (o no). Per començar, The Mamzelles. Me sobren paraules davant la seva presentació.

Ens agrada (i no només a l'últim segon) l'alt grau d'atreviment d'aquestes noies. La seva posada en escena és trencadora i tot el que sigui experimentar és positiu per a la cultura i per a la música. Si us som sincers, estem esperant que treguin més vídeoclips (a part del dels pardals), ja que ens ha semblat sensacional la potència artística derivada de la combinació de la música i la imatge.

Si assistiu a qualsevol dels seus directes veureu, però, que el ventall de possibilitats que ofereixen les tres mamzelles és ben ampli. Escudat en tres personatges de ficció (Mamzelle Raibo, Mamzelle Mess i Mamzelle Mali), el trio barceloní és un show ambulant que domina la perfomance a la perfecció. La incorporació de minigags a les cançons els dóna versatilitat per moure's entre la música i el teatre de tal manera que, a nosaltres, ens sembla original.

I pel que fa a la música, és difícil fer-ne una anàlisi independent de la posada en escena i la lletra, però no per això s'ha de menysprear. The Mamzelles aposta per omplir l'espai sonor amb un element principal, les tres veus, sobre un coixí de guitarra/es i en alguns casos percussió, trompeta, fins i tot algun cello... És una aposta arriscada, no es pot negar, però amb bon gust es pot arribar molt lluny. La construcció de les veus està feta amb cap i coneixement i per això no sona buit. Al contrari, la distribució harmònica dóna cos i personalitat. 

Finalment, un apunt per a les lletres. Darrere la cortina de la imatge pallassa i excèntrica, trobem un missatge prou interessant. Entre ètica i moral i La generació del tofu en són dos exemples. I la toquen prou. Això sí: si us plau per favor, no és Diumenge PEL matí, és diumenge AL matí. Siguem curosos a l'hora d'escriure, sobretot quan hem de fer públic el nostre text o cançó. Les orelles ja pateixen prou.

Molta sort!

Força Dharma

La Companyia Elèctrica Dharma

Després de més de 30 anys, laCompanyia Elèctrica Dharma s’acomiadava sobre el millor dels escenaris, el Palau de la Música. Molt ben acompanyats per Roger Mas, Obrint Pas, Inspira, Mesclat, Jordi Molina i el Petit de Cal Eril, entre d’altres, l’Elèctrica posava un punt i a part a més de 30 anys de So Dharma. L’entrada d’avui, és el nostre homenatge particular.

El naixement de la Dharma s’entén dins d’un corrent estètic-ideològic, el moviment hippy, i una situació social i política particular, els últims anys del franquisme i els primers de la transició. La Companyia Elèctrica Dharma és la gran creació dels germans Fortuny; neix quan encara estudiaven a l’institut, però es consolida a la comuna situada a una masia de Girona. 

La Dharma és un grup que aconsegueix barrejar les melodies d’arrel tradicional catalanes, amb el rock provinent d’Estats Units i els ritmes africans. El saxo soprà que des d’un bon principi s’incorpora al grup recorda el so de la tenora, cosa que dóna a la banda un so molt Mediterrani, i alhora global, conegut com el So Dharma. Les posteriors col·laboracions amb cobles o amb el tenora Jordi Molina, encara accentuen més la característica mediterrània de la Dharma.

De la unió amb els Comediants neixen els concerts de la Dharma convertits en espectacles sorprenents. Són dels primers a popularitzar les cercaviles i el seu èxit rau, possiblement, en la capacitat de connectar amb el públic, encomanar energia desbordant i fer-los partíceps de la festa.  

Un concert, un disc, una cançó

El concert: El comiat de la Dharma, celebrat just aquest dilluns al Palau de la Música.

El disc: Homenatge a Esteve Fortuny. És provable que sigui el disc més sentit de la Dharma, un homenatge a l’Esteve, germà i amic dels Fortuny, mort als 32 anys.

La cançó: Stella Splendens del CD, 20 anys de la Companyia Elèctrica Dharma. Un exemple de com al música medieval pot sonar ben actual. 

Ben diferent és la versió de Stella Splendens interpretada pel músic i estudiós de la música medieval, Jordi Savall. La lletra i la música estan extretes, directament, del Llibre Vermell de Montserrat. 

La vida sense tu

Us presentem el videoclip acabat d’estrenar d’Obrint Pas, La vida sense tu, del disc Coratge. Un retrat de la ciutat de València amb veu i imatges, una denúncia de la situació al País Valencià i un homenatge a tots els col·lectius i plataformes que lluiten per aconseguir petits avenços.

