16.11.11

Dolces havaneres


Sílvia Pérez Cruz  i Javier Colinas acaben de guanyar el Premi Arc 2011 de Jazz i Blues. Per això ens fa molta il·lusió que la cançó de la setmana l’interpreti la cantant palafrugellenca. En aquest cas no canta blues ni jazz, sinó una havanera.



Vestida de nit és una havanera que va compondre Cástor Pérez, el pare de la Sílvia, i que solien interpretar junts. Segurament per a ella la cançó té un valor sentimental incalculable. Pels que l’escoltem, la cançó és emoció i pell de gallina.

La varietat d’estils i el domini de la veu són la millor carta de presentació de Sílvia Pérez Cruz. En el cas de l’havanera, ens atrevim a dir que la cantant, juntament amb Els Cremats, ha aconseguit actualitzar un gènere musical que corria el risc d'estancar-se.

Acidesa

Després de la ressaca del Sona 9 tornem a la nostra activitat habitual dels dimecres: descobrir nous talents o grups amb projecció que creiem que poden tenir futur. Aquesta setmana us parlarem d'Àcid Úric. 

Abans de res, us recomanem que passeu per la seva pàgina web i mireu d'escoltar-los una mica. Ja ho hem expressat en altres ocasions, però ens reafirmem en la defensa d'aquelles bandes que decideixen penjar la seva música a internet de manera gratuita. 

A banda d'això, Àcid Úric ens ha sorprès. Es tracta d'un projecte que no concorda amb la moda pop-folk dels últims anys, sinó que aposta radicalment pel rock. El que volem dir amb això és que han anat a buscar la seva raó de ser a l'arrel del rock modern: els anys 70 (que no té res a veure amb el primer rock dels 50). A continuació desenvolupem els motius que ens porten a afirmar això.

En primer lloc, la guitarra elèctrica retorna a la sonoritat més roquera, que d'altra banda li és pròpia i que havia perdut pes a casa nostra. Torneu a escoltar un parell de cançons i ho veureu clarament. Un altre element significatiu és la bateria. Per una banda, per la utilització en molts casos de ritmes ràpids, que acceleren el caràcter de la música i ajuden a crear l'amosfera del rock més genuí. D'altra banda, aquesta sensació es completa amb la sonoritat dura i seca dels diferents timbals que componen la bateria.  

En un moment en què la música acústica predomina a Catalunya, és atrevit llançar un projecte d'aquestes característiques, però creiem que es parlarà i força d'aquest grup. Perquè Àcid Úric es marca una línia d'actuació clara i no la deixa. No volem dir amb això que no siguin polivalents, sinó que tenen un estil al cap i executen les seves cançons de manera coherent. Ens agrada la seva determinació perquè és el que moltes vegades trobem a faltar d'un grup.

I un apunt per les lletres. Força acidesa, hem de reconèixer, i un missatge contundent. Des de l'Està Sonant valorem molt l'aspecte líric perquè avui en dia estan integrades a la música. Les cançons tenen una raó de ser, i les lletres en són gran part del motiu. L'originalitat i la voluntat d'implicació social són dos valors positius que creiem que Àcid Úric concentra.

Esperem que segueixin creixent i que treguin, cada cop més, temes propis.

Àcid Úric: Últim Anònim, en directe al Mercat de la Música Viva de Vic



15.11.11

Felicitats a tots!

Els guanyadors i finalistes del Sona9

El Sona 9 ja té guanyadors. El grup osonenc Nyandú va ser qui es va endur el primer premi després d’una final ajustada on vam sentir música d’alta qualitat. Des d’aquí, però, volem felicitar Bremen. Per trencar el gel com ho van fer, que no és fàcil. Ens va agradar especialment l’últim tema, que va culminar l’efervescència creixent amb què van tocar els barcelonins.

Volem felicitar Alls Nous Piquen, perquè després que Bremen obrís la llauna van arribar ells amb el directe contundent que els caracteritza. I van complir amb les expectatives. Fidels al seu estil, van suar la samarreta i van oferir espectacle pur i dur. Nois, vau deixar l’Empordà molt amunt.

Felicitem també The Mamzelles, l’aposta més arriscada de la nit. Les noies –úniques representants del sexe femení a la final­– van ser un segon classificat molt digne. El seu projecte té futur, creieu-nos. I no només per la conya dels personatges, sinó per la musicalitat i per les lletres, creiem nosaltres, les més elaborades que van sonar ahir a la Bikini. Salvant molt les distàncies, quan les vam veure a l’escenari ens van recordar a la Trinca. Si se saben gestionar, poden arribar a ser-ne el relleu natural.

I, com no, Nyandú. Nyandú, Nyandú, Nyandú. Els estruços van ser justos guanyadors amb un producte acabat que van oferir a un públic entregat. Tot s’ha de dir, portaven dos autocars plens. Una mica més i no hi cabem els altres. El cas és que van sortir a l’escenari, van fer el que saben fer i van guanyar. D’ells en destaquem la polivalència, els recursos sonors i l’energia que desprenien. Us animem a escoltar-los. Especialment, Un indret privilegiat. No direm res d’ells que ja no haguem dit. Una abraçada, endavant i força!

Abans acabar, tres qüestions. La primera, el bon ambient entre grups. Abraçades, felicitacions mútues i cap mala cara. Admirable. Des d’aquí recolzem aquestes actituds i reconeixem a qui les practica. Segon punt. L’alt nivell musical de tots els grups. Algú del públic va dir que de 198 algun de bo n’havia de sortir. Potser sí, però no per això s’ha de desmerèixer la feina de tots quatre finalistes, que van deixar el llistó molt alt. I tres. Sabem que no és fàcil reservar la Bikini el cap de setmana, però un dilluns és molt mal dia. Sinó que ho preguntin als dels autocars o als Alls Nous Piquen, que van haver de creuar mig Catalunya. Un dia és un dia, però estaria bé intentar trobar un dia més adient per als grups de fora de Barcelona, que, com s'ha vist aquest any, no són genys menyspreables.

PS. Salutacions a Bläue, Pulpopops i la Iaia, finalistes i guanyadors de l'any passat, que van passar per la Bikini i van tancar un concert que, us ho podem assegurar, no oblidarem fàcilment.  


13.11.11

Què fem?

Avui us presentem les cinc recomanacions de la setmana, ens hem avançat un dia perquè demà tornem a tenir especial Sona9. Però no ens distraiem, perquè la setmana es presenta plena de concerts!


La Iaia i Very Pomelo
Gironins! Si us agraden aquests dos grups podeu sentir-los aquest dijous 17 de novembre al Festival de Temporada Alta. Una bona oportunitat de sentir dos grups diferents entre ells, però que trepitgen fort a l'escena musical catalana. Les entrades valen 8€ anticipades i 10 si les compreu a taquilla. 


Quart primera
El grup de pop català toca a Reus el divendres 18 de novembre dins de "El Ressupó, petits concerts de prop". Un cicle amb grups catalans i de fora que compta amb noms molt interessants. L'entrada val 3€ i pels socis del TR3SC, 1. Us animem a fer-hi una visita. 


Brams, KOP, El belda i el conjunt Badabadoc i Raska
Aquest dissabte podeu escoltar tots aquests grups a Granollers, al Pavelló Municipal del Parquet. Un programa apte per a tots aquells que tinguin ganes de música en directe i de festa (i que no es vulguin tancar dins d'una discoteca). L'entrada val 5€ pels socis, 10 anticipada i 13 a la taquilla. 


Strombers, Antídot i Malakaton
Als amants de la música reivindicativa us esperen, aquest dissabte, a l'Ateneu d'Avià. L'entrada val 7€. No us ho perdeu.


La Pegatina
A la sala el Clap de Mataró toquen, aquest diumenge, la Pegatina. Després de tornar de la gira a la Xina, no teniu més ganes que mai d'escoltar-los? L'entrada anticipada val 12€ i a la taquilla 14. 


  

10.11.11

Joan Masdeu camina sol


Mentre esperem que arribi la final del Sona 9, fem un parèntesis per parlar d’un cantant consolidat dins el món de la música catalana. Us convidem a descobrir Joan Masdéu.



Masdeu fa anys que volta pels escenaris de les terres catalanes, primer amb Whiskin’s i des del 2009, en solitari. El resultat de l’aventura ha estat un disc, Casa Murada, que es va posar a la venda al març i que, aquest dissabte, es presenta a la sala Apolo de Barcelona.

A l’últim treball, Joan Masdeu es mou entre la cançó d’autor i el pop-rock català. S’ha de reconèixer que després de vint anys amb Whiskin’s és difícil treure's de sobre l’etiqueta de cantant del grup, i més quan la teva veu ha quedat gravada en cançons tan conegudes com On. Tot i així, Masdeu aconsegueix imprimir caràcter propi a cada una de les cançons de Casa Murada i, d’aquesta manera, es fa ben seu el disc.

Casa Murada és la consolidació de Joan Masdeu en la seva carrera en solitari. Abans però, l’excantant de Whiskin’s es va atrevir a portar els escenaris una gira que va anomenar Miniatures. El nom és molt gràfic, ja que Masdeu pujava a l’escenari acompanyat només per la seva guitarra. A nosaltres, la veritat, ja ens sembla bé perquè creiem que aquest cantautor té una veu privilegiada, que pot arribar a tenir molt de joc. Ara que ja s’ha fet gran i camina sol, l’animem a explorar i buscar els límits, tot és qüestió d'experimentar.   

Un concert, un disc, una cançó
El concert: Un que encara no s’ha fet, el d’aquest dissabte a la Sala Apolo. A més d’escoltar a Joan Masdeu presentant Casa Murada, podreu sentir altres artistes com Beth o Miquel Abras. 

El disc: Casa Murada. A part de ser el primer disc en solitari de Joan Masdeu, podreu escoltar la maduresa d’un cantant consolidat dins el panorama musical català.  

La cançó: El carrer dels jocs florals. És el single de Casa Murada, una cançó optimista i vital. Un cop hagueu escoltat la cançó original, us recomanem aquesta versió tan entrenyable.