La vida sense tu manté la sonoritat característica dels Obrint Pas, ritmes ska i molta importància dels vent-metalls i les guitarres. A banda d’això però, és bo escoltar la cançó alhora que s'està atent a les imatges. En aquest cas, el videoclip no és només estètic, sinó que dóna un sentit complet a la cançó.

Els peixos rockers

L'entrada dels dimecres, com ja sabeu, està dedicada a un grup emergent o poc conegut. Avui us presentem Fishsounds.

Fishsounds ens agrada per diferents raons. La primera, l'atreviment de cantar en anglès (un aplaudiment per la veu, que sabem que no és fàcil). Normalment parlem de música en català, però en aquest cas farem una excepció perquè creiem que el grup barceloní s'ho mereix. Com dèiem, Fishsounds canta en anglès i és d'agrair que no es dediquin només a fer les típiques versions, arxidestrossades per tanta i tanta gent. Tot i això, els animem a continuar treient els seus propis temes, ja que això els permetrà créixer com a conjunt en la línia que ells realment vulguin.

També ens agrada la versatilitat musical que, fins al moment, han demostrat. Des del rock més potent de My generation fins a You never know what to do, que té reminiscències folk, n'hi va un tros. Aquesta elasticitat és deguda, -a banda de les qualitats musicals de cada membre del grup- a la feina de les guitarres. Si escolteu un parell o tres de temes, veureu que omplen un espai sonor molt ampli, i, a part de la funció harmònica, desenvolupen també un paper important en la textura musical per conduir-la cap a un cantó o cap a un altre. 

Aconseguir això no és fàcil, necessita temps i compenetració. A més de tenir una idea molt clara del que s'està fent. Si no, i havent-n'hi més d'una, és fàcil que cada músic tiri, ni que sigui involuntàriament, cap a l'estil que més li agradi.

Un apunt també per la bateria i el saxo. En primer lloc, la secció rítmica. Després de sentir els temes propis del grup, hem pogut observar que la bateria, a part de cimentar el conjunt, dóna un toc de personalitat que no ens desagrada, especialment amb els plats. Ara bé, com diu la meva iaia, massa sucre embafa. Creiem que una mica menys de plat donaria aire a la música i deixaria respirar un pèl més els temes. 

I pel que fa al saxo, doncs ens sembla una bona idea incorporar-lo. Els vents sempre donen un plus, tant pel que fa a les veus -principals o secundàries- com pel que dèiem abans, la textura. Tot el que sigui introduir elements nous -amb cap- és positiu. No cal que el rock es quedi estancat en la guitarra elèctrica, la bateria i la veu. Esperem que sigui un actiu creixent i que pugui aportar al grup tot allò que necessiti.

En resum, ànims i endavant!

 

Què fem?

Amics i amigues, avui us presentem 5 recomanacions per la setmana que ens espera! Tots els que pugueu, aprofiteu el pont!

Orxata Sound System, At Versaris, Arthur Caravan, Cocomo i Héctor Arnau

Podeu sentir tots aquests músics a la Sala Mirror de València el dia 28 d’octubre. Una molt bona oportunitat de sentir el particular rap dels Orxata. L’entrada val 10€ i la festa comença a partir de les 8 del vespre.

Els Pets

Els clàssics del rock català toquen a una sala de referència de la música en directe, la Stroika de Manresa. Ens hi esperen el dissabte 29 d’octubre a les 11 de la nit. L’entrada anticipada val 15€

Pau Alabajos, Cesk Freixas, Jordi Montañez, Meritxell Gené, Andreu Valor i Josep Romeu

El dissabte 29 d’octubre se’ns gira feina, perquè també podem anar a sentir el cicle de CantsiAutors de Granollers, a la Casa de Cultura de Sant Francesc. Una bona combinació de veus conegudes i per conèixer. L’entrada val 8€ i pels socis, 5.

Sanjosex i Mazoni

Vinga, que aquest és gratis eh! Els podem sentir el dilluns 31 d’octubre a les Barraques de Girona. No us perdeu la Festa Major i, sobretot, l’ambient nocturn que es cou a la Devesa. Bona música i molta festa!

Brams, Strombers, Bongo Botrako, Txarangö i Millor que res

Com que nosaltres celebrem la castanyada i no altres festes anglosaxones d'importació, us presentem el cartell de luxe de la Castanyada Rock a Piera. Serà el 31 d’octubre i hem d’agafar les entrades ràpid, que s’estan esgotant! Les podem comprar a Atrápalo.