9.11.11

Les guitarres de Bremen


Amics, avui és dijous i això vol dir que us hauríem de recomanar una cançó. Però com ja sabeu, aquesta setmana estem d'especial Sona 9. Així doncs, i sense més preàmbuls, us presentarem l'últim dels finalistes al concurs: Bremen.



El conjunt barceloní és, podríem dir, un dels més acústics dels aspirants a guanyar la gran final de dilluns. I així com ahir no ens atrevíem a classificar Nyandú dins del folk, amb Bremen la cosa és clara. A més, és un folk clarament influenciat pel corrent americà. L'ús del banjo n'és un exemple. O l'harmònica. Instruments que a Europa no són tan habituals però que són propis de l'estil.

Un altre element característic de Bremen i que no és freqüent és l'utilització d'un baix acústic. És a dir, un instrument amb forma de guitarra i per tant amb la sonoritat pertinent però que en comptes de sis cordes, en té quatre. A més, el registre també és el del baix. Dit d'una altra manera, es tracta d'un baix que sona com una guitarra. 

Acompanyant el baix, hi trobem una percussió molt suau. No es tracta d'una bateria convencional, sinó que predomina l'ús d'escombretes, molt típiques del jazz dels anys 20, que configuren una base rítmica tranquil·la i gens aclaparadora. Es pot percebre clarament a Creix. I és sobre aquest tàndem de baix acústic i bateria reposada que Bremen ubica el gruix de la seva música, les guitarres: una d'acústica, un banjo i elèctrica intercanviables i una altra d'acústica que s'alterna amb harmònica (als vídeos es veu clar). 

L'espai sonor, doncs, queda molt ple d'un mateix tipus de sonoritat: la guitarrística. I tot i que no es pot negar que es tracta d'un producte ben elaborat i cuidat musicalment, a nosaltres ens sembla que Bremen peca en aquest sentit. Perquè no té cap element de contrast. I, tot i que repetim, està englobat dins el seu estil, creiem que per acabar de créixer els faltaria buscar, buscar alguna cosa que destaqués, que els acabés de donar un plus de qualitat.

Però bé, no en va han arribat a la final del Sona 9. Els desitgem tota la sort del món i us convidem a escoltar-los.

Els estruços

Segons la wikipèdia, el nyandu és un gran ocell no volador, de la família dels Rheidae, que ronda per Amèrica del Sud. O el que nosaltres coneixem com a coi d'estruç, aquell ocellot que no vola i que, això sí, corre com una mala bèstia.

Però es veu que, pel jurat del Sona 9, Nyandú significa grup de música -powerfolk, s'autodefineixen- que té opcions a guanyar el concurs i que no, noi, no sonen gens malament.


Nyandú és el tercer grup que tractem en el nostre especial Sona 9. I estan bastant lluny de The Mamzelles i Alls nous piquen, que vam veure la setmana passada. Podríem dir que tiren cap al folk, tot i que nosaltres no creiem que sel's pugui encasellar en aquest estil, perquè, per exemple, a El savi redemptor hi veiem clares influències de rumba.

El conjunt capitanejat per Ferran Orriols utilitza com a element principal, a part de la veu, la guitarra acústica (versàtil com ella sola). Amb la sonoritat i el bon ús d'aquest instrument és molt fàcil anar d'un gènere a l'altre, especialment si, com és el cas, s'acompanya pertinentment amb una base rítmica adequada.

I no ens referim només als ritmes: les negres i les corxeres, perquè ens entenguem, sinó també a la sonoritat dels diferents timbals i plats que componen la bateria. A Nyandú no trobem la duresa de, per exemple, Alls nous piquen. Al contrari. Si proveu d'aïllar la percussió, veureu que és més amable, i fins i tot passa més desapercebuda que en grups més rockers. 

No cregueu que això els resta caràcter, sinó que imprimeix personalitat. L'optimització dels recursos que ofereix la bateria ha de ser un objectiu imprescindible de qualsevol grup que vulgui prosperar. Animem a Nyandú i al seu bateria Roger Orriols que continui explorant per aquest camí.  

També el baix és un instrument que tots els conjunts haguts i per haver tenen incorporat. El problema és que moltes vegades queda en un segon pla massa discret, condemnat fins a l'eternitat a la tònica-dominant (pels més amateurs, el recurs harmònic més simple que existeix). Per sort, no podem dir el mateix de Rubèn Pujol, que moltes vegades canalitza una línia melòdica secundària més o menys elaborada que recolza la principal des de dos vessants diferents: l'harmònic i el contrapuntístic. Així, a la vegada que fa de coixí a la veu, exerceix de segona melodia, i tot i que no és freqüent que sigui el baix qui compleixi amb aquesta funció, en un trio és una opció molt vàlida.

No hem parlat de les lletres perquè són força variades, ho copsareu si remeneu una mica al youtube. En tot cas, per acabar i en resum: esperem no haver estat massa tècnics, escolteu-los altre cop i veureu que tot us quadrarà una mica més.  

Sort i endavant!